08 d’agost 2008

The Dynamites - Live at Sala Apolo (7-08-08)

Espaterrant explosió de funk roent el que ahir entregaren el combo Dynamites amb la participació estel·lar de'n Charlie Walker, representant de les fornades primeres del funk dels 60, coetani dels James Brown i companyia. Emplaçats en una nit dedicada a la música negra -entre uns teloners revivalistes, els voluntariososBlaxound Family, i una sessió de punxada de vinils clàssics o revisionistes-, els de Nashville, un grup format recentment per entregar el seu aclamat disc de debut anomenat Kaboom, atacaren un repertori principalment propi amb afegitons de clàssics no excessivament gastats. I ho van fer amb la feresa i contundència típica de les black venues dels 60 i 70, on es cercava l'èxtasi ja no a través del misticisme religiós sinó del sexual. Ja des de la mateixa presentació del vocalista, feta a l'estil habitual en aquelles nits d'ara fa quaranta anys, amb la banda repicant la introducció fervorosa i farcida de compliments estratosfèrics, les cartes van caure damunt la taula: bateria sincopada, baix preciosista, secció de vents dinàmics i lluents, guitarra rítmica acoblada a un pedal wah-wah, teclats prominents i fogosos i, per damunt de tot, una veu descomunal, la de'n Charles Walker, que tant l'enrogallava per excitar el personal com li obria les portes perquè sonés cabdalosa i plena de soul.


Un cantant vora de l'èxtasi, amb la cara perlada de suor i la camisa xopa, atiant constantment al públic, increpant-lo, fent-lo partícip de l'orgia musical que s'esdevenia sobre les taules

Els Dynamites, val a dir-ho, no tenen un repertori ni extens ni particularment innovador. La seva és una tasca revisionista però feta amb ganes d'agradar i ja no de viure del passat sinó de perdurar la tasca d'altres. Però la seva perícia i el seu "groove" és tan descomunal, tan incendiari, que converteixen amb facilitat una nit d'estiu del nou mil·leni en un viatge en el temps que recal·la als escenaris nord-americans dels 70, amb un cantant vora de l'èxtasi, amb la cara perlada de suor i la camisa xopa, atiant constantment al públic, increpant-lo, fent-lo partícip de l'orgia musical que s'esdevenia sobre les taules.

I quan estovaren el so per adorar un dels clàssics més respectats de la música negra, el Summertime de Gershwin, la veu de Walker sonà extasiada, il·luminada i febrilment divina, en la millor interpretació d'aquesta joia musical que un servidor ha sentit mai. Les ovacions no cessaren fins que un esgotat Walker abandonà momentàniament l'escenari per deixar la banda a soles amb un parell de talls instrumentals que si bé mantingueren la dignitat, mostraren clarament que els Dynamites no serien res sense el seu frontman.



En contra del que es podria pensar, el funk no ha mort, i no ho farà mentre hi hagi combos respectuosos i amb repertori propi que estiguin sempre disposats a incendiar qualsevol nit, de qualsevol any, de qualsevol segle

Ja de tornada damunt de l'escenari, en Walker necessita un parell de números per reprendre la fogositat i aconseguir que tota la Sala Apolo remenés ja no només els peus sinó el cos sencer, ballant oberta i enjogassadament, aprofitant que l'aforament no es va omplir del tot.
La banda allargà -potser massa- un crescendo que es va dil·luir lleugerament amb uns bisos de mig temps que van refredar l'ambient i que, probablement, van impedir que Walker sortís aclamat com el nou rei del funk. Més enllà de les dues hores de concert, el frontman estava cansat i part de l'audiència probablement també. Tot i així, la sensació general era d'agraïment per una vetllada extasiant i roent que arrossegà fins i tot a aquella part del públic, força nombrós ahir, que no coneixia el grup i que vingué amb invitació o per pura curiositat.

En contra del que es podria pensar, el funk no ha mort, i no ho farà mentre hi hagi combos respectuosos i amb repertori propi que estiguin sempre disposats a incendiar qualsevol nit, de qualsevol any, de qualsevol segle.



2 comentaris:

61 & 49 ha dit...

Menos mal que no soy muy envidioso porque de ese concierto no puede salir nada malo. La verdad es que por Madrid no me llegó la noticia de el concierto por lo que no tuve ni una oportunidad de dejarme los cuartos y luego disfrutar. La verdad es que tanto blog te va a dar para currar un poco.

Por cierto mi catalán va mejorando día a día, aunque el servicio de google hace gran parte del trabajo. Supongo que te troncharías al ver lo que traduce. Un abrazo.

Jose Llinares ha dit...

Hola Marc;

Es un placer encontrar a gente dedicada a informar y cubrir la actividad musical que se cuece por nuestra ciudad.

Sin duda haces un gran trabajo.

Un saludo y nos leemos!!