15 de novembre 2010

Interpol en directe @ Club St Jordi 15-11-2010

Poc han canviat les coses en els darrers tres anys, des que els de New York vingueren a Razzmatazz a presentar el seu tercer llarg, Our Love To Admire. Per descomptat, el recinte ha hagut de ser més gran -quasi el doble d'aforament, el Club Sant Jordi-, per posar de llarg el seu darrer disc, batejat amb el nom de la banda, però la resta segueix igual. I això no és bona notícia.

No és bona notícia que una banda amb dos excel·lents primers discs, acumuli dues continuacions que no han arribat a quallar en els fans; discos interessants, segurament per damunt de la gran majoria de la producció discogràfica contemporània, però que pal·lideixen davant dels previs. I la demostració és que ni les tres úniques peces de l'Our Love To Admire, ni les cinc del darrer que van sonar al Club St Jordi feren vibrar al personal com les dels dos primers.
I tampoc és bona notícia que, amb el passar dels anys, la seva estàtica actitud damunt les fustes s'hagi convertit en una mena de marca de la casa. Van d'elegants, de seriosos, de profunds... però en un concert cal arribar sempre un pas més enllà de la pose i desfermar la bogeria dels fans no només pel repertori sinó també per l'electricitat que els intèrprets han de saber alliberar.

Val a dir que alguns dels temes del seu darrer àlbum, tot i no tenir aquella qualitat d'instant hit, mereixen una escolta més atenta, molt en particular la exuberant Lights (que acumula octanatge a mesura que avança) i que el disc en general, havent rebaixat la velocitat rítmica, s'escora cap a passatges més tèrbols, més foscos i, per tant, més inaccessibles.

En definitiva, els Interpol segueixen sent un gran grup, amb un so molt distintiu i una solvència indubtable, però ni els seus directes els faran guanyar fans, ni tampoc els seus nous discs si segueixen entregant-los sense arriscar i buscar nous camins.

(Fotografia cortesia de la Gris Cortés)


06 de setembre 2010

Concert dels Radiohead en descàrrega gratuïta

Els Radiohead ja van convulsionar el mon de la indústria contemporània en permetre inicialment la descàrrega del seu In Rainbows al preu que cadascú volgués pagar. Ara, seguint amb la seva política de difondre el seu art i guanyar-se les garrofes per altres bandes, fan accessible la descàrrega gratuïta del seu concert a Praga des del seu web (tal com m'ha fet saber el @suranpu).

El vídeo es pot descarregar en diferents formats (no només en quant a qualitat sinó per a Ipod, Iphone, etc.) en aquesta web: http://radiohead-prague.nataly.fr/Download.html

Com sempre, els Radiohead van un pas més endavant que els demés, musicalment però també en quant al concepte de la distribució musical.

Gracias por la música (Editat per Belleza Infinita Ediciones)



Imperdible! Aquesta espectacular recopil·lació de més de 700 caràtules de casettes i CDs fets a mà per fans incondicionals de la música i/o del disseny és un petit tresor per a qualsevol amant de la música, molt en particular si ha viscut durant els 80 i 90 i la febre de les gravacions en cinta de casette el/la va afectar.


Era la època en que les cintes verges costaven unes 100 pessetes i gravar-hi al damunt les emissions radiofòniques era la única manera realment assequible de donar sortida a la passió que per la música sentíem.

En quant la tecnologia ho va permetre i van aparèixer els casettes de dues platines (tota una revolució, encara que ara no ho sembli), les cintes van començar a deixar de ser un cúmul d'entretallades cançons de les principals emissores de ràdio del moment. Ara la gent es podia gravar, senceret, el darrer disc del seu artista favorit. I aquest fou un moment important en quant al disseny de les portades, doncs fins aquell moment, la majoria de les caràtules de les cintes gravades de la ràdio s'empraven fonamentalment per contenir la llista de cançons que contenien, per tal de permetre'n una cerca més adequada (per no esmentar el minutatge de cadascuna d'elles que molts perepunyetes i altres freaks de la pulcritud també afegien). Però ara, amb una cinta que no era més que una gravació pirata d'un àlbum sencer, la portada cobrava molta importància. I va ser aquí on sorgiren artistes en la fosca que, tancats en les seves habitacions, s'esmerçaven en dissenyar una caràtula adient al disc en qüestió, ja fos per imitació, ja fos per inspiració. El cas era no deixar que la cinta de casette que tot just s'havia gravat passés a engruixir una capsa o un armari sense més, calia que fos especial, diferent de les demés.

I quan l'aparició del CD va semblar venir a enterrar les cintes, hi hagué un cert impasse en quant a la creació de portades alternatives artístiques. No fou fins l'arribada de les gravadores de CD i els CDs verges que la bogeria tornà a revifar.


I aquest compendi en forma de llibre que és Gracias por la música conté una molt bona mostra, ordenada temàticament, de tot aquest art underground i retro, casolà i lleugerament freak que és el disseny de portades alternatives.

S'hi poden trobar en aquest fantàstic llibre tant portades molt treballades -fetes a base de molt d'art, de molta habilitat i talent o, simplement, de molt de temps lliure- com d'altres més conceptuals, dissenyades a pols o fent un collage de fotos. Els resultats de moltes, fins i tot, superen els originals, amb idees conceptuals atrevides o amb la simplificació com a millor arma. Altres en fan homenatges, algunes busquen provocar, altres fer riure, jugar amb tipografies, amb tòpics, etc.


Un llibre que, com a rerefons, recorda als que sempre han estat crítics al respecte de la liberalització de la còpia de música (ja sigui en casette, en CD o en els formats que hagin de venir) que no hi ha res en la història de la música que hagi fet més per a ella i per a la seva evolució que les cintes de casette i els CDs verges, democratitzant la música, fent-la arribar a molts més racons i, finalment, deixant que la febre musical s'expandís en els cors dels que són els grans fans de la música d'avui en dia, mil·lions i mil·lions de persones en tot el mon que no conceben la seva vida sense música.

En definitiva, una homenatge no a la música sinó als fanàtics de la música, a aquells/es que quasi es van haver de canviar de casa per encabir totes les cintes gravades clandestinament, totes les recopilacions que les seves parelles les hi havien regalat. Un llibre amb un magnífic punt "retro" que retrata la passió per la música de la millor manera possible.

04 de setembre 2010

Vangelis - Blade Runner OST (1992)

El ventall de temes que en Vangelis composà per a la banda sonora de Blade Runner no fou publicada en el moment de l'estrena del film, tot i que els títols de crédit finals així ho prometien. Aquesta no va sortir a la llum fins al cap de més de 10 anys i, entremig, la publicació d'una revisió orquestrada d'alguns dels temes de la pel·lícula per la New American Orchestra va fer creure a molts que la banda sonora del film era, en realitat, orquestrada. Res més lluny de la realitat. En Vangelis, en el que probablement fou el cim de la seva carrera, tot just a principis dels 80, confeccionà un tapís completament electrònic que fusionava però, amb molt d'encert, elements analògics que li atorguen a la banda sonora aquella textura atemporal que el film de Scott també té, jugant sempre entre el futurisme més postmodern i els sòrdids ambients del cinema negre de Hollywood.

S'hi inclouen aquí un parell de temes de jazz vocal amb arrels ancestrals -però gravats contemporàniament al film- com One More Kiss, Dear.

Afegint-hi alguns diàlegs memorables de la pel·lícula sobre les seves composicions, el grec sembla trobar un equilibri extraordinari entre la candidesa i la fragilitat de composicions com Wait For Me, la extremadament popular Love Theme -amb un preciós solo de saxo i un sorprenent interludi tenebrós al bell mig de la peça d'amor- o la meravellosa Rachel's Song -amb una preciosa melodia vocal a càrrec de la Mary Hopkins, un perla, una joia entre les més belles composicions de Vangelis- i les més contundents com la famosa peça que acompanya els crèdits finals, amb la encavalcada percussió i els teclats dibuixant-hi a sobre la instantàniament reconeixible melodia (copiada fins a la extenuació, emprada i malgastada en caretes de programes televisius, cunyes radiofòniques, etc.).

A l'igual que en la primera banda sonora de la New American Orchestra, la versió orquestrada, s'hi inclouen aquí un parell de temes de jazz vocal amb arrels ancestrals -però gravats contemporàniament al film- com One More Kiss, Dear, cantada per Don Percival o Tales Of The Future, amb els místics cants del gran amic i company de Vangelis, el popular cantant de música lleugera Demis Roussos.

Emocionant i tendra, fràgil i encantadora, aquesta banda sonora (veritablement) original suggereix una Blade Runner diferent però que sembla conservar perfectament la seva pertinença a unes imatges inesborrables en gran part gràcies al talent compositiu del gran Vangelis.




02 de setembre 2010

Albert King - Born Under A Bad Sign (1967)

Si haguéssim de triar tres àlbums de la història de la música moderna que hagin influenciat més evidentment les generacions futures i, per tant, la seva música, un d'ells, molt probablement, seria aquest.
No només alguns dels seus temes han estat posteriorment revisitats un cop i un altre per grans figures de dècades posteriors (Robben Ford, Etta James, Van Halen, Al Green, Stevie Ray Vaughan, Eric Clapton, Gary Moore, i un llarg etcètera), sinó que la seva manera de tocar la guitarra ha estat imitada i els seus tics i riffs més representatius del seu estil també han estat absorbits per guitarristes de renom.

La gestació d'aquest disc memorable e irrepetible ja intuïa l'èxit de la gravació. L'Albert King, fart de gravar discs que no arribaven a la gent, decidí signar per la incipient (i ara mítica) Stax Records, on un jove Otis Redding estava canviant el futur insuflant-li música negra a dojo. El segell Stax disposava, a més, d'una banda extremadament solvent, els Booker T and the MG's, que ja havien assolit alguns èxits amb els seus propis discs, però que també participava en les gravacions de la casa com a banda d'estudi (se'ls pot sentir en diversos discos del Redding, la Carla Thomas o el Wilson Pickett). De la conjunció amb la banda, King en sortí reforçat, donant-li més sonoritat a la seva música i convertint-la en quelcom de més vibrant i rodó.

El resultat, un disc replet de temes mítics. Començant pel Born Under A Bad Sign on King canta uns dels versos més brillants de la història del blues: Born under a bad sign / I've been down since I began to crawl / if it wasn't for bad luck / I wouldn't have no luck at all (nascut sota malastrugança / he estat fumut des que vaig començar a gatejar / Si no fos per la mala sort / no tindria cap tipus de sort). Però també Crosscut Saw amb la seva sincopa impossible, o l'Oh, Pretty Woman (res a veure amb l'èxit del Roy Orbison), la reversió de clàssics com Kansas City del duet de compositors Leiber/Stoller o l'I Almost Lost My Mind que havia fet popular el Pat Boone uns anys abans.
Sorprèn, com a tancament del disc, la inclusió d'una peça robada del repertori de estàndards de jazz vocal, com és The Very Though Of You, un clàssic de Ray Noble popularitzat per Billie Holiday, Sinatra, Crosby i molts altres. Al mig desentonaria, però arraconat al final del disc sembla un dolç comiat per un disc de lletres tristes i de ferides sense tancar.

La nítida guitarra de King desgrana solos impecables, amb fraseigs fluids on cada nota s'escolta per si sola, perfectament encaixada en els riffs, mentre la secció rítmica, repicada per una sòlida secció de vents, porta la cadència del blues cap a territoris més soul, esculpint un sòlida roca de blues fundacional que ajudà a revifar el decadent blues dels 60 per influenciar als rockers més intrèpids dels 70, des de Eric Clapton fins a Jimi Hendrix, passant pel Jimmy Page dels Led Zeppelin o tants altres.

21 de juliol 2010

Títols de disc lamentables #1

Doncs sí, amics i amigues, hi ha molts discs que, fruit d'alguna pluja d'idees pobra i desencertada, han patit la tortura d'haver de portar títols francament lamentables.

Aquest és només el post inaugural, però en vindran molts més, paraula (que no serà per matèria prima!).

Així doncs, el primer de tots els posts dedicats als títols de disc lamentables és...

The Beauty & the Best



Quin enginy, quina gràcia, tu "jiji" i llavors jo "jaja"... Primer de tot, posar un títol en el qual ja s'assumeixi que la cantant, en aquest cas la Bonnie, és una "beauty", no sé si serà fidel a la realitat (no entrarem ara en qüestions de gustos) però sí que és una mica agosarat i mancat d'humilitat. Si de cas, Bonnie, deixa que t'ho diguin els demés, això de que ets una "beauty". I, ja de pas, deixa que també siguin els demés els que et diguin si aquesta colla de singles desencaixats són el millor que ha donat la teva discografia, perquè, sincerament, no ho són.

20 de juliol 2010

El gran disc dels Wolfmother

Encara no, encara no l'han fet, però un dia d'aquests, quan menys ens ho esperem, els Wolfmother trauran un disc de rock rugós que ens deixarà bocabadats.
Però encara no l'han tret. De moment en porten dos, però tot i ser dos discos molt recomanables, ho són més per la sonoritat que pel contingut.

La seva sintonia amb un dels grups mítics i fundacionals del rock dur com és Led Zeppelin és evident. Un cantant, l'Andrew Stockdale, amb un timbre molt similar al de'n Robert Plant. Una bateria prominent, cardada a batzegades. I unes guitarres de distorsió apagada, rotundes i abocades als riffs d'apertura memorables. Però darrera d'això no hi ha gran cosa més, i és una llàstima, perquè l'embolcall és perfecte per publicar un tro musical de gran calibre. Ni les melodies són magnífiques, ni les lletres fascinants ni els solos memorables. Una llàstima. Aquests australians poden fer-ho molt millor.



Amb tot, alguns dels seus temes són realment fascinants i, en la línia del que han aconseguit també els Black Keys o els White Stripes, aconsegueixen donar la sensació de que la era daurada del rock, els '70, encara no s'ha acabat.

Creuem els dits i somiem que els Wolfmother treguin el seu gran disc.

♫ Escolta el disc sencer a Spotify

13 de juliol 2010

Un disc sense música? Danger Mouse, Sparklehorse, David Lynch i un CD verge

Avui surt, oficialment al mercat, un dels discs més embolicats amb misteri de les darreres dècades, farcit d'enigmes i composant una suma de factors que semblen beure del surrealisme més profund. Comencem però pel principi, que els enigmes sortiran per si sols.
Fa uns pocs anys, el Danger Mouse -productor de renom i cinquanta per cent del grup Gnarls Barkley- i l'Mark Linkous -l'ànima darrera del projecte Sparklehorse- es conegueren i feren amistat. En Linkous li comentà al Danger Mouse que tenia una bona colla de temes escrits però que no li agradaven quan els cantava. I aquest últim li va proposar reclutar a uns quants cantants i prestar-les-hi les cançons per tal de que intentessin, des de la seva perspectiva, trobar-hi un enfoc interessant. Allà es va gestar Dark Night Of The Soul.


...des del Julian Casablancas dels Strokes, fins a l'Iggy Pop, passant pel John Mercer dels Shins, el Gruff Rhys dels Super Furry Animals, el Black Francis dels Pixies, la Suzanne Vega o el vic Chestnutt...

Les cançons en qüestió foren ofertes a una bona colla de primeres veus del pop i de l'indie contemporani, des del Julian Casablancas dels Strokes, fins a l'Iggy Pop, passant pel John Mercer dels Shins, el Gruff Rhys dels Super Furry Animals, el Black Francis dels Pixies, la Suzanne Vega o el vic Chestnutt. No se'ls imposava res, tan sols que hi busquessin una aproximació personal. I així ho van fer. Aquest, podríem dir, és el nucli musical del disc. Però la història va molt més enllà.
En algun moment del projecte, el Danger Mouse va incloure al director David Lynch, inicialment per fotografiar el que havia de ser l'acompanyament visual de la música. Finalment, a més de les 50 fotografies que va fer, el propi Lynch es va atrevir a cantar dos dels temes del disc.



Llavors és quan es va enredar la troca. En Danger Mouse i la seva discogràfica, la totpoderosa EMI, entren en conflicte pels drets i per la manera de distribuir la música. Acaben en desacord total i Danger Mouse no té permís per publicar un CD amb les cançons ja gravades amb tots els artistes. Com a contra-resposta, publica 5000 còpies numerades a mà del disc en un format de lux, amb un llibret amb les 50 fotografies de Lynch i -compte, ara ve la sorpresa- un CD verge (WTF!). Al mateix temps, Danger Mouse recomana públicament als seus fans que es descarreguin la música de les xarxes P2P per tal de que puguin gravar-se-la en el CD gravable que hom ha pogut comprar a la botiga, en una mena de DIY musical. En els fulletons s'hi podia llegir:
For Legal Reasons, enclosed CD-R contains no music. Use it as you will (per raons legals, el CD-R inclòs no conté música. Usa'l com vulguis).



Com a contra-resposta, publica 5000 còpies numerades a mà del disc en un format de lux, amb un llibret amb les 50 fotografies de Lynch i -compte, ara ve la sorpresa- un CD verge (WTF!).

Això succeí el passat mes de Maig. Avui dia 13 de juliol, surt a la venda, ara sí, la edició completa, és a dir, la que conté un cd *plè* de música, a més de tota la parafernàlia fotogràfica i de merchandising.

És ben cert que els temps estan canviant pel món de la distribució discogràfica, però un servidor no s'hagués imaginat mai que es pogués arribar a publicar un disc sense música (i que no fos en John Cage).

I la música? Ah, sí, la música està molt bé també!

Escolta el disc sencer gratuïtament aquí.

26 de juny 2010

Bob Dylan Live at Poble Espanyol (24-6-2010)

En Dylan és un mite vivent del rock, un dels pocs supervivents veritablement mítics d'una època, els seixanta, en la que alguns pioners plantaren les llavors del que el rock havia d'esdevenir. En Bob Dylan és un dels pocs que, de l'altra banda de l'Atlàntic, va ser capaç d'aportar idees de base noves i apujar el llistó de manera ben evident.
I aquest era el principal ganxo d'un concert i, per tant, el fonamental motiu de l'assistència del variat públic al Poble Espanyol: veure el mite, ser testimonis d'excepció d'un concert d'un dels deu o dotze personatges més importants de la música moderna.

Però ser un veritable fan del Dylan queda molt lluny d'aquesta mena d'interès històric. Saber-se de memòria les verborreïques lletres d'un dels més grans poetes del rock, al llarg de la seva extensíssima discografia és tasca impossible -o, si més no, reservada als pocs veritables fans que van assistir l'altre dia al concert-. Per si fos poc, aquest desconeixement del repertorí s'agreujà en escollir en Dylan atacar diversos dels temes que omplen els seus dos darrers -i tan fluixos com desmesuradament sobrevalorats- discos, a més de fugir del·liberadament dels seus temes més populars.
El públic, doncs, no se sabia les cançons i esperava delerós l'aparició d'algun dels temes mítics. "Quan tocarà Like a Rolling Stone", semblava pensar el personal, que a cada inici de tema es desencisava una mica i començava a perdre l'esperança.
Però el desencís anà augmentant a mesura que en Dylan semblava tenir interès en destrossar la contundència de la seva magnífica banda. Aquesta, descaradament orientada al blues-rock amb tres guitarres més una pedal steel, baix i bateria, desenfundava una potència imponent i una solidesa que enganxava al públic. Però era quan el Dylan prenia protagonisme (molt sovint), que el conjut dequèia. I dequèia perquè, primer de tot, en Dylan accedí l'escenari amb una gola enterbolida que feia absolutament inintel·ligible la seva ja de per si limitada vocalització. A mesura que avançava el repertori, la gola se li anà aclarint i permeté entendre algun dels versos que pronunciava, tot just abans dels bisos, però la major part del concert se la va passar amb un coll obstinat a imitar al Tom Waits més cavernari.
Però també dequèia cada cop que el mestre quasi septuagenari pretenia encadenar algun solo interessant a la guitarra, a l'harmònica o al Hammond (que amb tots tres es va atrevir). Amb la guitarra quedava totalment fora de lloc en buscar solos totalment buits i absolutament casats amb els batecs principals -a més de quedar absolutament en ridícul al costat del magnífic guitarra solista que l'acompanyava-. Amb la seva mítica harmònica, tot i les ganes dels més entregats del públic, no aconseguí sortir d'uns pocs tons aguts i francament molestos, segurament degut també als seus problemes de gola. Quan, cap al final de concert la seva veu li permeté atansar-s'hi amb més claredat, els problemes tècnics de so acabaren de tirar-li per terra l'esforç.
I, per acabar-ho d'adobar, en prèmer les bicolors del Hammond, tornà a semblar un principiant que té por de sortir-se dels patrons segurs i que en quan es quedava com a solista no aconseguia fer-lo tremolar com només un Hammond pot fer i engrescar rítmicament a una audiència que s'ensopia a cada intent del Dylan de mostrar-se ja no com un -gran, mític, irrepetible- creador sinó com un intèrpret.

Així, amb un repertori gens generós (alguns dirien atrevit, sense concessions, tot i que amb algun que altra tema famós més que en les seves darreres gires) i un Dylan francament desencertat i desencaixat, fou francament difícilque hi hagués massa més química que la que el respectable intentava conservar amb el passar dels temes.
De tot el setlist, el públic només es va atrevir a corejar, tímidament, les tornades de Just Like A Woman i Highway 61 Revisited. Però al llarg de la resta de peces, el públic feia esforços per no perdre el fil, per no desconnectar, movent forçadament els peus, com si això pogués fer que el repertori entrés millor.

Afortunadament, en els bisos en Dylan es va estirar una mica i va incloure l'esperadíssim Like A Rolling Stone -en una versió que, probablement per problemes de so, mai no va arrencar tot el que hauria d'haver arrencat d'un públic que l'esperava des de feia més d'una hora. Igualment, va ficar-hi al final, semblava que amb calçador, el Blowin' In The Wind, però en una versió que va necessitar vora un minut per ser reconeguda pel personal i que, era tan absolutament diferent, de tempo i d'intenció que el respectable no sabia com taral·lejar-la.

Val a dir però que, tal com apuntava inicialment, el motiu de pagar quasi seixanta euros per veure el concert era, fonamentalment per a la majoria dels assistents, el ser testimonis d'un mite vivent, d'algú d'ombra més allargada del que és -tal com el joc de llums s'entestava en recordar, reflectint-lo engrandit contra el rerafons d'un escenari que jugava a la discreció- i això ho van obtenir amb escreix. De la resta millor no parlar-ne massa, no sigui cas que caigués definitivament el mite i haguéssim de replantejar-nos fins i tot la qüestió de l'ombra.

10 de febrer 2010

Arctic Monkeys al Club St. Jordi (Barcelona 6-2-2010)

Impecable actuació en directe dels Arctic Monkeys. Ni més ni menys. Sense escarafalls, l'Alex Turner i els seus atacaren un repertori que comença a semblar seriós i respectable (i no tan sols una col·lecció de hits enganxosos) en un recinte que aviat se'ls quedarà petit, la sala annex del Palau Sant Jordi, una petita pista que es va omplir a vessar de gent de totes les edats (i aquí va de debò, no com se n'enorgulleixen la Paulina Rubio i el David Civera). Molt curiós fou veure a joves púbers al costat de mitjanes edats però també de gent granadeta que, tot i vorejar la seixantena, semblava conèixer-se fil per randa tots els números que la banda enfilava. La barreja no era, però, tan sols d'edat sinó també de gènere (molt més ben repartit que de costum en un concert de rock) així com de procedència on, tot i guanyar la presència local, els foranis, sobretot britànics semblaven haver estat fletats en autocars.

Repertori equilibrat el que van presentar els Monkeys, tant de qualitat com d'àlbums, fent, evidentment, una mica més d'èmfasi en el seu darrer Humbug, produit pel Josh Homme, en el que presenten la seva candidatura a banda de rock duradora i artísticament ambiciosa. Si en els seus dos primers treballs van demostrar dominar la tècnica de fabricar "instant classics" basant-se sempre en la poderosíssima cohesió de la seva secció rítmica (a la que col·labora tota la banda), en aquest Humbug han alentit els tempos per abordar melodies més consistents i fugir dels riffs ganxo i de les aturades i arrencades sobtades que farcien els seus dos primers treballs.
Sonaren, és clar, també aquests hits previs, des de'l I bet that you look good on the dancefloor fins a Brianstorm, però s'encavalcaren de forma prou natural amb els magnífics temes del Humbug, en particular My propeller, Crying lightning i Cornerstore. I sonaren -i això ja és més sorpresiu- extremadament bé. El local no permetia moltes alegries ni esperances, però la seva fermesa sonora és tal que, sense forçar els decibels, el conjunt sonà meravellosament bé, fins i tot deixant que es percebessin els matisos.

Hi afegiren una versió del Nick Cave que deixà entreveure algunes similituds curioses entre els sons d'ambdós, però el seu repertori funciona prou bé sol, tot i tenir només tres àlbums, com per necessitar d'ajuts externs.
Tan sols una queixa en el conjunt de l'actuació. És veritat que els seus fans hi van absolutament rendits i amb ganes de festa, però la seva actitud damunt de l'escenari podria guanyar enters si hi posessin una mica més de proximitat i de complicitat. D'aquí a ben poc, un parell d'àlbums més, el seu repertori podrà permetre'ls concerts una mica més llargs i llavors ja els serà totalment imprescindible mostrar una mica més de faceta de showman i no només de músics. Deixem-los temps però, doncs el millor que es pot dir d'ells és que totes aquestes bondats que ja tenen perfectament assimilades les tenen sent extremadament joves i amb molt pocs anys en el circuit (només fa un parell d'anys que se'ls va descobrir al myspace). Llarga vida a les mones de l'àrtic!

09 de febrer 2010

Lionel Loueke: un guitarista diferent

El segell Blue Note sempre ha gaudit de gran reputació. Hom pot escollir qualsevol àlbum amb la seva etiqueta de les prestatgeries de les botigues especialitzades i té pràcticament assegurada la qualitat i l'encert de la selecció. Un dels seus darrers llançaments és en Lionel Loueke, originari de Benin, a l'Àfrica Occidental, un superdotat musical amb una amplia llista de col·laboracions mítiques (des de Terence Blanchard fins a Charlie Haden) que és capaç d'emocionar amb la particularitat de la seva polsació de les sis cordes i els seus acompanyaments vocals, a mig camí entre l'scat i les tradicions tribals africanes.
Aquí us en deixo una bona demostració que fa palès que el mon del jazz continua evolucionant gràcies a talents com els del Lionel Loueke.

03 de gener 2010

Les 10 cançons més emprenyadores


La Rolling Stone, la revista musical que menys parla de música, va fer una enquesta recentment al seu públic nordamericà, demanant quina era la cançó més emprenyadora. I aquest en va ser el top 10 resultant:
  1. The Black Eyed Peas - My Humps
  2. Los Del Rio - Macarena
  3. Baha Men - Who Let The Dogs Out
  4. Celine Dion - My Heart Will Go On
  5. Nickelback - Photograph
  6. Lou Bega - Mambo No. 5
  7. James Blunt - You're Beautiful
  8. The Spice Girls - Wannabe
  9. Sisqo - The Thong Song
  10. Cher - Believe
Molts/es estaran contents/es...uns espanyols han aconseguit la segona plaça!
I si voleu comprovar si aquesta llista és prou adequada, us he confeccionat una llista de reproducció de l'Spotify per tal de que en feu la prova :-) Au, va, si només són 40 insuportables minuts! A veure quant de temps aguanteu! XD