25 d’abril 2008

David Bowie - Let's Dance (1983)

Els més indiscutibles fans de'n Bowie l'acusen de flonjo, de pop, de comercial en la seva etapa més moderna, la que deixa enrera les pompositats glam, els amaneraments, les encarnacions de personatges mítics i al·lenígenes. Diuen els seus fans més descarnats que Scary Monsters va ser el darrer àlbum realment "Bowie" i que el següent, aquest Let's Dance que ara ens ocupa, va ser el principi d'un adotzenament i d'una deixadesa creativa important.

Com que jo no comparteixo el delit desesperat ni genúflex davant la seva etapa primera, em puc permetre el luxe de vantar-me de gaudir sense miraments d'aquesta darrera etapa que ja dura quasi 30 anys i una desena d'àlbums. I m'atrapa, particularment, per aquella sensació de "sobrat" que es percep en el duc blanc. Aquella posat de jo estic molt per sobre del pop dels 80, i ja t'hi pots posar fulles, perquè si em dones una peça composada pel Giorgio Moroder sabré fer-la semblar una joia sobrada de quirats.

Produït per Nile Rodgers, la ment creativa darrera els mítics Chic, és el disc més treballat a la taula de mescles de tota la carrera de Bowie, embolcallant les melodies amb una sonoritat molt dels vuitanta però allunyant-se de la simplicitat imperant en aquella dècada. En Rodgers prepara una enigmàtica selva fosca, provinent de les arrels negres del funk i del soul, farcida de sons, efectes, ecos, percussions insistents i baixos armats fins les dents. I de l'espessa malesa n'apareixen dues bèsties.

D'una banda, un Bowie que s'allunya de les cridaneres interpretacions i falsets de les seves caracteritzacions prèvies per donar sortida a una veu senyora, de tall clàssic i greu, que vesteix per si sola cadascuna de les peces. El britànic prepara el terreny amb subtilesa, avançant de puntetes i abaixant la veu per, a cau d'orella, anar apartant la fosca i així, tal com ve, sobtadament eixamplar el pit i desbocar unes cordes vocals aclaparadores i imponents, tremendes i colpidores.

Però d'una altra banda, acompanyant les cavalcades a gola descoberta de'n Bowie, apareix la virtuosa i fonedissa guitarra de Stevie Ray Vaughan, rei del blues elèctric que converteix en rock les peces que arrenquen amb flaires pop.

Es ben cert que el disc pateix alguna de les mancances i defectes propis de l'època, com el lleuger encarcarament de les estructures dels temes, la simplicitat excessiva -i impròpia de'n Bowie- de les lletres d'alguns talls o la -a hores d'ara- excessiva presència de teclats à la Moroder. Però tot i amb això, les habilitats de Bowie ressalten per sobre de possibles debilitats per entregar un grapat de solcs memorables, amb una de les millors arrencades d'un disc dels vuitanta: des de l'enganxosa Modern Love, un tema molt influenciat pel pop brillant de l'Elton John, seguida del superhit China Girl, tema del qual sovint se n'ha mal interpretat la lletra, i el no menys afortunat tema homònim Let's Dance que, òbviament, arrasà a les pistes de ball del moment.

Impossible escoltar aquest treball de Bowie sense deixar anar els peus -i al darrera les cames, els malucs i la resta del cos-, no podent escapar a l'influx, a la presència descomunal d'un artista que llueix i sedueix fins i tot quan entrega obres menors que no canviaran el curs de l'historia. Ballem doncs, al so de'n Bowie, un cop més.

2 comentaris:

  1. "All the Madman" del "The Man Who Sold The World" va ser la responsable que m'aficionés a Bowie. Si hi afegim que el "Ziggy Stardust" és un dels meus àlbums preferits de tots els temps i que l'estètica glam sempre m'ha atret (¿?) tenim un "quasi-fan", que és com em considero respecte a Bowie. Aquest "quasi" és el que em va permetre gaudir d'aquest treball, que ja en la seva època em va semblar una evolució natural i sempre m'ha agradat molt. Coincideixo, per tant, amb tot el teu post.

    De totes formes, el que més escolto de Bowie últimament és això i això (suposo que ja ho coneixies).

    ResponElimina
  2. Doncs no, no coneixia aquestes col·laboracions. Jo no son cap gran fan del Bowie i desconec la major part de la seva discografia. M'ha anat genial que em passessis aquests dos links; son genials tots dos!

    Gràcies!

    ResponElimina