10 de febrer 2010

Arctic Monkeys al Club St. Jordi (Barcelona 6-2-2010)

Impecable actuació en directe dels Arctic Monkeys. Ni més ni menys. Sense escarafalls, l'Alex Turner i els seus atacaren un repertori que comença a semblar seriós i respectable (i no tan sols una col·lecció de hits enganxosos) en un recinte que aviat se'ls quedarà petit, la sala annex del Palau Sant Jordi, una petita pista que es va omplir a vessar de gent de totes les edats (i aquí va de debò, no com se n'enorgulleixen la Paulina Rubio i el David Civera). Molt curiós fou veure a joves púbers al costat de mitjanes edats però també de gent granadeta que, tot i vorejar la seixantena, semblava conèixer-se fil per randa tots els números que la banda enfilava. La barreja no era, però, tan sols d'edat sinó també de gènere (molt més ben repartit que de costum en un concert de rock) així com de procedència on, tot i guanyar la presència local, els foranis, sobretot britànics semblaven haver estat fletats en autocars.

Repertori equilibrat el que van presentar els Monkeys, tant de qualitat com d'àlbums, fent, evidentment, una mica més d'èmfasi en el seu darrer Humbug, produit pel Josh Homme, en el que presenten la seva candidatura a banda de rock duradora i artísticament ambiciosa. Si en els seus dos primers treballs van demostrar dominar la tècnica de fabricar "instant classics" basant-se sempre en la poderosíssima cohesió de la seva secció rítmica (a la que col·labora tota la banda), en aquest Humbug han alentit els tempos per abordar melodies més consistents i fugir dels riffs ganxo i de les aturades i arrencades sobtades que farcien els seus dos primers treballs.
Sonaren, és clar, també aquests hits previs, des de'l I bet that you look good on the dancefloor fins a Brianstorm, però s'encavalcaren de forma prou natural amb els magnífics temes del Humbug, en particular My propeller, Crying lightning i Cornerstore. I sonaren -i això ja és més sorpresiu- extremadament bé. El local no permetia moltes alegries ni esperances, però la seva fermesa sonora és tal que, sense forçar els decibels, el conjunt sonà meravellosament bé, fins i tot deixant que es percebessin els matisos.

Hi afegiren una versió del Nick Cave que deixà entreveure algunes similituds curioses entre els sons d'ambdós, però el seu repertori funciona prou bé sol, tot i tenir només tres àlbums, com per necessitar d'ajuts externs.
Tan sols una queixa en el conjunt de l'actuació. És veritat que els seus fans hi van absolutament rendits i amb ganes de festa, però la seva actitud damunt de l'escenari podria guanyar enters si hi posessin una mica més de proximitat i de complicitat. D'aquí a ben poc, un parell d'àlbums més, el seu repertori podrà permetre'ls concerts una mica més llargs i llavors ja els serà totalment imprescindible mostrar una mica més de faceta de showman i no només de músics. Deixem-los temps però, doncs el millor que es pot dir d'ells és que totes aquestes bondats que ja tenen perfectament assimilades les tenen sent extremadament joves i amb molt pocs anys en el circuit (només fa un parell d'anys que se'ls va descobrir al myspace). Llarga vida a les mones de l'àrtic!

1 comentari:

Pepa Loves ha dit...

gran resum del concert!!a mi tambe em va sorpremdre la quantitat de gent granadeta qui hi havia i tambe molt de public angles i america pel que vaig veure!haig de dir que els taloners no estaven gens malament,els mistery jet em sembla que es deien!!!
al myspace hi ha qualitat i d'alla en poden sortir mes d'un d'exit!!
emcantada de passar pel teu blog!et seguire!:)