30 de març 2011

Cançons favorites - Power of love - Huey Lewis and the News

Quedeu avisats, en totes les festes que jo organitzi, en TOTES, sonarà aquesta cançó, una de les meves favorites de tots els temps. Sí, potser queda una mica American Psycho dir que m'agrada un tema dels Huey Lewis and the News, ho sé, però és així i no ho puc evitar.
Va arribar en un moment de la meva vida en que començava a apreciar la música, tot i que no en coneixia pas massa més del que posaven als 40 Sobornables. Però veure la peli Regreso al futuro, sentir la conversa telefònica del Marty McFly dient-li:
"Doc, ¡Doc!. ¿Me estás diciendo que son las ocho y veinticinco? Maldita sea, Doc, ¡llego tarde a la escuela!"
I llavors arrenca el tema i el Marty McFly es puja a l'skate, i s'enganxa als cotxes per anar més ràpid, jugant-se el físic, i... bé, la resta, com diuen, és història.

En definitiva, que quan sento aquesta cançó, no puc evitar posar-me dret, saltar, cantar i fer com si les tímides guitarrades del Huey lewis fossin  la que el propi Marty McFly arrenca de la seva en començar la peli (tot just abans de la trucada) davant d'un altaveu gegant que el Doc Brown ha construït.

Bé, ja ho sabeu doncs...
"Power of love is a curious thing, makes one man rich, makes another man sing"

16 de març 2011

El número musical de Young Frankenstein

Últimament, aquesta melodia em persegueix. Investigant una mica he descobert que, originàriament, va ser escrita pel gran Irving Berlin, amb el nom de "Put it on the Ritz". En Mel Brooks en va fer una curiosa adaptació per la seva comèdia Young Frankenstein.


Però la versió que realment se m'ha enganxat al cervell i que no me la puc treure és la que els Four Lads van fer sobre els anys cinquanta. Digues-li homenatge o còpia descarada, però el canvi de la lletra cap a un tema tan absurd com l'antic nom d'Estambul li dona un noséquè que m'encanta.


Four Lads o/Norman Leyden - Istanbul (Not Constantinople)
Found at Istanbul (Not Constantinople) on KOhit.net

Tot i que, segurament, la versió més famosa la van escometre els They might be giants als 80 amb aquesta adaptació més contemporània.


Bé doncs, vosaltres direu... quina és la vostra favorita?

David Lynch dirigirà una gravació dels Duran Duran


Barreja ben estranya la del grup pop Duran Duran i el cineasta mainstream avantguardista per excel·lència, David Lynch. Es produirà el proper 23 de Març. El cineasta nord-americà gravarà en directe el concert que el grup britànic oferirà en exclusiva per la segona edició dels Unstaged, una sèrie de concerts online esponsoritzats per American Express en connivència amb VEVO i Youtube. Tindrà lloc al Mayan Theatre de Los Angeles, i en Lynch filmarà i coordinarà el set de càmeres del concert que es retransmetrà en directe a les 3 de la matinada de la nit del 23 al 24 de Març en l'adreça web www.youtube.com/DuranDuranVEVO. Els tickets per veure el concert a la sala van exhaurir-se -compte amb la dada- en cinc minuts.

Els fans de Duran Duran estan d'enhorabona, doncs aquest concert representarà, a més, el retorn a la carretera del grup, que no hi sortia des del 2008.


"La idea -diu Lynch, és intentar crear capes d'imatges sobre la marxa". I afegeix: "Un món d'experimentació i, esperem-ho, d'alguns feliços accidents".

Com quedaran els atrotinats membres de Duran Duran davant de la càmera? Serà una seqüel·la de Elephant Man? Tindrà aquell punt oníric de les últimes produccions de'n Lynch?
Tota una incògnita que es desvetllarà ben aviat, el dia 23 d'aquest mateix mes de Març.

14 de març 2011

Neil Young - Harvest (1972)

Aquest és, indubtablement, un dels discs que més se m'enganxen les seves melodies. Haig de vigilar, doncs escoltar un matí aquest tros de disc del gran rocker que és Neil Young significa passar-se la resta de la jornada taral·lejant-ne les estrofes de manera interminable.

És, per sort, un disc bellíssim, amb unes melodies precioses que s'arrapen a l'oient, però recolzades sobre unes paraules plenes d'imatges potents i evocadores.
Com sempre, amb en Young no saps mai si el proper tall seguirà la vena acústica, amb un rascar de guitarra tènue i una harmònica o si bé s'endollarà a la corrent i rascarà les cordes amb distorsionada precisió.
Conté, a més, una de les meves peces favorites de'n Young que, a més, va ser de les que me'l va fer descobrir: The needle and the damage done, una tristíssima cançó sobre l'addicció a la droga i el buit que deixa al seu pas.

Intens des de la primera nota fins la darrera, aquesta "collita" del Neil Young passa per ser una de les peces clau del rock americà, aquell que veu tant del rock n' roll com del country, en una fusió perfecta.

Et recomano molt, moltíssim, que punxis en aquest enllaç que segueix per poder escoltar aquesta obra d'art musical.

Artista: Neil Young
Àlbum: Harvest

06 de març 2011

Radiohead - The King Of Limbs (2011)

Sento a molta gent reaccionar negativament davant les primeres escoltes del darrer disc dels Radiohead, The king of limbs.
És ben cert que és un d'aquells discs de Radiohead que comença amb un tema poc accessible, basat en una síncopa irreductible que sembla desconnectar la base rítmica de la veu del Thom Yorke. Però als fans de Radiohead no els han pas de sorprendre els temes "difícils". Al cap i a la fi, Radiohead no és Britney Spears, no? :-)
No és l'únic disc de la banda però, que s'inicia amb un tema poc accessible. Així que, ei, posem-ho fàcil, si el primer tema no entra, busquem més enllà. Anem, per exemple al segon. Escolta aquesta preciositat de peça, sobre un loop de guitarra apagada, al damunt del qual en Yorke desplega l'estil inconfusbile que l'ha fet famós.



You got some nerve, coming here
You got some nerve, coming here
You stole it all, give it back
You stole it all, give it back

Good Morning, Mr. Magpie
How are we today?
And now you stole it, all the magic
Took my memories

You know you should, but you don't
You know you should, but you don't

Good Morning, Mr. Magpie
How are we today?
And now you stole it, all the magic
Took my melody


No em diràs que no és un tema fantàstic. I, espera, que no s'acaba aquí. El següent tall té una tornada d'aquelles que només els Radiohead saben recitar. Una tornada, d'altra banda, que em recorda a les melodies que feien servir en els seus OK Computer i demés àlbums dels 90. Es diu Little by little, i sona així.



Quina tornada, eh?
Little by little by hook or by crook
Never get nervous
Never get judged
I’m no idiot
I should look


Una altra de les perles d'aquest disc s'amaga sota el títol de Lotus flower, que va ser el primer senzill i del que, probablement, ja hagis vist el vídeo, amb un Thom York donant classes de dansa contemporània.



És veritat que al voltant del vídeo i de la curiosa coreografia de'n Yorke, s'han generat diversos acudits. Com, per exemple, un manual per ballar com ell:

O una petita reinterpretació molt particular dels seus moviments:


Però compte, fora conyes, perquè el director del vídeo és el fantàstic Garth jennings, director d'alguns dels vídeos musicals més fantàstics i espaterrants dels darrers 10 anys, com el de Imitation of life que va fer pels R.E.M.

Ep! No marxis encara, que encara queda la perla definitiva, aquella peça que, definitivament, et farà estimar aquest àlbum i escoltar-lo un cop i un altre esperant que arribi aquest tall concret. Es diu Codex. I te'l deixo escoltar amb calma.



Sleight of hand,
Jump off the end.
Into a clear lake,
No one around.

Just dragonflies,
Flying to the side.
No one gets hurt,
You're doing nothing wrong.

Slide your hand,
Jump off the end.
The water's clear and innocent.
The water's clear and innocent.

I, escolta, si amb això no n'has tingut prou, potser és que, simplement, no t'agrada el disc; que tampoc passaria res :-)