11 de juliol 2012

Regina Spektor en directe a Razzmatazz (10-7-2012)

Foto presa pel Fran Mora
No va la Spektor i arrenca el concert, ella sola, a capella, amb una cara B! Digues que sí, Regina, que a tu no t'atura res, que la confiança que tens en tu, en la teva presència i en la teva veu és imparable.
Doncs sí, discreta, tímida, amb un català generós, s'acostà al llindar de l'escenari, soleta, i donant copets amb els dits al seu micròfon començà a marcar una pauta de blues sobre la que va entonar l'Ain't no cover, una cara B que en mans de qualsevol altra artista segurament seria un single. Escolteu-lo i vigileu amb la pell, que se us pot eriçar fàcilment.

Feia molt temps que tenia ganes de veure a la Spektor en directe. Des que vaig descobrir el fantàstic Begin to hope (un disc que no falla MAI quan el recomanes) que hi estic enganxat. Enganxat al seu ampli registre, a la seva dúctil veu que ara t'acarona, ara t'estripa per la meitat. Però enganxat també a les seves melodies juganeres, entremaliades, que tant voregen el blues més indie com trepitgen un pop mig radiofònic. Acompañada d'un bateria, un teclat i un violoncel, la Spektor va arrencar la major part del repertori del seu darrer -i magnífic- disc What we saw from the cheap seats. Deu temes dels onze del disc hi van sonar, esplèndids, rigorosos, captivants. La resta es va repartir entre els dos anteriors, Far i, sobretot, el Begin to hope que la va llençar a la fama, incloent fins i tot un parell de peces del seu més antic i sorprenent Soviet Kitsch. Curiosament, els seus hits més coneguts (del Begin to hope) van sonar potser menys exactes que els dels darrers discs, potser perquè aquell àlbum comptava amb una producció francament exagerada i plena de matisos difícils de portar a un escenari amb tan sols quatre músics. Encara ens va regalar la Regina, però, un parell de temes especials.
Foto presa per la Regina Salanova
En la meitat justa del concert va treure's de la màniga una mena de petit break, abandonant els temes que el públic coneixia de memòria per presentar dues peces precioses que el públic, tot i desconèixer-les, les va agrair amb sonades ovaciones. Primer va demanar que s'acostés a l'escenari el Jack Dishel, el one-man-band de Only Son que havia fet de teloner (i sorprès a una audiència captivada). Ambdós van interpretar una preciositat de cançó escrita a quatre mans per ells dos, Call them brothers, que va encisar el públic. Quina precisió en les veus, quin encaix, quina joia. I tot seguit, ja sola de nou als comandaments del seu piano, ens transportà a la seva Russia natal amb el que podria ser una petita frikada. Va interpretar la cançó Molitva ("pregària") de la Marija Serifovic, que va ser la guanyadora del concurs d'Eurovisió del 2007. Exempta de tota la parafernàlia i del lux i fast eurovisiu, va fer frisar una audiència captivada.
El final de concert va anar fins i tot en crescendo, acabant amb la èpica The Party que hagués fet aixecar a la gent de les butaques si haguéssim estat asseguts. Ens reservava, però, uns bisos absolutament fantàstics, impecables, dignes de qui té un repertori sòlid i sense màcula. La gent va corejar una de les seves peces més antigues, Us, amb una lletra absolutament entranyable ("They made a statue of us / and they put it on a mountain top / now tourists come and stare at us / blow bubles with their gums / take photographs of fun, have fun"). Fidelity, probablement el seu senzill més conegut, va venir després, tan sols per preparar la traca final, una Samson que va arribar molt endins, amb la seva poètica i imatgeria amorosa.
Fantàstic sabor de boca el que ens va deixar la Regina Spektor, capaç ella soleta d'alegrar-te el dia fins i tot amb les cançons més tristes. Tothom en va sortir encantat, tothom tornava a casa amb un somriure als llavis, segurament tan generós com el que la Spektor ens va dedicar contínuament al llarg de la nit. Afable, propera, senzilla, humil, vorejant la vergonya i la timidesa extrema. Aquí teniu el repertori complert de la nit, que podeu escoltar clicant aquí si voleu alegrar-vos el dia i anar fent boca de cara al proper que, estic segur, no us perdreu.

1 comentari:

Anna ha dit...

Wowwwwww...!!! Sens dubte, no faltaré al pròxim... Me l'imagino tal qual la descrius, delicada, humil, tímida a dalt de l'escenari, senzilla i enorme al mateix temps...
Ei quin "puntazo" la cara B del principi... loved it!!
Gràcies per compartir les teves sensacions i fer-nos partíceps del concert... prens llibreteta als concerts per anotar-te detalls com els que relates?? O ho registres tot, seqüència per seqüència, al caparró?