27 de febrer 2012

La carrera musical del Fernando Fernandisco Martínez

A veure, que els 80 van ser molt fumuts per a tothom, i que ningú se n'adonava del ridícul que fèiem. Però, és clar, se suposava en aquella època que alguns eren entesos musicals. Aquest era el cas del Fernando Fernandisco Martínez, últim cognom que ell acostumava a pronunciar "Martainez", com si ho digués un guiri, DJ de Los 40 principales. Així que quan va anunciar que es llençava a composar i cantar un tema, iniciant així la seva carrera musical, molta gent va voler sentir-ho.

Mira, jo ja no dic res més. Us deixo que us ho sentiu vosaltres mateixos recordant, això sí, que és la "vocal version", és a dir que canta, només cal que espereu uns segons i gaudiu al màxim del nivell d'anglès i de la pronúncia del "Martainez".



Val, ara ja us he fet la putada del dia. A veure si sou capaços de desempellegar-vos de la tornada aquesta que reuneix les quatre paraules d'anglès que el Fernandisco coneixia.
No em direu que la lletra és de traca. Mira que, sentint-la amb "carinyo", hi ha trossos que ni tan sols puc endevinar que està dient. Bé, tan se val. Simplement que recordeu el proper cop que us recomani algun disc que a mi, de jove, aquest tema m'agradava i que el "Martainez" era el que decidia quina música escoltava jo en aquella època.

22 de febrer 2012

The heat is on, una obsessió de joventut

Jo era molt jovenet quan la peli Superdetective en Hollywood va estrenar-se. La peli, a mi i a tots els meus amics, ens va encantar. I pels que, en aquell precís moment de les nostres vides, començàvem a descobrir la música, començàvem a tenir els nostres primers grups i cantants favorits, la banda sonora d'aquesta peli ho va petar. Els temes instrumentals del Harold Faltermeyer van ser icònics en la època, però hi va haver-hi un tema que em va treure la son.

Es tractava de The heat is on, del Glenn Frey, un ex-membre dels Eagles dels que, anys més tard, em faria fan absolut. M'encantava, em tornava boig, era el millor que havia sentit en la meva vida, em feia sentir viu i alegre cada cop que l'escoltava o la taral·lejava.
Vaig esperar àvidament que la posessin per la ràdio per tal de poder-la gravar i així escoltar-la mil cops. Ho vaig fer, però, és clar, eren altres temps, i la tecnologia no la teníem tan a l'abast com ara. El meu equip de gravació "professional" estava format per una ràdio tronada de la meva àvia per una banda, i per una gravadora Sony que m'havien regalat. Així que la cosa estava en caçar la cançó a la ràdio, esperar que estigués ben sintonitzada, i llavors posar-hi la gravadora al costat i, en el més absolut dels silencis, resar per tal de que en aquell precís moment no passés una ambulància o que algú de casa entrés a l'habitació avisant-me per anar a dinar cridant.

El millor de tot és que, anant tot bé com anava, havent-la caçat a la ràdio sense que el locutor la xafés massa al principi, havent-se mantingut el món en un respectuós silenci, a la meva flamant gravadora... li van fallar les piles cap al final. És a dir —i d'això me'n vaig adonar després— que l'aparell va gravar la darrera part de la cançó a una velocitat molt per sota de la normal. Així, quan la vaig tornar a escoltar per primer cop, la meva sorpresa va ser absoluta en comprovar com la part final s'accelerava absurdament fins que al bo del Glenn Frey se li posava ve de "pito" i les guitarres se't clavaven al cervell de tan agudes com eren.

Anys més tard, és clar, vaig aconseguir comprar-me el vinil en el qual podia escoltar-la a velocitat normal, sense acceleracions cacofòniques. Però encara avui en dia, cada cop que s'acosta el final de la cançó, estic convençut de que començarà a accelerar-se i que el Glenn Frey s'escanyarà de nou amb les notes més altes.

03 de febrer 2012

XI Fira Disc de Sants

Un any més, quan Febrer treu el cap pel calendari, a les Cotxeres de Sants s'hi organitza el Fira Disc, el lloc ideal per trobar música a preus rebentats però també joies amagades dels més grans de la música.
L'entrada és gratuïta i un pot desfilar i donar voltes a les desenes de paradetes deixant-s'hi els dits entre polsosos vinils caducs i CDs entaforats en caixes.

Per a mi és una de les cites inel·ludibles de l'any. És aquí on puc sortir carregat com un ase de vinils atrotinats a preus irrisoris (1 euro, 2 de vegades) i passar-me hores després a casa escoltant-los atentament, parant atenció a cada nota, a cada petit espetec de l'agulla sobre solcs infestats de pols.
És aquí on he trobat discs de la Janis Joplin, dels Queen, del Johnny Guitar Watson i d'un llarguíssim etcètera que ara omplen les meves estanteries "vinileres".

La fira comença avui mateix, divendres 3, a les 15:00h i s'estén durant tot el cap de setmana a les Cotxeres de Sants (carrer de Sants, 79) ben a la vora del Metro Plaça de Sants. Allà ens veiem!