26 de març 2008

Steely Dan - Aja (1977)

De vegades, cal desbrossar el jardí per poder-ne admirar més fermament les seves belleses. Es el cas dels Steely Dan, que després d'un lustre de batallar amb una formació desigual i poc homogènia -tot i que dotada d'un indubtable talent- reeixí a una poda despiatada de la que només en van quedar en Donald Fagen i en Walter Becker, dos enamorats de les melodies i, sobretot de les textures, que havien crescut escoltant música negra a l'hora que l'omnipresent rock 'n roll blanc.

La parella creativa fugí doncs de qualsevol formació estable i volgué rodejar-se d'un planter de musics d'estudi de primer ordre per confeccionar el que havia de ser la seva peça mestra i un dels pinacles de la composició pop de la era moderna. Obsessionats per trobar un so a mig camí entre la radiofòrmula pop i el jazz que havien mamat en les seves joventuts, s'embarcaren en un ambiciós procés creatiu, compositiu i de gravació que entallaria partitures d'una sofisticació mai vistes fins a aquell moment.

Balancejant-se còmodament entre el pop més relaxat, les textures jazzy i els puntejos funky -com a Peg, la peça que obra la segona galta- que no acaben d'arrencar-te al ball però que es perceben soterradament en les impressionants i virtuoses línies de baix, el vinil et gronxa sobre territoris coneguts però no trillats, sobre paisatges sonors amb vocació de dolç embolcall.
Escoltar minuciosament els solcs d'aquesta obra es torna un autèntic delit en poder apreciar la laboriositat de les composicions, els entreteixits, les capes, les onades de funk tebi i les carícies dels solos de Wayne Shorter o de'n Larry Carlton, sempre recolzats per un baix calorós, entremaliat i enginyós encès amb tot el groove de que un "músic de sessió" de primera línia com en Chuck Rainey pot posar a cremar. Menció apart per les veus de suport, que sinuosament t'atrapen en les tornades, endolcint-les i oferint-les com si fossin invitacions a la vida -particularment en el magnífic cor del tall homònim-. Totes les peces encaixen, tal com ho havien fet prèviament en les ments privilegiades dels dos comandants de l'expedició, com si cada nota, cada arranjament, per original i sorprenent que fos, pogués tenir un lloc en aquest món musical que havien creat.

Quan els vents de la fusió bufaven cap a territoris més inhòspits com la barreja entre el jazz i el rock de Miles Davis o els Weather Report, els Dan encararen el gènere menys reputat, el pop, per concebre un mescla perfecta que ni avorria als amants del jazz més pur ni feia fugir les orelles menys preparades per les sonoritats més negres.

Confeccionant un retaule de New York, el lloc on ambdós músics van créixer, en Fagen i en Becker, arrenquen imatges bellíssimes de vides al·lienes, de joves sense destí, de cantonades poc transitades i de barres de bar atapeïdes de perdedors i homes de carrer. Vibrant, harmoniós, pulcre i refinat sense perdre la rugositat pròpia del jazz, certament atrevit i, fins i tot, precursor, l'Aja dels Dan queda com un far en la meitat d'una era d'excessos i progressos, un espai al que retornar quan la música pop contemporània fuig d'aventures i experiments i et decep, havent confós, definitivament, la lleugeresa sonora amb la lleugeresa artística, i confinant tot atreviment a reductes fora-pistes que es veuen arraulits per l'allau d'inconsistència i de vulgaritat prevalents.


5 comentaris:

Té la mà Maria - Reus ha dit...

tinc tota la seva discografia, els trobo genials i també tinc tots els pocs discs que ha tret el Donald Fagen, bon post felicitats

Marc Ambit ha dit...

Gràcies pel comentari, company. Ja que els tens tots...em podries recomanar algun més? Jo només conec aquest i un "greites jits" bastant complert.
I que tal el Fagen en solitari?

Per cert, que vaig estar veient fa uns dies un documental de la sèrie Classic Albums sobre la gravació de l'Aja i vaig quedar absolutament flipat amb la parelleta aquesta. Quins dos cracks!

Friks Vaporup ha dit...

Amb els Steely Dan em passa el mateix que amb altres grups que practiquen aquest ultraperfeccionisme pop (Lightning Seeds, Eurythmics, els Bel Canto que vaig conèixer gràcies a tu,...): tan ben fet, tan elegant, tan mil·limetrat, tan perfecte... que em costa trobar-hi l'ànima. El valoro, i m'agrada, però em cansa aviat.

Em sembla que m'he explicat fatal però espero que se m'entengui.

Una gran crítica, de nou ;)

DeusX ha dit...

No deixis d'escoltar el primer treball de Donald Fagen en solitari, 'The Nightfly' de 1982. Amb deixar-lo créixer una miqueta i unes quantes escoltes, probablement li trovaràs la vàlua que jo li trobo.

Tot just acabo de trobar el teu espai. Paga la pena; estils heterogenis i bones reflexions.

S'accepta alguna sol.licitud per a futures revisions? Com a músic, i havent escoltat de tot en 35 anys, crec que no deixaré mai de tenir dues o tres perles a recomanar, i que pot ser que tinguis voluntat d'oferir-ne el teu anàlisi.

Salut i ànims.

Marc Ambit ha dit...

Gràcies, Friks, pel teu comentari. T'has explicat perfectament. A mi també em passa amb alguns (els Eurythmics, per exemple). Però el pop és el que té, no? Sigui mil·limetrat o no, cal degustar-lo de tant en tant, sense excessos, que sinó embafa :-)

I gràcies també, DeusX, per les teves paraules, el teu suport i la teva recomanació (el Nightfly ja s'està abaixant...er...vull dir que l'he comprat :-).
Sobre les "perles que dius, estaria encantat de donar-lis un cop d'orella, però potser em vindria més de gust que fosis tu mateix/a el/la que ens en fessis cinc cèntims si et ve de gust. Si en tens ganes, jo t'ho postejo aquí. Va animat! :-)