04 d’octubre 2012

Leonard Cohen al Palau Sant Jordi (3-10-2012)

Delicat, íntim i fràgil concert el del mític Leonard Cohen ahir al Sant Jordi. Lluny dels escarafalls i excessos dels directes dels que porten més de 50 anys fent música en directe, el Cohen es mostrà com un músic humil, introspectiu i molt delicat que va regalar 30 (trenta!) temes a un públic que abarcava com a mínim tres generacions, en tres hores i escaig de concert amb un regust de comiat.

EFE/Julián Martín
Amb un volum molt moderat, sense permetre ni tan sols que la bateria arrossegués al públic en les peces més accelerades, buscant sempre la millor sonoritat per donar presència a tots els intèrprets damunt de l'escenari, Cohen va entregar un concert de matisos, d'arranjaments, d'acompanyaments, de cors celestials i solos memorables dels instrumentistes. Aquí no es tractava d'aclaparar al públic, es tractava de que escoltés, de que no perdés l'atenció en cap moment de les seves lànguides i llargues cançons, on cada nota, cada paraula, té un pes monumental. Quan difícil ha de ser -i quants pocs poden fer-ho- estar durant tres hores atacant un repertori de tempo molt baix i que la gent no s'avorreixi. Doncs el Leonard, per descomptat -qui si no- ho va aconseguir.

La guitarra del barceloní Javier Mas, apuntalava cada silenci de la veu del Cohen. Però el violí -fantàstic, preciosista, evocador- transportava la música a un nivell de somni. I les veus -quines veus- les del triple cor amb la mítica Sharon Robinson ("my long-time companion") i les germanes Webb. Els seus cors no només recolzaven al Cohen, sinó que, igual que passa en els discos enregistrats pel canadenc des de sempre, l'embellien afegint-hi matisos, petites variacions molt ben ajustades, nota amunt, nota avall, per acabar d'embolcallar la cada cop més cavernosa veu del mestre de cerimònies.
De fet, les més llargues ovacions entre cançons se les van endur les veus femenines, primer en la interpretació minimalista de les germanes web i el baix Roscoe Beck de Coming back to you, però després la Robinson, interpretant la peça que ella mateixa composà pel Ten new songs, Alexandra Leaving, que va posar la pell de gallina fent ús exclusiu de la modulació de la veu, sense buscar els efectismes tant a la X-Factor que s'estilen avui en dia i oferint una versió imborrable i d'una sensibilitat tna exquisida que més d'un hagués comprat en aquell moment del concert la opció de que fos ella la que seguís cantant durant una bona estona.

I què dir del Cohen. Amb un intèrpret de 78 anys, invariablement, sempre hi ha el dubte de quin serà el seu estat, tant a nivell de veu com a nivell físic en general. El Leonard va voler esborrar qualsevol dubte des d'un bon principi, entrant a l'escenari corrent com si fos un jovenet. Això sí, amb la seva sempiterna figura encorbada, impecablement vestit i rematat amb un barret que només es treia en senyal de respecte per escoltar els solos dels seus companys d'escenaris.

I Cohen, deixeu-me que ho digui, és un cavaller, un humil cavaller. Només un detall, quants artistes famosos coneixeu que quan algun dels membres de la seva banda canta un tema en solitari (o dos de seguits com va ser el cas ahir) es quedin a l'escenari, immòbils, observant, escoltant atenta i reverencialment la interpretació dels seus col·legues? La majoria, ja ho sabeu, aprofita per marxar de l'escenari, descansar i tornar al cap d'una estona. No és el cas del Cohen, que està fet d'una altra pasta aquest avi.

Ningú sap si tornarà però tal com ell mateix va prometre, ho va donar tot ahir. So long, Leonard.

1 comentari:

Glori White ha dit...

Sigo emocionada...grande grande