04 d’octubre 2009

Jordi Sabatés - Nosferatu, hacia el vampiro

Hi ha discs que no són tal cosa: són petites joies. Són gemmes precioses que un no escolta com obres d'art sinó com a intocables demostracions del poder de l'inspiració.
Quan el mític pianista de jazz Jordi Sabatés decidí atansar-se a la figura del vampir, més en concret a la personificació que en F.W. Murnau filmà del mite de Bram Stoker en la seva fundacional Nosferatu, eine Symphonie des Grauens, constituí un quartet de garanties -en Conrad Setó, mític jazzman de fusió de l'escena catalana, el vibrant violoncelista Paul Stouthamer, sempre present en els clubs de Barcelona o Madrid i el percussionista Alfredo G. Arcusa, clàssic acompanyant de Toti Soler o del propi Sabatés en dècades passades,- i es llençà a trobar el so que pogués enaltir las belles imatges del director alemany.

El resultant n'és una banda sonora impossible d'un cinema pretèrit que semblava necessitar d'una joia sonora per agafar una dimensió absolutament nova. En Sabatés articula la música al voltant del seu prominent piano, dolç, juganer, imprevisible, i opta ja no per musicar escenes del film sinó per inventar-se una música que pugui coexistir amb ella i permetre a l'oient capbussar-se en l'univers vampíric. És per tant, una banda sonora que no acompanya el film ni ho pretén. Tan sols hi busca inspiració.
Sabatés composa vint peces, variades, ben contrastades, que dibuixen escenes inexistents de bellesa, d'innocència, d'horror i de fantasia. Des de la inaugural L'ille des morts (I) -juganera i sorprenent- fins a les grandguignolesques La hiena o Tema de la fira, passant per les bellíssimes Cristall de tardor o Ballarines mecàniques -monuments a la fragilitat-, la íntima i tendra Sedalia o els crescendos dramàtics de Laberinto i Informe sobre ciegos.
Anys enrera, Sabatés ja havia escomès la musicació d'una falsa banda sonora, en aquell cas inspirat pel treball de J.R.R. Tolkien i el seu Senyor dels anells, i encara repetiria, després d'aquest acostament al vampir, amb l'acompanyament musical per a tot un seguit de curtmetratges de Georges Méliés i que el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona va tenir a bé exhibir comptant amb l'actuació en directe del compositor.

Tan sols un llast penja d'aquesta joia musical: un text del propi Sabatés en el llibret, tan pedant i fora de lloc que un ha de fer esforços per oblidar-lo cada cop que escolta el disc. Però, val a dir, és potser aquesta ambició pendantona la que permeté a en Sabatés un acostament tan al biaix, tan bell i artístic, fugint dels convencionalismes i abraçant la inspiració més pura per al·linear-se amb el mite cinematogràfic alhora que amb el llegendari.

Tan màgic, eteri i aclaparador per als sentits com el treball de Murnau, les vint peces s'encadenen per transportar a l'oient a un mon d'ombres i de llums equívoques, un paradís tèrbol ple d'emocions que no arrossega sinó que eleva, que no agrada simplement sinó que fa perdre els sentits i que fa palesa la gran sensibilitat musical d'aquest gran mestre català que és en Jordi Sabatés.