02 de juliol 2008

Alan Parsons Project en directe a Barcelona (1-7-08)

Per damunt d'una considerable densitat de calvícies intenses -la mitjana d'edat devia ratllar els 45 anys- flotava aquella entranyable sensació de nostalgia clàssica, la que et fa comprovar que els anys han passat per a tots, fins i tot per Alan Parsons. El creador de molts dels més mítics temes dels 80 aparegué sobre l'escenari ostentant gran tonatge i serenitat, aquella que et deu donar el saber que la feina de fer rejovenir a la seva audiència transportant-los vint anys enrera és cosa fàcil.

El creador de molts dels més mítics temes dels 80 aparegué sobre l'escenari ostentant gran tonatge i serenitat, aquella que et deu donar el saber que la feina de fer rejovenir a la seva audiència transportant-los vint anys enrera és cosa fàcil.

El joc era clar, les cartes sobre la taula, que ja som grandets. Quatre músics talentosos i multinstrumentistes es disposaven sota l'atenta mirada de'n Parsons -deificat sobre una plataforma des d'on rascava monòtonament una guitarra o tocava botonets del seu teclat l'efecte dels quals costava de discernir- a reconstruir uns temes que han marcat una època i moltes vides. Això es produia de tal manera que, a l'hora de la veritat, semblava més una banda de tribut -extremadament polida i professional, això sí- que no pas un concert del mític Alan Parsons Project. De fet, és possible que si en Parsons hagues desat la seva guitarra i el seu teclat i s'hagués limitat a seure en una trona el resultat hagués estat força similar és a dir, que els temes haguessin sonat igual de perfectes i encisadors -la força de tenir un repertori que va sobrat- i el públic s'hagués entregat d'igual manera sense fer-lo escarafalls a un home poc acostumat als directes i als banys de masses.

Així va anar transcorrent una vetllada agradabilissima, dolça a estones, mítica en alguns talls -Prime Time va sonar aclaparadora- i extremadament bella en altres -com a la deliciosa Old And Wise, invocadora de llàgrimes i records-. La solvència dels músics -que tant et tocaven una guitarra esplèndida per la que desfilaven els mítics solos del londinenc com s'amorraven al micròfon per emular l'amplia cohort de vocalistes que han figurat en els crèdits dels diferents àlbums de la banda- conduí la vetllada per un clímax continuat que mantingué presa la respiració fins a la darrera nota. I la seva entrega i professionalitat esborraven qualsevol sospita de presa de pèl o de succedani revivalista. La prova fou una audiència genuflexa tot i que mai del tot solta -serà l'edat?- que estava disposadíssima a taral·lejar les tornades -això sí, en un suau murmur, no fos cas que es destorbés ningú, que no estem en un concert de jovenets cridaners- i a aixecar les mans i picar-les a la més mínima indicació del gran semidéu que rasca la guitarra amb certa desgana. I aquesta veneració del públic els arribà amb claredat a uns músics que, saltant-se l'habitud, decidiren regalar a qui els corejava amb un segon bis tret de la màniga -ampla, que el repertori dona de si- que tot i tractar-se d'un tema menor (The System Of Doctor Tarr and Professor Fether) acabar d'esberlar les contingudes passions del respectable.




l'audiència queda àmpliament satisfeta, rejovenida, agraint que tan sols sonés un tema dels seus completament oblidats discs en solitari

No hi mancaren temes de quasi bé tots els seus àlbums, oblidant-se, això sí, dels menys reputats i perden tan sols una mica de ganxo en alguna balada (com a la excessivament llarga Time). Triomfaren particularment les més roqueres -ajudades per un so fantàstic tot i que lleugerament ofegat per l'estretor de la sala- i passaren més desapercebudes algunes mediocritats (Damned If I Do, Breakdown) que pal·lien al costat de les més memorables (Lucifer, Prime Time, Eye In The Sky, etc.) però, en definitiva, l'audiència queda àmpliament satisfeta, rejovenida, agraint que tan sols sonés un tema dels seus completament oblidats discs en solitari i probablement especulant sobre si la música que es feia quan érem joves era millor. Qui sap, potser serà veritat.




6 comentaris:

Goethemola ha dit...

Yep!

Bona ressenya. Realment, em va agradar més l'anterior concert de la banda tambè a Luz de Gas, i fins-i-tot l'anterior a RAZZ, on van tocar temes com Turn of a friendly card o Days are numbers, grans absents ahir a la nit. Pero, vaja, de totes maneres, sempre és un goig veure a aquesta gent, tots ells músics esplèndids i amb un so molt pulit. Completament d'acord amb l'aire de 'Divo' de l'Alan, però bé, ja m'està bé. No coincideixo amb la qualificació de 'Dr Tarr And Professor Fether' com a títol menor. Bé igual sí que ho és, però amb diferència és el millor tema junt amb The crow del primer disc, i un dels meus temes preferits.

Salutacions!

Goethemola ha dit...

Una cosa, que no trobo el teu mail de contacte, així que t'ho dic per aquí. Al meu blog vaig penjar dues fotos que vaig fer, pero ahir mateix una amiga, que portava una càmera molt millor, em va passar bastantes fotos. Ho dic per si les volíes per a la ressenya o el que sigui.

Ja em diràs el què!

Marc Ambit ha dit...

És veritat, jo també vaig trobar a faltar el meu tema favorit, Turn of a friendly card.
Però, està clar, el repertori ha d'anar canviant i si ja l'havia tocada...

butnottonight ha dit...

Hola, Marc !

Abans de res, gràcies per passar-te pel meu blog !!... la meva opinió queda clara allà: els vaig descobrir fa poquet (aixó que tinc més de 30...!), i potser el més important que puc dir és que van tornar a enamorar-me, com fa dos anys quan els vaig veure per primer cop...

Estàs fitxat al meu "halo"...linko el teu blog al meu blog de dansa del ventre... :)))) ahlan wa sahlan !

danichan ha dit...

tinc curiositat per saber si van tocar "la Sagrada Familia"... és una cançó molt bona, al meu parer... però de les oblidades?

Marc Ambit ha dit...

Doncs sí, Dani, si que la van tocar en el concert i la veritat és que va ser un dels moments àlgids. Es curiós, perquè la cançó en qüestió va ser molt criticada aquí sobretot per la inclusió de la guitarra espanyola en el solo (sobre el qual després el propi parson diria que es va equivocar en incloure-la), però, amb l passar dels anys, sembla que està quedant com una de les més estimades.
La gent va embogir, literalment.