10 d’octubre 2009

The Cooper Temple Clause - See This Through And Leave (2002)

Sovint hi ha bandes que desapareixen. Però algunes, fins i tot amb una discografia curta, deixen petjada. Altres no. I aquest és, precisament, el cas dels Cooper Temple Clause. El problema és que potser sí que el seu trepitj s'hauria d'haver notat.

Tan sols tres discs diferents d'aquest grup de Reading (Anglaterra) s'amaguen sota la pols de les estanteries de les botigues de discs -sempre rendides a la voràgine de les novetats- però foren suficients per demostrar que la seva proposta de rock atapeït bé hagués merescut més atenció (tot i que les revistes musicals mai no van dubtar del seu potencial).
De fet, el seu concepte ja queda molt clar en el disseny de la seva magnífica portada: Una idíl·lica casa enjardinada amb finestrals coberts per cortines, enfiladisses que s'arrapen a la façana i un magnífic cotxe familiar al davant, tot rematat per un petita inscripció a la cantonada sobre les prestacions del vehicle que converteix la imatge en un bonic extret d'un catàleg. Però s'hi afegeix un petit detall, amagat sota la presentació comercial, una goma connecta el tub d'escapament del cotxe amb l'interior de la casa, a través del forat de la bústia de la porta.

...escoltar amb cura els seus 11 talls revel·larà tot un detallisme amagat darrera l'onada sonora.

I així, amagant els detalls importants entre insondables boscos de males herbes aparentment salvatges i descontrolades, els TCTC sondegen entre les misèries de la classe mitjana. Carregant el llenç amb guitarres de distorsió profunda i apagada, teclats futurístics de sons detalladíssims, percussions barrejades, però també amb trompetes, samples, baixos, òrgans Farfisa i Hammond i un llarg etcètera, aquest sextet esprem les oïdes dels qui se'ls acosten amb desespers emocionals cantats amb desencaix i contundència. És tanta l'acumulació de pistes en cada tall d'aquest àlbum que una escolta superficial podrà recordar a un seguit de guitarrades desbocades i sense sentit. Però escoltar amb cura els seus 11 talls revel·larà tot un detallisme amagat darrera l'onada sonora. Els teclats del Tom Bellamy xiularan algunes notes impossibles, ratllant els infrasons, els cors de la banda contrapuntaran al cantant o les melodies desembussaran les obturades vàlvules dels extenuats amplificadors de les tres guitarres que poden arribar a sonar alhora. De vegades un creu estar escoltant uns Radiohead que haguessin substituït el fil de veu del Thom Yorke per una piconadora, de tant magnífiques que son les sonoritats dels TCTC però de tan diferents com son els seus plantejaments dels de Radiohead.

Extenuant el "punch" de Panzer Attack, però igual de colpidor que la aparatosa Been Training Dogs, o la clatellada indiscriminada de Let's Kill Music ("We dare you to mean / a single word you say"). Però igualment efectius en els mig temps -excel·lent Who Needs Enemys- o, fins i tot, en els lents -Digital Observations-.

Tan atapeïda de capes sonores com de versos punyent ("who needs enemys / when you got friends") aquesta peça industrial, tallada a cop de martell i de bufador rescata l'oient de qualsevol possible letargia i l'empeny a batzegades fora de l'ou per obligar-lo a caminar, encara que sigui a palpentes, per la foscor d'un mon fet a mida dels que no hi viuen.