01 de novembre 2012

Jazz Covers (Taschen)

Sis-centes cinquanta portades de vinils de jazz, això és el que ofereix aquest llibre de la Taschen, ni més ni menys. Un compendi espectacular de portades que destaquen ja sigui per la seva tipografia, la seva composició o pel treball fotogràfic. El llenguatge del jazz a través del disseny, dels colors, de les poses dels artistes o dels seus instruments, això és el que et regala cada pàgina d'aquesta completa i extensa col·lecció.
En ella podem trobar-hi discs mítics, com el Birth of the cool del Davis, però també altres molt menys coneguts que destaquen per la seva estètica en la portada.

Una sorpresa rere una altra ens espera en girar les enormes pàgines quadrades d'aquest llibre, descobrint com el jazz va conformar la seva pròpia estètica a través de les làmines frontals de les gravacions dels més grans, copiada després mil vegades pel cinema i incorporada al retinari col·lectiu. Ja és impossible intentar mostrar un bar nocturn amb música en directe sense afegir-hi fum, ombres, enquadraments amb escorç pronunciat.

Completen el delit visual les concises notes de l'editor, ja siguin sobre el disseny o sobre la música que la portada cobria, fent-te venir ganes d'escoltar aquests discs de portades meravelloses.

Fullejar un cop i un altre aquest llibre magnífic és un trajecte per la història del jazz, però no a través de la seva música sinó a través de la seva imatge i de les seves icones.










04 d’octubre 2012

Leonard Cohen al Palau Sant Jordi (3-10-2012)

Delicat, íntim i fràgil concert el del mític Leonard Cohen ahir al Sant Jordi. Lluny dels escarafalls i excessos dels directes dels que porten més de 50 anys fent música en directe, el Cohen es mostrà com un músic humil, introspectiu i molt delicat que va regalar 30 (trenta!) temes a un públic que abarcava com a mínim tres generacions, en tres hores i escaig de concert amb un regust de comiat.

EFE/Julián Martín
Amb un volum molt moderat, sense permetre ni tan sols que la bateria arrossegués al públic en les peces més accelerades, buscant sempre la millor sonoritat per donar presència a tots els intèrprets damunt de l'escenari, Cohen va entregar un concert de matisos, d'arranjaments, d'acompanyaments, de cors celestials i solos memorables dels instrumentistes. Aquí no es tractava d'aclaparar al públic, es tractava de que escoltés, de que no perdés l'atenció en cap moment de les seves lànguides i llargues cançons, on cada nota, cada paraula, té un pes monumental. Quan difícil ha de ser -i quants pocs poden fer-ho- estar durant tres hores atacant un repertori de tempo molt baix i que la gent no s'avorreixi. Doncs el Leonard, per descomptat -qui si no- ho va aconseguir.

La guitarra del barceloní Javier Mas, apuntalava cada silenci de la veu del Cohen. Però el violí -fantàstic, preciosista, evocador- transportava la música a un nivell de somni. I les veus -quines veus- les del triple cor amb la mítica Sharon Robinson ("my long-time companion") i les germanes Webb. Els seus cors no només recolzaven al Cohen, sinó que, igual que passa en els discos enregistrats pel canadenc des de sempre, l'embellien afegint-hi matisos, petites variacions molt ben ajustades, nota amunt, nota avall, per acabar d'embolcallar la cada cop més cavernosa veu del mestre de cerimònies.
De fet, les més llargues ovacions entre cançons se les van endur les veus femenines, primer en la interpretació minimalista de les germanes web i el baix Roscoe Beck de Coming back to you, però després la Robinson, interpretant la peça que ella mateixa composà pel Ten new songs, Alexandra Leaving, que va posar la pell de gallina fent ús exclusiu de la modulació de la veu, sense buscar els efectismes tant a la X-Factor que s'estilen avui en dia i oferint una versió imborrable i d'una sensibilitat tna exquisida que més d'un hagués comprat en aquell moment del concert la opció de que fos ella la que seguís cantant durant una bona estona.

I què dir del Cohen. Amb un intèrpret de 78 anys, invariablement, sempre hi ha el dubte de quin serà el seu estat, tant a nivell de veu com a nivell físic en general. El Leonard va voler esborrar qualsevol dubte des d'un bon principi, entrant a l'escenari corrent com si fos un jovenet. Això sí, amb la seva sempiterna figura encorbada, impecablement vestit i rematat amb un barret que només es treia en senyal de respecte per escoltar els solos dels seus companys d'escenaris.

I Cohen, deixeu-me que ho digui, és un cavaller, un humil cavaller. Només un detall, quants artistes famosos coneixeu que quan algun dels membres de la seva banda canta un tema en solitari (o dos de seguits com va ser el cas ahir) es quedin a l'escenari, immòbils, observant, escoltant atenta i reverencialment la interpretació dels seus col·legues? La majoria, ja ho sabeu, aprofita per marxar de l'escenari, descansar i tornar al cap d'una estona. No és el cas del Cohen, que està fet d'una altra pasta aquest avi.

Ningú sap si tornarà però tal com ell mateix va prometre, ho va donar tot ahir. So long, Leonard.

24 de juliol 2012

The Beach Boys en directe al Poble Espanyol (23-07-2012)

Estranya barreja la del públic del Poble Espanyol per veure als mítics Beach Boys. Darrera meu converses sobres pròstates, revisions mèdiques i demés mals corporals, davant meu dos hipsters en tota regla que no passaven dels 25 amb samarreta del Pet Sounds i un vinil de l'Smile esperant per ser autografiat. Els concerts de mites ja ho tenen això: ajunten en un mateix públic els que els van viure en el seu moment d'esplendor i els que s'hi enganxen ara intentant eixamplar les seves fronteres musicals.



Detalls que no oblidaré mai del concert d'ahir:
- Una banda de 14 músics que repetia els extrems del públic (velles glòries en primera línia i joventut talentosa al fons)
- Fins a 45 (sí, sí, 45!) temes van sonar, en dues hores i mitja de generós concert, cosa inesperada venint d'un grup amb una mitjana d'edat francament extrema.
- El Mike Love llençant una soflama catalanista presentant el tema Be true to your school: "Demà es juga un partit de futbol, Espanya contra Estats Units. A quin equip animareu? Eh? A quin equip? Ho pregunto perquè, és clar, no estem a Espanya avui, oi? Així que... qui animarà a Estats Units demà?" (i el públic reaccionava només a mitges, potser dividit)
- L'Al Jardine tenint dificultats per llegir el setlist que tenia als seus peus i preguntant constantement "quina toca, ara?"
- El Brian Wilson, vegetatiu, parapetat darrera un piano enorme que poques vegades feina sonar. La major part de l'estona estva de braços caiguts, sense moure ni els peus per seguir el ritme, i fent els cors de manera desganada. Quan cantava, a més, no acabava de trobar el to. El tenen allà, en un raconet, com si fos aquell avi que molesta, que sembla més un moble que una altra cosa. I el tenen perquè saben que una gira sense ell no té sentit i que la gent no hi acudiria. Feai molta pena, pobret.
- Les veus dels cinc membres originals delegant els falsets més aguts a un membre de la banda, a un gregari.
- El Bruce Johnston àvid de protagonisme, mirat de reull pel Brian Wilson quan decideix fer una mena de pirueta absurda al mig de l'escenari.
- A estones, els 14 musics de la banda estaven fent cors a l'uníson (no sempre ben encaixats)
- A la banda li faltava rodatge: el bateria s'equivocaba de cançó tot just començat el concert, el Mike Love oblidava la lletra, l'Al jardine el cobria, el Brian Wilson semblava estar a punt de desmaiar-se d'un moment a l'altre, problemes de so, etc.)
- L'Al Jardine i altres membres de la banda fent servir els seus mòbils per fer fotos de record del concert.
- Els més "carrozillas" del públic passant-s'ho d'allò més bé ballant al ritme de les més "rocanroleres".
- La veu de l'Al Jardine, fantàstica, molt modulada, sorprenentment professional.
- Un repertori espectacular, que abarcà mig segle, barrejant balades mítiques amb estones de pur rock 'n roll (els millors del concert, allà on van realment connectar amb l'audiència).

Es trobà a faltar, poder, una mica més de soltura en les cançons, haver-hi afegit algun "extra" més de concert, un solo nou, una barreja de temes, alguna cosa més fresca. Però, tot i amb això, és innegable que els Beach Boys van oferir tot un espectacle musical ahir al Poble Espanyol. Quan l'edat dels membres oficials no dona per virgueries físiques, cal tirar d'ofici, de prestigi i de repertori. I ells no només ho van fer així, sinó que a més semblaven estar-s'ho passant d'allò més bé damunt de l'escenari. Com si els fes falta retrobar-se, reunir-se, tornar a viure l'experiència de ser ovacionats per una música que ha marcat un segle. I no n'hi ha massa que ho puguin dir-ho, això.

Aquí en teniu el setlist, que podeu escoltar, senceret i en l'ordre en que van tocar les peces, clicant aquí.

16 de juliol 2012

La història del Rock 'n Roll en 100 riffs

La història del rock està repleta de riffs de guitarra mítics i inconfusibles que, en el mateix moment de sentir-los ja ens transporten i ens evoquen el tema sencer. Són intemporals, tant se val de la època que siguia el tema, no podràs evitar moure els peus. Si les progressions d'acords típiques del rock són l'esquelet del gènere, els riffs en són les cicatrius, aquelles marques que ja no s'esborren, que passen a formar part de tu, indelebles, i que no només suposen mirar enrere sinó també sustentar-s'hi per seguir endavant.

Això és el que aquest Alex Chadwick, de la botiga de guitarres Chicago Music Exchange ens ofereix, un recull de les "cicatrius" més famoses del rock 'n roll, enllaçades una darrera l'altra, en un revival exclusiu i fantàstic.

D'AC/DC a Eric Clapton, passant pels Beatles o pels Rollings i així fins a 100 diferents riffs de guitarra impossibles d'oblidar. Rock it, baby!

11 de juliol 2012

Regina Spektor en directe a Razzmatazz (10-7-2012)

Foto presa pel Fran Mora
No va la Spektor i arrenca el concert, ella sola, a capella, amb una cara B! Digues que sí, Regina, que a tu no t'atura res, que la confiança que tens en tu, en la teva presència i en la teva veu és imparable.
Doncs sí, discreta, tímida, amb un català generós, s'acostà al llindar de l'escenari, soleta, i donant copets amb els dits al seu micròfon començà a marcar una pauta de blues sobre la que va entonar l'Ain't no cover, una cara B que en mans de qualsevol altra artista segurament seria un single. Escolteu-lo i vigileu amb la pell, que se us pot eriçar fàcilment.

Feia molt temps que tenia ganes de veure a la Spektor en directe. Des que vaig descobrir el fantàstic Begin to hope (un disc que no falla MAI quan el recomanes) que hi estic enganxat. Enganxat al seu ampli registre, a la seva dúctil veu que ara t'acarona, ara t'estripa per la meitat. Però enganxat també a les seves melodies juganeres, entremaliades, que tant voregen el blues més indie com trepitgen un pop mig radiofònic. Acompañada d'un bateria, un teclat i un violoncel, la Spektor va arrencar la major part del repertori del seu darrer -i magnífic- disc What we saw from the cheap seats. Deu temes dels onze del disc hi van sonar, esplèndids, rigorosos, captivants. La resta es va repartir entre els dos anteriors, Far i, sobretot, el Begin to hope que la va llençar a la fama, incloent fins i tot un parell de peces del seu més antic i sorprenent Soviet Kitsch. Curiosament, els seus hits més coneguts (del Begin to hope) van sonar potser menys exactes que els dels darrers discs, potser perquè aquell àlbum comptava amb una producció francament exagerada i plena de matisos difícils de portar a un escenari amb tan sols quatre músics. Encara ens va regalar la Regina, però, un parell de temes especials.
Foto presa per la Regina Salanova
En la meitat justa del concert va treure's de la màniga una mena de petit break, abandonant els temes que el públic coneixia de memòria per presentar dues peces precioses que el públic, tot i desconèixer-les, les va agrair amb sonades ovaciones. Primer va demanar que s'acostés a l'escenari el Jack Dishel, el one-man-band de Only Son que havia fet de teloner (i sorprès a una audiència captivada). Ambdós van interpretar una preciositat de cançó escrita a quatre mans per ells dos, Call them brothers, que va encisar el públic. Quina precisió en les veus, quin encaix, quina joia. I tot seguit, ja sola de nou als comandaments del seu piano, ens transportà a la seva Russia natal amb el que podria ser una petita frikada. Va interpretar la cançó Molitva ("pregària") de la Marija Serifovic, que va ser la guanyadora del concurs d'Eurovisió del 2007. Exempta de tota la parafernàlia i del lux i fast eurovisiu, va fer frisar una audiència captivada.
El final de concert va anar fins i tot en crescendo, acabant amb la èpica The Party que hagués fet aixecar a la gent de les butaques si haguéssim estat asseguts. Ens reservava, però, uns bisos absolutament fantàstics, impecables, dignes de qui té un repertori sòlid i sense màcula. La gent va corejar una de les seves peces més antigues, Us, amb una lletra absolutament entranyable ("They made a statue of us / and they put it on a mountain top / now tourists come and stare at us / blow bubles with their gums / take photographs of fun, have fun"). Fidelity, probablement el seu senzill més conegut, va venir després, tan sols per preparar la traca final, una Samson que va arribar molt endins, amb la seva poètica i imatgeria amorosa.
Fantàstic sabor de boca el que ens va deixar la Regina Spektor, capaç ella soleta d'alegrar-te el dia fins i tot amb les cançons més tristes. Tothom en va sortir encantat, tothom tornava a casa amb un somriure als llavis, segurament tan generós com el que la Spektor ens va dedicar contínuament al llarg de la nit. Afable, propera, senzilla, humil, vorejant la vergonya i la timidesa extrema. Aquí teniu el repertori complert de la nit, que podeu escoltar clicant aquí si voleu alegrar-vos el dia i anar fent boca de cara al proper que, estic segur, no us perdreu.

09 de juliol 2012

Els testimonis de Jehovà i el Metal.

Tot just entrant al metro un home m'atansa una revisteta de propaganda dels Testimonis de Jehovà que agafo gustós doncs no tinc res més per llegir de camí a la feina. Llegir una d'aquestes revistes, més enllà de les creences que un tingui, pot ser molt divertit si es mira des d'una perspectiva de comunicació i màrqueting.

Només vull compartir amb vosaltres un dels continguts amb els que més m'he rigut. Es tracta de la secció "Cómo Jesús cambió mi vida". En ella ens acosten la fantàstica història de redempció del Marco Antonio Alvarez Soto. Sota el nom del protagonista hi figuren tres dades imprescindibles i un parell de fotos impagables. La primera d'ell en l'actualitat, la segona (més petita), la que ens explica el seu "antecedent".


És clar, en llegir això, sobretot la part dels antecedents, no vaig poder evitar riure molt, en veu alta al mig del vagó de metro, i després interessar-me en llegir tota la història del Marco Antonio.

El Marco Antonio ens explica que tot i que la seva mare estudiava la bíblia i el portava a les reunions cristianes, molt aviat, en tocar l'adolescència, ell es va començar a desviar. Li agradava molt la música -explica- i va ajuntar-se amb "la gent equivocada", amb la que va muntar una banda de Heavy Metal i Death Metal. "M'emborratxava, consumia drogues amb els companys de la banda (...). Tenia una actitud rebel que es reflectia en la meva aparença. Em vestia amb roba fosca, em vaig deixar barba i el cabell llarg fins a la cintura". Un drama, ja ho veieu. L'home no només es drogava, sinó que a més feia una fila que ni t'explico.
   
Per descomptat, no cal ni que us ho expliqui, l'home va trobar el camí a través de la Biblia. Total, que va abandonar el heavy metal, es va afaitar i va formar una família com Déu mana. Aquí teniu la foto del Marco Antonio en la actualitat, ja reformat i conduït pel bon camí, per la senda de la bondat i santedat.


Ei, que cadascú fa el que vol amb la seva vida -i amb les seves creences-, però no puc evitar pensar que a mi, sincerament, em queia millor el Marco Antonio d'abans, roquer empedreït, fiestero i tal, que no pas aquest paio que segueix fent servir la seva guitarra elèctrica per tocar cançons cristianes acompanyat d'una família idíl·lica. El món del rock ha perdut un gran guitarrista, n'estic segur. Però ell, a canvi, ha aconseguit la pau interior, diu, a més de l'amor incondicional de Déu i de Jesús.

24 de maig 2012

Joies amagades entre saldos

La gran majoria dels discs que compro són discs de saldo, de segona mà, gastats, sentits, usats per algú altre. Les botigues de segona mà o les fires itinerants de discs venen a demostrar que la indústria discogràfica ens ha col·locat molt més material del que hem estat capaços de digerir.

D'entre les polsoses estanteries de les botigues de segona mà sempre en sobresurten alguns elements recurrents. Els discs dels "triunfitos" per exemple, s'entesten en esmunyir-se entre els discs de debò. També ho fan els recopilatoris estiuencs, els discs de la Jennifer Lopez i la Britney Spears, amén de molts altres grups espanyols als que algú ha tingut a bé gravar-los-hi un disc.
Per descomptat, de tant en tant apareixen joies, veritables joies, discos fantàstics de primeres figures (The Who, Beatles, Rolling Stones, AC/DC, etc.) que jo vaig acumulant sense dubtar-ho.

Però un dels tipus de discs que també et pots trobar, molt de tant en tant, entre les tones de rebuig musical és el dels discs de saldo equivocats. Què vull dir? Vull dir això:


Sí, sí, només val 3 euros, però, sincerament, a mi no em mereix massa confiança. Algun dia hauré de fer una batuda per aquestes botigues per tal d'obtenir proves visuals d'aquest gènere fantàstic que és el dels discos equivocats. Seguirem informant.

05 de maig 2012

Quatre grans i mítiques veus del Rock 'n Roll

Impagable aquesta actuació a quatre veus interpretant This train.
D'una banda, el Johnny Cash, un dels personatges més particulars i inclassificables del rock 'n roll, amb el seu particular puntejat de guitarra i la seva veu profunda i cavernosa.
D'una altra el gran Jerry Lee Lewis, el boig del piano, l'home que era capaç de calar foc a l'audiència assentat davant del seu piano, l'home que remenava les blanquinegres amb virtuosisme colossal, l'home amb aquella mena de deixadesa en la seva veu, tot arrossegant les síl·labes.
Els acompanya el meu adorat Roy Orbison, des de la seva timidesa, quasi sense vocalitzar, deixant que el seu famós fil de veu faci trontollar l'audiència.
I la festa l'arrodoneix el mític Carl Perkins, per a molts, l'inventor del Rock 'n roll, l'home al que l'Elvis li va robar la fama, un dels pioners més reputats.

Cadascun d'ells ataca una estrofa sencera, i ho fa conscient de la necessitat de marcar les diferències, de deixar empremta en uns pocs versos. El resultat no pot ser més espectacular.

27 de febrer 2012

La carrera musical del Fernando Fernandisco Martínez

A veure, que els 80 van ser molt fumuts per a tothom, i que ningú se n'adonava del ridícul que fèiem. Però, és clar, se suposava en aquella època que alguns eren entesos musicals. Aquest era el cas del Fernando Fernandisco Martínez, últim cognom que ell acostumava a pronunciar "Martainez", com si ho digués un guiri, DJ de Los 40 principales. Així que quan va anunciar que es llençava a composar i cantar un tema, iniciant així la seva carrera musical, molta gent va voler sentir-ho.

Mira, jo ja no dic res més. Us deixo que us ho sentiu vosaltres mateixos recordant, això sí, que és la "vocal version", és a dir que canta, només cal que espereu uns segons i gaudiu al màxim del nivell d'anglès i de la pronúncia del "Martainez".



Val, ara ja us he fet la putada del dia. A veure si sou capaços de desempellegar-vos de la tornada aquesta que reuneix les quatre paraules d'anglès que el Fernandisco coneixia.
No em direu que la lletra és de traca. Mira que, sentint-la amb "carinyo", hi ha trossos que ni tan sols puc endevinar que està dient. Bé, tan se val. Simplement que recordeu el proper cop que us recomani algun disc que a mi, de jove, aquest tema m'agradava i que el "Martainez" era el que decidia quina música escoltava jo en aquella època.

22 de febrer 2012

The heat is on, una obsessió de joventut

Jo era molt jovenet quan la peli Superdetective en Hollywood va estrenar-se. La peli, a mi i a tots els meus amics, ens va encantar. I pels que, en aquell precís moment de les nostres vides, començàvem a descobrir la música, començàvem a tenir els nostres primers grups i cantants favorits, la banda sonora d'aquesta peli ho va petar. Els temes instrumentals del Harold Faltermeyer van ser icònics en la època, però hi va haver-hi un tema que em va treure la son.

Es tractava de The heat is on, del Glenn Frey, un ex-membre dels Eagles dels que, anys més tard, em faria fan absolut. M'encantava, em tornava boig, era el millor que havia sentit en la meva vida, em feia sentir viu i alegre cada cop que l'escoltava o la taral·lejava.
Vaig esperar àvidament que la posessin per la ràdio per tal de poder-la gravar i així escoltar-la mil cops. Ho vaig fer, però, és clar, eren altres temps, i la tecnologia no la teníem tan a l'abast com ara. El meu equip de gravació "professional" estava format per una ràdio tronada de la meva àvia per una banda, i per una gravadora Sony que m'havien regalat. Així que la cosa estava en caçar la cançó a la ràdio, esperar que estigués ben sintonitzada, i llavors posar-hi la gravadora al costat i, en el més absolut dels silencis, resar per tal de que en aquell precís moment no passés una ambulància o que algú de casa entrés a l'habitació avisant-me per anar a dinar cridant.

El millor de tot és que, anant tot bé com anava, havent-la caçat a la ràdio sense que el locutor la xafés massa al principi, havent-se mantingut el món en un respectuós silenci, a la meva flamant gravadora... li van fallar les piles cap al final. És a dir —i d'això me'n vaig adonar després— que l'aparell va gravar la darrera part de la cançó a una velocitat molt per sota de la normal. Així, quan la vaig tornar a escoltar per primer cop, la meva sorpresa va ser absoluta en comprovar com la part final s'accelerava absurdament fins que al bo del Glenn Frey se li posava ve de "pito" i les guitarres se't clavaven al cervell de tan agudes com eren.

Anys més tard, és clar, vaig aconseguir comprar-me el vinil en el qual podia escoltar-la a velocitat normal, sense acceleracions cacofòniques. Però encara avui en dia, cada cop que s'acosta el final de la cançó, estic convençut de que començarà a accelerar-se i que el Glenn Frey s'escanyarà de nou amb les notes més altes.

03 de febrer 2012

XI Fira Disc de Sants

Un any més, quan Febrer treu el cap pel calendari, a les Cotxeres de Sants s'hi organitza el Fira Disc, el lloc ideal per trobar música a preus rebentats però també joies amagades dels més grans de la música.
L'entrada és gratuïta i un pot desfilar i donar voltes a les desenes de paradetes deixant-s'hi els dits entre polsosos vinils caducs i CDs entaforats en caixes.

Per a mi és una de les cites inel·ludibles de l'any. És aquí on puc sortir carregat com un ase de vinils atrotinats a preus irrisoris (1 euro, 2 de vegades) i passar-me hores després a casa escoltant-los atentament, parant atenció a cada nota, a cada petit espetec de l'agulla sobre solcs infestats de pols.
És aquí on he trobat discs de la Janis Joplin, dels Queen, del Johnny Guitar Watson i d'un llarguíssim etcètera que ara omplen les meves estanteries "vinileres".

La fira comença avui mateix, divendres 3, a les 15:00h i s'estén durant tot el cap de setmana a les Cotxeres de Sants (carrer de Sants, 79) ben a la vora del Metro Plaça de Sants. Allà ens veiem!