30 de gener 2009

The Stranglers - Live at Sala Razzmatazz (28-01-09)

Últimament, estem assistint en el panorama del rock a un revival de bandes ancestrals provinents dels 70. Però tot i que ho podria semblar, no és el cas dels Stranglers. Els Stranglers es formaren al 1974 però tot i els constants canvis de personal, han seguit publicant discs a tort i a dret, cada cop més espaiats en el temps però sempre prou dignes com per no haver-los de considerar unes velles glòries amb ganes de fer caixa. És veritat que la inclusió d'un dels seus temes, Golden Brown, en la exitosa banda sonora del film Snatch, cerdos y diamantes de Guy Ritchie els va tornar a l'actualitat i va recaptar una nova collita de fans, aquests ben joves que s'introduïren posteriorment en els seus àlbums més antics convertint-se així, amb totes les de la llei, en fans autèntics.

És precisament per això que la sala Razzmatazz -mig buïda, o mig plena, segons es vulgui veure- mostrava un personal força heterodox al menys en quant a les edats. Els fans més primordials, els que eren vius quan la banda va sacsejar el món del british punk i de la new wave, es barrejaven sense vergonya entre aquells prou joves com per haver estat embarcats en el seu fanatisme a arrel de la citada pel·lícula. Però, en qualsevol cas, el públic, fora quina fora la seva edat, volgué, des d'un bon principi, gaudir d'una bona i potent nit de rock. I ho aconseguí.



...la inclusió d'un dels seus temes, Golden Brown, en la exitosa banda sonora del film Snatch, cerdos y diamantes de Guy Ritchie els va tornar a l'actualitat i va recaptar una nova collita de fans...

El so enregistrat dels Stranglers, el d'estudi, el dels seus nombrosos àlbums, és un so tou, un rock que tira molt cap al pop, sobretot gràcies als teclats omnipresents de'n Dave Greenfield. En directe però, la contundència sonora augmenta i converteix el seu repertori de pop-rock en un obús de rock amb un munt de petites sonoritats diverses, però rock fibrós amb tots els ets i uts. Així, sobre una base de rock fonamental, una bateria tronadora (amb el jove Ian Bernard substituint al malaltís Jet Black) i els baixos del J.J. Burnel encavalcats, s'hi afegien la guitarra clara i vibrant de'n Baz Warne i els teclats virtuosos del Greenfield (sòlid i solvent en l'acompanyament, desencaixat en els solos), en un conjunt harmoniós i sòlid com només molts anys a la carretera brinden.
Arrancaren amb la potent (Get a) Grip (On Yourself) i no baixaren pistonada en una bona estona. A la segona, la sempre impactant 5 minutes, ja tenien el personal a la butxaca, i els crits de l'audiència es començaven a sentir per entonar les tornades més conegudes (Walking on the beaches looking at the peaches...).


Al quart d'hora arribà el primer gran moment de la nit, amb la esperada Spectre of Love, un dels grans èxits de la banda. Aclaparadora, insultantment moderna, engrescadora i jovial, així va sonar. I el públic, absolutament entregat, si més no en les tornades, que el nivell d'anglès no donava per massa.



En Warne i en Burnel s'intercanviaven de tant en tant la veu cantant, sempre mantenint un nivell més que acceptable, sobretot després del parell de canvis soferts per la banda en el paper de lead singer (el mític Hugh Cornwell ja va marxar fa molt de temps i no sembla que la banda se n'hagi ressentit, potser fins i tot els ha permès d'estar més tranquils i concentrats en la feina).


Un dels grans mèrits de la banda en concert és el fet de no afluixar ni avorrir quan els ritmes s'alenteixen


Un dels grans mèrits de la banda en concert és el fet de no afluixar ni avorrir quan els ritmes s'alenteixen. Fins i tot temps mitjos com Skin Deep sonaren ferms i bells, ensarronant l'audiència i portant-los al terreny de l'escolta acurada i no de la disbauxa rock habitual. La sonoritat enigmàtica que atorguen els teclats de'n Greenfield, així com la seva solidesa sonora impregnaren el directe d'un emocionant embolcall retro, deixant que els efluvis new wave es percebessin amb prou claredat.


Cap a la meitat de la vetllada, apuntalaren el seu show amb la famosa Golden Brown -un vals de tempo estrany que captiva des de la seva primera estrofa-, celebrada pel respectable amb gran escarafalls. No és un tema que encomani altra cosa que bellesa i delicadesa, i tot i així l'atmosfera era prou adequada com perquè no fes davallar el concert.

Clavant el mateix repertori de tota la seva gira, sense sorpreses ni afegitons, el concert anà a parar a un terreny entranyable, amb els posats de'n Warne, les bromes entre els músics i alguna que altra frase pel respectable que, no ens enganyem, tampoc no era dels que es deixa portar cap a la bogeria irrefrenable de fanàtic idiotitzat. Un parell de bisos culminats per l'himne que és No More Heroes remataren una nit de bon rock, ben executat i molt més potent del que un hagués pogut esperar d'una banda provinent de la foscor del temps (els 70 comencen a quedar ja massa lluny).



Aquí pots escoltar el setlist sencer d'aquest concert

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada