29 de juny 2009

Bat For Lashes - Two Suns (2009)

Amb el seu primer disc, Fur And Gold, la Natasha Khan, talent paquistaní darrera de la banda Bat For Lashes, ja va assentar les bases d'una carrera que promet ser sòlida. I això, amb un sol disc, ja és molt dir. Però el que un servidor no es podia imaginar és que en el seu segon treball no dubtés ni un instant en donar alguns passos endavant en quant a risc i intencions artístiques.
Diuen que els segons discs son els de la consolidació, els que repeteixen la fórmula per tal de dibuixar clarament la imatge de marca que la banda oferirà fins a la seva dissolució. Però la Khan sembla que mai no l'ha sentit aquesta dita.
Per començar, despulla de qualsevol intenció comercial la pràctica totalitat dels seus temes, reclamant, aquí sí, que encasellar-se no va amb ella. I, per acabar-ho d'adobar, s'empesca una col·laboració amb l'Scott Walker -mite vivent de la música experimental d'avantguarda, que evolucionà del pop més brillant fins als discs conceptuals parits a base de sons naturals- plena d'intenció i de credencials futures.




La textura de la seva música és etèria, però sense renunciar al ritme, la qual cosa la situa sovint en un territori prou verge.

Però el que destaca d'aquest disc és, sens dubte, un cop més, la sensibilitat de la paquistaní per encaixar una veu vaporosa amb unes seccions rítmiques de sonoritats ancestrals i florir-ho amb unes cadències melòdiques seqüencials, ja provinguin de guitarres o de clavicèmbals. La textura de la seva música és etèria, però sense renunciar al ritme, la qual cosa la situa sovint en un territori prou verge com per gaudir-ne com si fos el primer cop. És veritat que sovint trepitja territoris ja transitats per la Björk -i en surt, evidentment, perdent, tant per atreviment com per registre vocal-, però no són més que lleugeres llampades que s'esvaeixen en un tot dens i compacte.



Seguint amb els atreviments i les poses d'auteur, la Khan s'inventa un alter ego que canta a amors planetaris, tintats de predestinació i misticisme quasi mitològic, i confecciona un tapís rugós, de nusos gruixuts i destacats relleus, que sedueix per la seva maduresa i capacitat d'evocació, no renunciant a res i apostant fort per un futur brillant i decididament gens acomodatici.
Li caldrà en treballs posteriors, segurament, polir la seva sonoritat, fer-la més ampla, i potser ajudar-se d'un vocabulari més ric per pintar els seus paisatges, però és indubtable que la seva proposta ha de donar grans i saborosos fruits en aquella franja en la que conviuen les avantguardes i rock alternatiu, l'atreviment i la sofisticació, i que molt pocs/poques s'atreveixen a caminar.