14 de desembre 2013

Ha mort el gran guitarrista Jim Hall

El jazz és un gènere de música on els instruments de vent, habitualment, dominen. Des que el Louis Armstrong es va aixecar de la seva cadireta, al mig de la enorme orquestra en la que hi participava com a un més, i va deixar anar un solo de corneta (en aquells temps tocava la corneta i no la trompeta), el jazz va donar un pas de gegant.
Així que la tradició del jazz "de vent" es va estendre i si avui en dia li preguntes a algú per figures del jazz, els primers noms que li vindran al cap seran els del propi Armstrong, Miles Davis, John Coltrane, etc.

Però hi ha altres instruments, en el jazz. I alguns d'ells, sense haver arribat a convertir-se en puntes de llança han deixat alguns dels moments més mítics de la història del segle vint. És el cas del guitarrista Jim Hall.

Avui ha mort. Però jo seguiré escoltant sense parar un dels meus discs favorits, el seu 'Concierto', que va gravar molt ben acompanyat, amb el Chet Baker, el Desmond Hall, el Roland Hanna, el Ron Carter i l'Steve Gadd.
Una de les peces és la reinterpretació en clau de jazz del mític Concierto de Aranjuez del maestro Rodrigo. L'inici pot semblar respectuós i fidel, però poc a poc els músics van agafant embranzida i s'enduen el material clàssic al terreny de la síncopa i la llibertat. La delicadesa del resultat és deliciosa.




No es, ni de bon tros, la única peça interessant del disc. Aquí el podeu sentir sencer, i deixar que us acompanyi, durant una hora, una música que ja mai no es tornarà a fer. Adéu, Jim Hall.


02 d’agost 2013

29 anys de l'I just called to say I love you' de l'Stevie Wonder


Doncs sí, ja fa 29 anys que sonava arreu. L'Stevie arribava a la cúspide de la seva fama (que no de la seva carrera, feia al menys 10 anys que hi havia arribat) posant música a una pel·lícula absurda que ho va petar, La dona de vermell amb el Gene Wilder i la Kelly LeBrock.

La cançó que en va sortir com a single també ho va petar per la ràdio i la televisió (ja hi havia vídeos musicals, i a tota hora). Però això no treia de que fos un tema absolutament nyonyo i insuportable.


Això sí, quan un es pensava que no es podia ser més nyonyo i insuportable, va la Núria Feliu i en fa una versió en català, amb el seu posat afectat i la seva veu pretesament seductora. Preneu-vos una biodramina abans de veure el vídeo.

06 de juliol 2013

Pokarekare ana, el preciós himne de Nova Zelanda


M'ha robat el cor aquesta cançó tradicional maori, que després arranjà el compositor Paraire Tomoana, i que acabà essent adoptada com a himne nacional de Nova Zelanda. Hi ha molts dubtes i reclams sobre la seva autoria i procedència original, però sembla que té arrels irlandeses i del folklore dàlmata.
La taral·larejaven els soldats maoris quan eren a punt d'embarcar cap a la primera Guerra Mundial, prop d'Auckland, i allà va ser on el Tomoana la va sentir per primer cop.

Hi ha un munt de versions, com era d'esperar, d'aquesta bellíssima cançó, però aquí us vull acostar les dues més famoses.

La primera que voldria que escoltéssiu és la de la Hayley Westenra, una soprano de 16 anys que amb el seu fil de veu entonant el Pokarekare va convertir el seu primer disc, Pure, en el debut més fulgurant de les llistes de vendes de clàssica al Regne Unit.
 

Conté una lletra bellíssima d'amor (no deixa de ser curiós que hi hagi un himne nacional que parli d'amor i no de gestes, de treure pit i d'aquestes coses que parlen els himnes).
Maori Català
Pōkarekare ana, ngā wai o Waiapu
Whiti atu koe hine, marino ana e
Les ones trenquen, contra la riba de Waiapu,
El meu cor pateix, pel teu retorn, amor.
E hine e, hoki mai ra, ka mate ahau i te aroha e. Oh estimada meva, torna a mi, podria morir d'amor per tu.
Tuhituhi taku reta, tuku atu taku rīni
Kia kite tō iwi, raruraru ana e.
T'he escrit una carta, i t'hi he adjuntat el meu anell,
així la teva gent podrà veure com torbat estic per tu.
E hine e, hoki mai ra, ka mate ahau i te aroha e. Oh estimada meva, torna a mi, podria morir d'amor per tu.
Whatiwhati taku pene, kua pau aku pepa
Ko taku aroha, mau tonu ana e.
El meu pobre llàpis està trencat, el meu paper gastat,
però el meu amor per dur perdura, i roman per sempre més.
E hine e, hoki mai ra, ka mate ahau i te aroha e. Oh estimada meva, torna a mi, podria morir d'amor per tu.
E kore te aroha, e maroke i te rā
Mākūkū tonu i aku roimata e.
La brillantor ardent del sol, no cremarà el meu amor,
es mantindrà perenne, amb la pluja de les meves llàgrimes.
E hine e, hoki mai ra, ka mate ahau i te aroha e. Oh estimada meva, torna a mi, podria morir d'amor per tu.

L'Abril d'aquest mateix 2013, membres del parlament de Nova Zelanda van entonar-la, d'empeus, en aconseguir aprovar la llei que permetia els matrimonis entre persones del mateix sexe. És el que té tenir un himne que parla d'amor.

17 de maig 2013

Johnny Cash i el dream team del rock 'n roll


Era Nadal del 86, i al Johnny Cash se li va encarregar que fes un programa de TV per commemorar l'època de Sun Records i el naixement del rock 'n roll. Va mencionar a molts grans artistes de la corda del Sam Phillips, i en mencionar l'Elvis es va flanquejar de tres amics amb els que va formar, encara que fos per uns instants, el dream team del rock 'n roll.


Al costat del Cash es reuneixen el Roy Orbison, el Jerry Lee Lewis i el Carl Perkins, cadascun amb els seus estils vocals i la seva particular aproximació a un gènere al que ells van atorgar els matisos. La veu nasal del Lewis, el mig falsetto trencadís de l'Orbison i l'embranzida rítmica del Perkins s'ajunten a la ductilitat del Cash, fent que cada estrofa es converteixi en mítica, mentre els pèls se'ns posen de punta.

Llarga vida al rock 'n roll.

27 d’abril 2013

Nicole Atkins, hereva del Roy Orbison

Aquesta nit toquen els Eels a Barcelona i, com sempre, encara que sigui a última hora, m'agrada investigar una mica sobre qui teloneja. Habitualment no porta cap sorpresa, però avui crec que ha estat diferent.
La telonera del senyor Everett és la Nicole Atkins, amb dos àlbums ja al mercat i un parell de singles que han sonat força a les ones radiofòniques.

Dotada d'una veu profunda i amb un vibrato inconfusible, sembla una reencarnació del Roy Orbison, amb lletres melanconioses i interpretacions amb un rang de de veu molt ampli . Personalment m'ha enganxat, l'Atkins aquesta. Espero veure-la en directe, tot esperant que, en algun moment, s'arrenqui a versionar el Crying del Big 'O.

The Eels en directe a la sala Barts (27-04-2013)

Heterogènia assistència de públic la que compta el senyor E. en els seus concerts. Des de jovenets fins a gent més granadeta, amb una més que decent barreja de gèneres i, això sí, amb molta barba pel mig (el que pot). Al cap i a la fi, la ja més que decent discografia de la banda combina amb molta dignitat peces de rock amb riffs molt reconeixibles amb cançons de tempos molt lents, quasi contemplatius, molt juganers. Així que el repertori està tan repartit i és tan ampli com el propi públic que el segueix.


Però, això sí, en aquesta darrera gira la banda ha optat per ensenyar les garres més roqueres, deixant molt poc espai per la tristor i malenconia de les seves peces més baladístiques. Per contra, amb tres guitarres sobre l'escenari (més un baix i una bateria) les peces més contundents de la seva discografia recent esmolen les urpes i escorxen el personal.
Una llàstima, si se'm permet, doncs l'equilibri que els Eels van trobar a la sala Bikini ara fa tres anys, amb un concert molt més llarg i que equilibrà perfectament la duresa amb la fragilitat en una química idònia, es perdé. En tot cas, impossible avorrir-se en un concert dels Eels, impossible no connectar amb una banda totalment vestida de xandall, els Eels tenen ganxo i ho saben, saben tocar i ho fan. Però la fugacitat del concert (una hora i mitja) i l'unidireccionalitat de la proposta pot ser que no deixi tant de poso com en anteriors ocasions.

Aquí, segurament, el poso el va deixar la Nicole Atkins, que ella sola, amb una guitarra i la seva meravellosa veu va captivar els presents minuts abans que els Eels trepitgessin l'escenari. Se li augura futur, si té sort, a la Atkins.
I després vingueren els Eels, entregats i directes, regalant fins i tot un segon bis quan les llums ja estaven enceses, alguns roadies feien veure que ja plegaven i alguns assistents ja marxaven per la porta.

27 de març 2013

Crosby, Stills & Nash a Barcelona

Jo devia tenir uns 17 o 18 anys i la meva cosina Zsuska em va regalar dos discs de dos grups que a ella li encantaven: un era de l'Último de la fila i l'altre dels Crosby, Stills & Nash. Mai vaig desenvolupar cap fília pels espanyols (respecte, molt de respecte per ells, però mai em va enganxar la seva música). Però, en canvi, la banda americana, poc a poc, tot i desconèixer-la, va anar calant en mi.

El disc que em va regalar d'ells era el seu mític disc homònim, el primer de la seva carrera, mai superat després. Les seves peces, a cada escolta, guanyaven posicions entre les meves favorites. La primera que em va enganxar va ser Marrakech Express, amb aquell ritme imparable però dolç i digerible. Però la resta de temes van anar caient i ara ja no puc escoltar el disc de fons mentre faig cap altra cosa, doncs m'haig de parar a cantar totes les estrofes.

I ara, 25 anys més tard, em desperto amb la notícia de que els CS&N venen a Barcelona, concretament el 8 de Juliol (en algun indret encara per determinar). I hi veig una mena de tancament del cercle. Hi convidaré a la meva cosina i farem que aquell regal d'aniversari cobri vida.

Moltes ganes de CS&N i moltes ganes de que ella en gaudeixi.

23 de març 2013

Son House, la llegenda del Blues del Delta

Això que la gent anomena el Blues... B, L, U, E, S... sabeu?... els joves, molts d'ells, quan volen començar a aprendre a tocar Blues agafen aquesta paraula i expliquen qualsevol cosa, que no significa res. No se n'adonen de que encara no han descobert el que és el veritable Blues.
Alguna gent tenen un Blues tan intens que van al riu i s'hi tiren i s'hi ofeguen. O van a matar a algú: "Aquella dona, aquella dona em va dir que m'estimava i ara se n'ha anat, la trobaré i la mataré".
Aquesta és una manera de fer blues. Però n'hi ha una altra manera més tradicional i pausada. Agafeu aquesta, noiets, de tant en tant.

Així començà el Son House la seva actuació al 100 Club de Londres el 30 de Juny de 1970. Tota una declaració d'intencions.
El Son House alternava, des dels anys 30 espirituals negres cantats a capella i blues del Delta, amb la seva National steel guitar. Estigué sempre, doncs, atrapat entre l'espiritualitat més intensa dels seus gospels i la mundanitat dels seus blues, entre la llum diürna de la il·luminació que la Bíblia li aportava i la foscor de la nit més intensa, la dels antres desmanegats mal il·luminats.

El seu estil, ja sigui vocal o guitarrista, inspirà, ja en la seva època, a mites posteriors com el Robert Johnson i el Muddy Waters (a banda de milers de joves arreu, aquells que el propi House criticava després per la seva simplificació del Blues).

Desdentat, mig analfabet, havent assassinat un home (al·legant defensa pròpia), condemnat a treballs forçats, amb l'entrada prohibida a diversos pobles, havent fet dit i pujat a trens en marxa, Son House encarna el bluesman arquetípic, d'una puresa sobrenatural, d'una senzillesa aclaparadora, que fa vibrar el blues com ningú.


21 de març 2013

Amadou i Mariam, el so de Malí

Sovint no arribo a recordar com vaig arribar a descobrir alguna de les músiques que escolto avui en dia. Simplement n'he perdut el traç. Va ser per una recomanació d'una amistat? Per algun web? No ho sé. Però sí que us puc dir com he descobert aquesta parella de músics malians: llegint un llibre de viatges que, explicant una ruta que passa per Mali menciona als "conegudíssims Amadou i Mariam". No n'havia sentit a parlar mai, així que aquí us els acosto, ara que he pogut descobrir en ells uns músics plens de sinceritat i proximitat acústica (tot i la distància, curiosament).

Canten en francès i en tres altres idiomes d'arrel africana sobre unes evocadores estructures rítmiques, hi incorporen la guitarra de l'Amadou (tot un virtuós de la rítmica) i les veus del mateix Amadou i de la Mariam. Hi ha qui en dirà world music. Jo imagino que a ells els deu fer tanta gràcia aquesta etiqueta com quan al nostre Peret el titllen també de world music (o latin music, perquè canta en espanyol).
Per descomptat, a la que a principis dels 2000 la parella en qüestió va començar a despuntar internacionalment, el sempre oportú(nista) Manu Chao els va incorporar en un dels seus discs i hi va gravar algunes cançons. Des de llavors que sembla que són molt coneguts i que sovintegen els escenaris de mitja europa. Jo els acabo de descobrir. I no puc deixar d'escoltar-los. World music? Sí, és clar. I que no ho és tota la música?

< div align="center">

El millor disseny de guitarra del món, de la història!!!


08 de març 2013

Guitarra solista, rítmica i percussió alhora!!!

Amb la boca oberta m'he quedat... mai no m'hagués imaginat que la guitarra pogués ser tocada, també, com a instrument de percussió. Però no en plan "li dono uns copets rotllo rumba per donar-li gràcia", no, no... rotllo la percussió forma part de la cançó i l'integro completament.

No us perdeu detall de com el Sam Westphalen versiona un tema dels Slayer anomenat Seasons in the abyss. L'home sembla que ho fa com si res, com qui no vol la cosa, com qui porta la guitarra integrada en el cos. Espectacular, senzillament espectacular.



Ho vaig descobrir gràcies al Fernando Claros de Luna, una persona que sempre ha tingut un gust exquisit amb la música.
I, és clar, a la que investigues una mica sobre aquest tal Sam Westphalen, descobreixes que, en realitat, no és cap intèrpret famós, però que la seva habilitat amb la guitarra 'percussiva' ja li ve de lluny. Fixeu-vos, sinó, en aquesta interpretació del famós Funkytown dels Lipps. Inc. (una cançó que, d'altra banda, mai hagués cregut que es podia tocar amb una guitarra!).



Ah, però espera, que no s'acaba aquí la cosa... en el seu canal de YouTube, l'home va penjant les seves interpretacions. I és allà on he descobert la cirereta del pastís. Com sonaria el Wannabe de les Spice Girls en mans de la guitarra del Westphalen? Jutgeu vosaltres mateixos.



Total, que mai no he tingut clar si veure aquestes interpretacions em fan venir més ganes d'agafar la meva guitarra i practicar o si abandonar-la i oblidar-me de que alguna vegada he somiat en ser capaç de tocar-la.

01 de març 2013

Escoltar música a les botigues de discs

Recordo quan van obrir la Virgin Megastore al Passeig de Gràcia de Barcelona, cantonada amb Gran Via. Era una superfície enorme dedicada a la música. Anar a la Virgin era tota una experiència. Mai havia vist tants discs junts. Els repassava un cop i un altre, alfabèticament, els dits acabaven ben foscos de la pols que s'amuntegava damunt dels CDs. Però no calia oblidar passar-se per la llista dels més venuts, o per la secció de llibres.

Els preus, però, eren absolutament prohibitius i jo sempre havia preferit anar a comprar els discs les botigues més modestes, on era fàcil trobar ofertes i tresors ocults. Així, la Virgin es convertí, exclusivament, en el lloc on jo anava a aprofitar els seus punts d'escolta de discos per decidir si em gastava la setmanada en un disc o en un altre. No només podies escoltar els més venuts del mes, sinó també portar-li a un dependent un disc qualsevol i ell te'l punxava.

El millor dels punts d'escolta per a mi va ser que em permetia atrevir-me a comprar discs que, d'altra manera -llavors no existia internet- no ho hagués fet. Per aquella època jo començava a aficionar-me al jazz i a la new age. Però, és clar, n'era un absolut neòfit. No podia arriscar-me a malbaratar una setmanada en un disc només perquè havia llegit en alguna revista que era molt bo. I si no m'agradava? A la Virgin hi tenia la solució. Em recordo escoltant discs del Pat Metheny, del Paul Winter Consort i de molts altres que, finalment, van caure a la saca.

Sentir els primers compassos del disc, sovint, et posava la pell de gallina. Era el teu disc, estava fet per tu, ho notaves tot seguit. I llavors ja no hi havia qui et tragués del cap la idea de deixar-t'hi els quartos. No hi havia remei.

P.D. Que consti que quan jo anava a escoltar discs a la Virgin, la botiga no feia la fila que aquesta foto vintage que he posat, val? Que tinc una edat, però no tant :D

28 de febrer 2013

Alvin Lee i el blues més trist


Captivat m'he quedat en descobrir aquest tema de l'Alvin Lee, mític líder de la banda Ten Years After, que reversiona aquí un tema molt antic jazzman del Dizzy Gillespie: Bluest Blues.




Curiós, si més no, que l'aproximació a la peça que fa ens recordi molt al Still got the blues del Gary Moore (publicat dos anys abans de Nineteen Ninety Four, l'àlbum d'on s'extreu), al mateix temps que s'allunya molt, moltíssim, de la peça original del Gillespie. Aquí la prova:



Lliçons de ball pel mestre James Brown

Mai t'has acabat de sentir còmode a la pista de ball? Sempre dubtes de si deixar-te anar? No saps si deixar-te endur per la música pot acabar en ridícul? No pateixis, això té solució.

Al sempre excitant blog de la Gris Cortés, Sorpreses cotidianes, hi vaig descobrir un vídeo espectacular del gran, mític, irrepetible James Brown donant una lliço accelerada de passos de ball funky imprescindibles per triomfar com ho fa ell quan la música sona i hi ha gent mirant.
Home, d'acord, hi ha alguns passos que fan una mica de vergonya al·liena, però estic convençut de que si li poses les ganes que li posa el James i no pares d'ensenyar la pinyata com ell ho fa, l'èxit està garantit,

Preneu notes, si cal, no us perdeu detall i... ens veiem a peu de pista aquest divendres!

10 de gener 2013

La importància de l'enginyer de so


Mai prou valorats pel públic, perduts en els crèdits dels discs, els enginyers de so són gent molt especial. Anys més tard de la gravació d'algun disc encara recorden com va anar la sessió, en quines pistes hi havia detalls interessants, recorden on va sorgir la màgia. És per això que ens a fet molta gràcia aquest vídeo que ens ha descobert l'Olga Ayuso en el que se'ns descobreix la veritable importància del tècnic de so.


I això ens ha fet recordar quan vam arribar a gaudir amb la sèrie de documentals anomenats Classic Albums que va produir la BBC en la qual contactaven amb els artistes o membres de la banda que havien gravat discs tan mítics com el Nevermind de Nirvana, el The number of the beast dels Iron Maiden, el Dark side of the moon de Pink Floyd o el Transformer del Lou Reed, contactaven igualment amb els seus productors, tècnics de so i gent que hi va participar en general per tal de tornar a reviure les sessions, recordar moments històrics, explicar com es va fer o els motius de determinades decisions creatives i un llarg etcètera de llaminadures musicals per als fans, ja sigui de l'artista o la banda, ja sigui de la música en general. Aquí us en deixo un que em va impactar especialment, la del Transformer del Lou Reed. Hi ha molts moments 'màgics', però us en vull destacar dos. El primer és quan el baixista de la sessió va proposar la línia de baix famosa del Walk on the wild side (ja veureu quina explicació dona dels motius, minut 24:41). I el segon és quan el tècnic de so isola algunes pistes dels cors que el gran David Bowie li va fer per Satellite of love (minut 16:36).