27 de febrer 2008

Emerson, Lake & Palmer - Emerson, Lake & Palmer (1970)

Aquí va començar tot. Hi ha qui diu que Tarkus va ser l'iniciador del fenòmen Emerson, Lake & Palmer. Però és aquí, en el seu debut homònim on es desvetllen totes les petjades que haurien de seguir el primer supergrup de la història.

La poderosa Barbarian inaugura la llegenda començant amb un magnífic diàleg entre les desbocades bicolors de l'Emerson i la guitarra distorsionada i rugosa de'n Lake, una veritable bala musical que va convulsionar els fonaments del rock de la època i que ja deixa entreveure que això no va de broma i que els ELP disparen els decibels a discreció.
La següent peça, Make a Pebble, cantada amb versos bellíssims (just take a pebble and cast it to the see / then watch the ripples that unfold into me) i metàfores poètiques de caire naturista, es desvetlla inicialment com una peça fràgil però va agafant cos i embranzida èpica, a través de silencis, talls sorprenents, interludis rítmics i juganers de ressonàncies country, jazz i, fins i tot, minimalistes. Es una peça ambiciosa, la primera del trio, amb canvis constants de temàtica i de sonoritat així com de potència i expressivitat, tot una declaració d'intencions de cara a trobar el que hauria de ser en el futur el seu so personal, tot i que encara es nota una certa manca d'habilitat en enfilar les diferents parts en un tot més homogeni. I parlant de cercar la seva pròpia sonoritat, aquí arriba Knife-Edge, un clar precursor de l'estil amb el que, pocs anys més tard, els Yes els hi farien la competència. El trio de Bornemouth van obrir la porta que havien de travessar -i fins i tot reclamar- altres formacions que els seguiren l'estela.

La segona galta s'estrena amb una aclaparadora seqüència d'acords de l'eixordador orgue de la Royal Festival Hall en mans de l'Emerson, descomunals, fers i temibles, per anar deixant pas a un piano cristal·lí que es desplega en espiral sota l'amenaça del retorn dels aclaparadors acords. Es el tema The Three Fates, que és desimbolt en tres actes, a quin més poderós i espaterrant i que, com no podia ser d'altra manera, acaba amb una explosió -literal- per donar sortida a la tensió acumulada a cabassos en els quasi 8 minuts de solc.

I quan un ja pensava que tot estava dat i beneit, apareix en Palmer per introduir -a l'any 1970, no ho oblidem- un terrabastall sonor en forma de solo de bateria que, lluny de conformar una demostració de lluïment, esdevé una escena melòdica de ple dret i que desemboca en una sortida del solo memorable acompanyant l'aparició del trepidant baix de'n Lake i l'agudíssima melodia inorgànica de l'Emerson en un carnaval final de disbauxa grupal sostingut que deixa a l'oient absolutament exhaust.

I com a regal, com a cura de desintoxicació després de la batalla, en Lake s'arrenca de l'ànima una balada a l'estil de Nick Drake, amb aires folk i amb una història llegendària al darrera. Sembla ser que en no disposar de més temes per gravar en aquest, el seu primer àlbum, i pressionats per la discogràfica per "omplir" una mica més la durada del mateix, en Lake començà a interpretar una balada que havia composat quan només comptava 12 anyets. Els demés el van seguir espontàniament i en un temps absolutament rècord completaren la gravació del que havia de ser un dels seus senzills més memorables, més difosos per la radio i més requerits pels fans en les seves gires.

Amb menys excessos que les seves posteriors demostracions de mestratge, farcit d'originalitat i de genialitats que apareixen a cada aclucada d'ull, el debut dels ELP vingué a suposar una fita, un punt de no retorn per a un rock que tot just entrava en la que havia de ser la seva dècada més productiva i original de la història. Ells no inventaren el rock progressiu -al menys no en aquesta formació; si ho varen fer els King Crimson, d'on provenia en Gregg Lake a l'any 77- però el classicisme que destil·la aquesta peça es digna de ser lloat un i altre cop, recordant que l'atreviment que ells van imposar amb tota normalitat ja no és moneda de canvi habitual en el panorama musical dels nostres temps.

4 comentaris:

Pere Vilanova ha dit...

Eis he arribat al blog via una crítica de Damien Rice, que m'encanta i versiono en algun concert.

També he estat mirant altres articles i he trobat coincidències amb els meus gustos musicals,

Genial blog!

Emerson Lake and Palmer són uns mestres! Recordo una versió impressionant de la cançó Jerusalem


cuida't

Marc Ambit ha dit...

Hola Pere! Benvingut!

Fa molta il·lusió rebre nous visitants, en especial d'algú que sembla tenir una gran sensibilitat tal com demostres als teus dos blogs -que, sia dit de pas, vull llegir-me amb més atenció en quan trobi un moment-. M'ha tocat especialment el veure que algú amb 19 anys tingui com a novel·la preferida la Rayuela del Cortàzar. Es una de les meves novel·les preferides però jo si l'hagués llegida als 19 anys m'hagués deixat cara d'ase :-)

Aquest tema que comentes, Jerusalem, és un dels "temassos" del Brain Salad's Surgery. Aquí hi podreu trobar una versió tots aquells/es als que el Pere hagi picat la curiositat.

Gràcies per la visita, Pere i pel comentari. Ens seguim llegint.

Friks Vaporup ha dit...

Un d'aquells grups que segueixen sorprenent tants anys després, tot i que jo diria que el seu so no ha envellit gaire bé.

Sobre Jerusalem, és un tema que vaig escoltar desenes de vegades de jove, fins al punt d'aprendre'm la lletra perfectament. Quan va aparèixer el tema a la BSO de Carros de foc els meus amics no entenien com em podia saber la lletra d'una "cançó de missa" en anglès :-))

Marc Ambit ha dit...

Ei Friks!!! Juas! m'he partit, imaginant-te taral·lejant Jerusalem davant dels teus colegues amb els ulls com a plats! :-D

Aquesta és una d'aquelles situacions que, definitivament, et pengen l'etiqueta de friki ("Friks", en el teu cas) i ja no te la pots treure mai més :-)