11 de juny 2011

Bangles - Walk Like an Egiptian

Aquest post és el primer d'una sèrie de 40. Si vols saber-ne el perquè, llegeix això.

Com deien els Bon Jovi en un dels seus discs en directe. 100.000 fans no poden equivocar-se. Al menys no alhora. I quan un tema com aquest s'escolta a mig món i, després, 20 anys més tard, un DJ el posa en una discoteca de tirada roquera i tothom -insisteixo TOTHOM- perd el control, taral·leja la tornada com si li anés la vida, toca la air guitar amb fervor i se'ls hi arrissen els pels de tot el cos quan la Susanna Hoffs repren la peça cap al final amb aquella llengua solta i provocativa, quan això passa... tenim un hit atemporal.

El tema, que consti, no té ni solta ni volta. Però es veu que en el món del rock, quan combines la solta amb la volta de manera correcta, surt un superhit que t'hi cagues.

Quan vaig sentir aquesta cançó per primer cop, vaig córrer a comprar-me el disc sencer, com tantes altres vegades de manera inevitable he hagut de fer. El disc es va convertir en un dels meus favorits d'aquella època i l'agulla del meu tocadisc li va crear nou solcs al vinil de tants cops com el vaig punxar.

Per si fos poc, vaig anar a fer-me una fotocòpia en color de la portada, on hi sortien setze fotos de les quatre integrants del grup, amb les que em vaig confeccionar la meva primera carpeta personalitzada!

Per descomptat, em desfeia cada cop que sentia a la Susanna Hoffs, i li vaig agafar molt tírria al Prince en saber que al produir-les-hi el primer senzill del disc -que, curiosament, no va ser aquest tema sinó Manic Monday- l'havia afegit a la seva col·lecció de dones de bandera que s'havia passat per la pedra. Em va costar molt de temps i molts discs perdonar-li tal afrenta al de Minneapolis.

A mi, que voleu que us digui, m'encanta aquest tema. No puc deixar de taral·lejar-lo un cop el sento, no puc deixar de moure els peus. Deu ser allò que en diuen un guilty pleasure, no? Doncs mira, que voleu que us digui... massa culpable no em sento, no :D