21 de febrer 2011

Els disc que obligava a la gent a suïcidar-se


A través de Comically Vintage, descobreixo una il·lustració d'un còmic que fa referència a un vinil de propietats màgiques i malignes. Escoltar-lo semblava obligar als melòmans a suïcidar-se! El millor de tot és comprovar que la cançó que hi sonava, semblava, si més no, fer referència al Blue Monday dels New Order.

Aquí us la deixo per si us atreviu a escoltar-la.

20 de febrer 2011

Kenny Loggins i els hits "peliculeros" dels 80

Als 80, va acaparar els "Theme from", és a dir, els temes principals de les bandes sonores de les pelis. Pensa en una peli taquillera als 80 i en Kenny Loggins hi apareix en la banda sonora.
Durant els 80, les majors van descobrir que la millor peça de merxandatge d'una peli comercial era la seva banda sonora. El concepte que en Dennis Hopper s'inventà a Easy Rider, no fer servir una partitura composada expressament pel film sinó temes pre-existents, treia fum durant aquesta dècada, des de An officer and a gentleman, fins a Flashdance, de Streets of fire fins a Cocktail, les bandes sonores es pensaven com a producte i els films les encabien com podien, ara sonant a una ràdio al costat de la que passa el protagonista, ara intercalant forçadament una mena de videoclip al bell mig de la peli (creant els fascinants "Love theme from", que triomfaven a les emisores d'arreu del món, sobretot a l'estiu).

Doncs, justament, el Kenny Loggins semblava ser la primera aposta per a moltes d'elles i el seu nom figurarà per sempre entre les icones dels 80 per aquest motiu, juntament amb altres "grans" del soft-rock pel·liculero com Giorgio Moroder, Cheap Trick o Harold Faltermeyer.
Aquí us deixo amb dos dels seus temes més populars. En primer lloc el Danger zone que apareixia a la banda sonora de Top Gun. I no us perdeu la lletra (just a sota del vídeo) perquè no té desperdici.



Revvin' up your engine
Listen to her howlin' roar
Metal under tension
Beggin' you to touch and go

Highway to the Danger Zone
Ride into the Danger Zone

Headin' into twilight
Spreadin' out her wings tonight
She got you jumpin' off the deck
And shovin' into overdrive

Highway to the Danger Zone
I'll take you right into the Danger Zone

You'll never say hello to you
Until you get it on the red line overload
You'll never know what you can do
Until you get it up as high as you can go

Out along the edges
Always where I burn to be
The further on the edge
The hotter the intensity

Highway to the Danger Zone
Gonna take it right into the Danger Zone
Highway to the Danger Zone
Ride into the Danger Zone
...


I, en segon lloc, el tema principal de la peli Footloose, un dels clàssics juvenils dels 80 que comptava, amb l'ajut de'n Loggins, amb una de les arrencades més mítiques del cinema d'aquella època. I, que no sigui dit, també teniu la lletra, que no sigui que us perdeu el missatge ;-)



I been working so hard
Keep punching my card
Eight hours, for what?
Oh, tell me what I got
I get this feeling
That time's just holding me down
I'll hit the ceiling
Or else I'll tear up this town
Tonight I gotta cut
(Chorus)
Loose, footloose
Kick off your Sunday shoes
Please, Louise
Pull me offa my knees
Jack, get back
C'mon before we crack
Lose your blues
Everybody cut footloose
You're playing so cool
Obeying every rule
Dig way down in your heart
You're yearning, burning for some
Somebody to tell you
That life ain't passing you by
I'm trying to tell you
It will if you don't even try
You can fly if you'd only cut
(Chorus)
Loose, footloose
Kick off your Sunday shoes
Oowhee, Marie
Shake it, shake it for me
Whoa, Milo
C'mon, c'mon let go
Lose your blues
Everybody cut footloose
FIRST - we got to turn you around
SECOND - You put your feet on the ground
THIRD - Now take a hold of your soul
FOUR - Whooooooooa, I'm turning it
Loose, FOOTLOOSE

06 de febrer 2011

Portades estranyes: Johnny 'Guitar' Watson

Els setanta van fer molt mal. I, curiosament, la música d'arrel negra, que va donar en aquesta època una embranzida brutal al rock contemporani, també va ser la "culpable" d'algunes de les portades més lamentables i de vergonya al·liena. Ja en vam revisar unes poques (en que la nit els confonia), però aquí en tenim unes quantes més, aquest cop a càrrec d'un guitarrista de primera fila, que va aprofitar les corrents més funk per atacar-les amb les seves sis cordes.
Ningú posarà en dubte la qualitat musical dels treballs de Mr. Watson. Però se li pot fàcilment recomanar:
a) que canvii d'assessor pels títols dels discs
b) que canvii d'assessor per les portades

En el tema dels títols ja hi entrarem un altre dia, però amb les portades comencem ja mateix amb aquesta primera.


O sigui... primer de tot, què fa aquest home a l'exèrcit? I, ja que hi va... què hi fot vestit així? o__O Ah, espera, que no està sol, que per acabar d'arrodonir la visita cultural a l'exercit s'ha portat una amiga vestida adequadament per l'ocasió.
I, és clar, com passa habitualment amb discs amb portades tan suggerents... al darrera la història continua:


Sense comentaris...

Però espereu, que n'hi ha més. Què us sembla aquesta altra portada del senyor Watson?


A veure... què coi hi fot dins d'un carret per a bebés tunejat? Qui és el paio del darrere? Sa mare? La del títol? La "real"? No ho entenc, de debò.

Apa, aquí en va una altra, a veure que li trobeu:


En aquesta, la veritat, millor no preguntar. Aquestes dues mosses... pel terra... i el gos... bé, deixem-ho.

Au va, vinga, un bonus track de regal:


Aquí sí que a l'home ja se li va anar la pinça. Posar una model nua en una portada és molt seventies, però posar-li la guitarra així... no sé... mal gust, no?

Sort que al cap d'uns anys van arribar els vuitanta... i es va acabar d'espatllar... però això ja donaria per un altre post. Serà un altre dia.

03 de febrer 2011

Comença la Fira del Disc d'Ocasió a Cotxeres!

Puntual com cada any, aquest primer cap de setmana de Febrer torna a les Cotxeres de Sants la fira del disc d'ocasió.
Per a mi és una ocasió única de fer-me amb aquells vinils que es resisteixen, que costen de trobar. Val a dir, això sí, que com a bon garrepa que sóc, vaig a buscar, fonamentalment i quasi sense excepcions, vinils d'oferta. Bé, més que d'oferta, de saldo. Tot el que valgui més d'un euro em sembla car :-)

Cada cop torno més carregat de joies amagades, però també de vinils una mica lamentables que van formar part de la meva educació musical i que, més enllà de la seva qualitat, vull tenir-los a casa.
La meva discografia particular beu molt del que trobo en aquesta fira, doncs no són menys de 20 o 30 els vinils que cada any m'enduc.
El millor però, és regirar totes les polsoses caixes, algunes arraconades o abandonades per terra -i que t'obliguen a adoptar postures més pròpies d'una classe de ioga que una altra cosa-, anar embrutant-te els dits -que se't van quedant negres- i, després de passar per centenars de discos oblidats o oblidables, després d'empènyer portades de discos tan "memorables" com el Heartbreak Hotel de la C.C. Catch, la discografia sencera del Rick Astley, o els omnipresents Phil Collins, Communards, Pet Shop Boys, etc., després de tot això, just al darrera, apareix aquella joia que feia temps que buscava: que si un dels discs de Vangelis, que si la Janis Joplin, que si Queen, que si Pink Floyd...

La fira comença el divendres al migdia i s'allarga fins al diumenge. Jo siempre hi vaig el primer dia però després, un cop a casa, decideixo tornar un segon dia per veure si m'he oblidat d'alguna cosa :-)