07 de juny 2011

Aerosmith - I don't wanna miss a thing

Aquest post és el primer d'una sèrie de 40. Si vols saber-ne el perquè, llegeix això.



Els Aerosmith, després del seu ressorgiment a finals dels 90 amb el fantàstic Get a grip -un ressorgiment que, curiosament, superava ampliament la major part de la seva discografia prèvia- van perdre lleugerament la seva solidesa a l'hora de composar. S'han convertit, des de llavors, en un grup d'un sol senzill per disc -amb sort-, molts cops balades apreciades pels que vam quedar absolutament estabornits amb la triada espectacular que eren Crazy, Amazing i Cryin'.
Precisament d'un dels seus oblidables discs posteriors prové aquesta power ballad inspiradíssima (tot i que figurar en la banda sonora de la peli Armaggedon va ser el que la va fer famosa), recolzada sobre un tòpic de base (no voler perdre's ni un segon amb la seva estimada), encadena imatges vàries sobre el tema, com el no voler aclucar els ulls, no voler dormir per, en definitiva, gaudir al màxim de la joia de l'amor.
M'encanta aquesta peça dels Aerosmith, és una petita debilitat que tinc. Sempre m'ha semblat realment irresistible l'acostament que l'Steven Tyler efectua sobre les balades, barreja d'intimitat i bogeria desfermada a crits.

Com la major part de balades rock, ni la lletra és delicada ni subtil, ni els arranjaments són particularment originals. Hi ha una pauta, un patró, un motlle -custodiat a mort per les discogràfiques- que funciona sempre, a poc que els ingredients els barregis amb gràcia. La fórmula la poden interpretar els Bon Jovi, el Kid Rock o els mateixos Aerosmith, i funcionarà.
La diferència doncs, rau en l'atac que els músics li posin, en si s'ho creuen, si ho viuen. I, amics, a l'Steven Tyler se li podran tirar moltes coses en cara, però no que no ho visqui. Si totes les balades que ha interpretat aquest home en la seva carrera estan basades en fets reals, l'home ho deu passar molt malament, de tants amors que ha "patit".

Fantàstica, en definitiva, balada roquera de primera magnitud, segurament repenjant-se sobre una melodia en la tornada realment ben trobada i, com sempre, les guitarrades del Joe Perry i companyia, reforçant cada beat, com si fossin cops de martell que ajuden a la balada a arribar ben endins, tan endins com enamorat estiguis (ho hagis estat).
Discuteixi'm el que vulgui, senyor, però no que els Aerosmith saben fer balades rock.

4 comentaris:

noemix ha dit...

Amén. XD

Sonia ha dit...

Si no t'importa , me la pillo!!!

Laia Rúbies i Ambit ha dit...

Estic lligant posts i ho he d'explicar: Armaggedon és un dels meus "guilty pleasures"!!!!!!!!!!! XD

Marc Ambit ha dit...

Jajaja! M'encanta aquest "lligar" posts que fas, Laia XD