07 de novembre 2008

The Gossip - Standing In The Way Of Control (2006)

Les arrels del rock, tal com el concebem avui en dia, van sorgir ja fa massa temps, i la roda creativa i comercial al voltant de l'estil en qüestió ha evolucionat cap a terrenys abonats per la fusió amb la tecnologia, les pistes de ball, etc.
Es per això que bandes com The Gossip són tan necessàries. Per això i per moltes altres raons.

Replet de temes imprescindibles, de canonades de rock disparades a mala fe, aquest Standing On The Way Of Control disposa un arsenal reduït que maneja, això sí, a discreció i sense pietat. Els riffs rasquen, esgarrinxen, deixen seqüel·les difícils de cicatritzar, punxen les cordes més gruixudes de la guitarra de'n Brace Paine per anar llaurant els solcs que uns instants més tard la bateria primitiva de la Kathy recorrerà. Al damunt d'això, la Beth Ditto s'amorra al micròfon, deixant-s'hi l'anima -i alguna que altra corda vocal- en els seus esgarips rabiosos, i tot i que no hi ha cap dubte de que titllar-la de riot grrl no seria pas un error (van telonejar fins i tot a les mítiques Sleater Kinney), la Ditto sempre hi afegeix un curiós groove que l'acosten a la diva que en realitat és.


Replet de temes imprescindibles, de canonades de rock disparades a mala fe, aquest Standing On The Way Of Control disposa un arsenal reduït que maneja, això sí, a discreció i sense pietat

Prodigi de la naturalesa, la Beth Ditto desplega el seu ventall inacabable de registres, tons, i atacs sent perfectament capaç de calçar-se el cuir més salvatge a peces com Standing on the way of Control o la seda més evocadora a d'altres com la bella Coal To Diamonds (és parenta de la Neko Case?). La seva força és irrefutable, inabastable, inevitable de totes totes, ningú no en pot escapar.

L'àlbum, en definitiva, acumula moments d'una puresa i d'una força brutals, esfereïdores, jugant al contrast de moments extremadament elegants amb cops de fúria rovellats.

El rock necessita puresa, sempre, per recordar que tot el que es fa no és més que una evolució d'unes arrels primitives que sempre han trasbalsat les vides d'aquells amb qui s'han creuat.
Però el rock, sobretot, necessita veus femenines que no juguin en la lliga de les més sexys del panorama musical sinó en la de les que tenen alguna cosa a dir, aquelles que poden aportar, finalment, una visió ben diferent de la del mascle Alfa que propugna la seva hegemonia des de la invenció d'aquest gènere que moriria si no es reinventés, de la mateixa manera que moriria si ningú -com els Gossip- en preservés les seves essències.


2 comentaris:

Orbison ha dit...

M'agraden les teves primeres línees, no saps el encertat de tal definició, llegint-ho donen ganes d'escoltar-los, doncs la veritat és que els desconeg totalment.
et segueixo de tant en quan.
Bon post !

Té la mà Maria - Reus ha dit...

És increïble que la natura demani a crits ajuda, però més increïble és que ningú l'escolti !!bones festes!!