28 de juny 2007

Chet Baker

Quan tothom volia tocar bebop, quan la única dèria dels músics era sonar accelerats i atapeir notes les unes damunt les altres per lluir-se, quan tots els trompetistes volien ser com Dizzy Gillespie, en Chet Baker bufà les seves entranyes cap un altre territori: el de la melodia.
Ell també era capaç d'enfonsar els pistons a velocitats endimoniades, però s'hi deixava l'ànima en cada nota, separant-la clarament de la precedent i de la successora per tal d'enaltir-la i fer-la distintiva. Alliberava les notes a l'aire amb una claredat que esvaïa les boires de fum que omplien les foscors dels locals on la gent s'entaforava per veure el diamant en brut del jazz.
Quan encara no comptava més de 25 anys ja havia estat reclamat per tocar amb en Charlie Parker, l'Stan Getz o el Gerry Mulligan; i la llegenda no s'havia més que començat a esbossar. Acumulant tòpics auto destructius i de vida bohèmia -ara drogues persistents, ara estades a presó, ara incomptables amors-, el mite Baker es forjà amb l'ajut de la seva bona planta i d'una visió comercial més que encertada de les seves discogràfiques. En Baker, obligat a acceptar contractes poc recomanables per poder costejar-se la seva addicció a l'heroïna, començà a cantar a més de tocar la trompeta -tal com havia fet l'altre mite de l'instrument, en Louis Armstrong- amb la seva veu tènue i fràgil, així com a participar com a estrella convidada en un grapat de pel·lícules de Hollywood; així assolí audiències més amplies, eixamplant el mite i convertint-lo en icona. La personalitat i el magnetisme de'n Baker fins i tot atreia fotògrafs, àvids de captar, d'una vegada per totes, l'essència del jazz.
Però darrera d'una trompeta el món no importava. Res no importava més enllà d'encadenar baules sonores inseparables, nascudes per ser bufades per en Baker a través de la gola cargolada del seu metall.
Com si d'un pintor es tractés, el seu fraseig fluid s'escampa sempre sobre llenços de west-coast teixits pels seus no menys mítics acompanyants: Russ Freeman, Jack Montrose i tot un seguit de mestres a l'ombra. Sense estirabots, sense estridències; pura melodia.
La seva discografia, prou nombrosa i confusa com per fer ballar el cap als seus seguidors, conté emblemes com el Chet Baker Sings (Pacific Jazz, 1955), el Chet Is Back (RCA, 1962) o l'imprescindible Chet Baker In Milan (Riverside, 1959). Protagonista d'innombrables recopilatoris i dubtosos directes, d'autobiografies més o menys acurades (Como si tuviera alas, Mondadori) i de documentals més atents a l'aura mística que a la musical, Chet Baker roman avui en dia no tan sols com una icona de la bohèmia jazz sinó com un dels més grans i expressius trompetistes de la història.
En el magnífic documental Let's Get Lost de Bruce Webber sobre la figura de Baker, un dels seus amics de joventut recorda:
"Jo anava a creuar el carrer i allà que s'atura el cotxe conduit per en Chet. Era un descapotable i nevava abundosament. Però en Baker seia allà al seu cotxe, aturat al semàfor, amb la capota oberta, despreocupat, tot escoltant una emissora de ràdio que posava música jazz, mentre al damunt seu s'hi amuntegava la neu a flocs cada cop més gruixuts. Aquesta és la imatge que sempre recordaré de'n Chet: algú únicament interessat en el jazz."

25 de juny 2007

Ozric Tentacles - Jurassic Shift (1993)

Un pols de desvari psicodèlic ben tendre, unes engrunes de rock còsmic dels setanta, un pessic de funk fibrós, un bon grapat de deliris electrònics. S'hi afegeixen uns bocins de baixos prèviament banyats en groove gran reserva i es deixa que l'infern es desencadeni a foc roent.
El beuratge resultant es serveix calent i es digereix amb calma assaborint els efluvis i els colors aromàtics que desprèn.

Aquests bruixots entremaliats de Somerset (Anglaterra) cuinen prolíficament pocions harmòniques instrumentals d'alt contingut calòric, emparats en la més absoluta de les llibertats creatives, aquella que els atorga l'afiliació en una companyia absolutament independent, alternativa i pseudo-casolana -només cal fixar-se en el disseny gràfic del fulletó-, així com la seva tossuderia en no acceptar cap dels tractes que les majors els ofereixen constantment.

En aquest poti-poti llefiscós que rellisca entre l'space rock i el funk, entre el rock furiós i la electrònica new-age dels setanta, hi tenen cabuda tota una amalgama de sons electrònics i orgànics provinents dels instruments d'uns virtuosos d'alineació variable al llarg dels temps però de solvència inequívoca i resultats sucosos i altament degustables. Des de la seva formació a l'any 1983 fins a l'actualitat, han lliurat un total de 27 àlbums, tots ells ancorats en la psicodèlia i la creativitat més enlluernadora, presentant sempre unes credencials de llibertat compositiva i d'atreviment anti-comercial francament digne d'elogi.

Perquè, no ens enganyem, enregistrar discs instrumentals, sense tornades fàcils i enganxoses, sense lletres absurdes i mancades de poètica i de ritme propi, és, planament, un atreviment poc comú. Si a la fórmula li afegim la cocció lenta d'un estil, el rock progressiu dels setanta, molt à la space rock, i uns plantejaments desafiantment propers a les jam sessions, el producte resultant sembla destinat a omplir els fons de catàleg de les botigues especialitzades.

Les guitarres de l'Ed Wynne i els teclats i aparells diversos del Joei Hinton es cargolen per entre bases rítmiques funk puntejades habitualment per les clàssiques seqüències de la electrònica primigènia -aquelles menes de falsos arpegis de sonoritats sintètiques impossibles-, coent uns motius semi-improvisats enfilats a consciència un damunt de l'altra, amuntegant solos hiperbòlics i fantasiosos, d'aquells que un no sap ben bé a on aniran a parar de tant rocambolescs i rebuscats com son. Els teclats semblen guitarres i les guitarres, sovint, semblen teclats, de tan entrelligats com son en els discursos solistes.
Essent aquest el nucli central de la proposta dels Ozric, se li afegeixen una amplia diversitat de sonoritats, sovint provinents d'endergues electròniques, però també de flautes, timbals ètnics i fins i tot d'un koto japonès, aportant-li una densitat sonora implacable així com un bon ventall de textures i sabors que es retroalimenten fugaçment per dissoldre's en una massa compacte i severa.

Tot i que la seva gènesi de jam session l'impedeix comunicar un missatge concret i sembla tendent a la divagació hiperbòlica, el conjunt és un regal per a les oïdes que cerquen quelcom de diferent en l'anquilosat menú musical contemporani, una recepte màgica cuinada amb cura per uns bruixots virtuosos i psicotròpics que semblen posseïts pels esperits dels llegats de Gong i d'Steve Hillage, i que ens ofereixen un tast del que podríem anomenar un veritable viatge al·lucinatori per mons de fantasia i d'imaginació desbocada.

23 de juny 2007

The Alan Parsons Project - Ammonia Avenue (1984)

Tot just abans d'iniciar el seu declivi creatiu -que trigaria a recuparar més d'una dècada, si és que es pot dir que l'ha recuperat-, Alan Parsons i Eric Woolfson confeccionaren una de les seves obres més rodones, un altre dels seus discs conceptuals, en el que, aquest cop, el conjunt es revel·la compacte i dens i no tan sols la suma d'un bon grapat de bons temes com ens tenien acostumats.

Aquest cop l'excusa temàtica son els temps moderns i, particularment, l'isolament i la incomunicació provocada per l'avanç científic -curiosament dos temes perfectament contemporanis un quart de segle després-. Però el primer que arriba en aquest àlbum, com en la major part de la discografia dels britànics, és aquesta perfecta manufactura de pop-rock (aquí més rock que pop), parida des de la cabina de producció i orquestrada al voltant d'unes matèries primeres riques i aprofitables. Que Woolfson i sobretot Parsons son hàbils operant les taules de mescles no és cap secret, diversos premis els avalen, però aconseguir traspassar a l'altra banda de la cabina i extreure'n un producte musical molt per sobre de la mitjana no sembla pas quelcom d'assequible per a molts/es.

Tot i que el disc comença amb un brot d'esperança -Prime Time-, el que va dibuixar els somnis d'una generació que s'abocà als anys vuitanta amb l'esperança de ser alguna cosa, de deixar empremta en la història, la resta de talls de l'àlbum aviat ens revel·len la veritable i palpable realitat, aquella que tancaria la porta als nassos dels somiatruites.
Combinant com sempre diferents vocalistes -també en Woolfson- les situacions d'incomunicació, de relacions de mal acabar i d'aïllament es succeeixen darrera d'un embolcall ferm i perfectament acotat.
De fet, probablement aquest sigui el tret més distintiu de tota la discografia del Project. Com a productors que son, Parsons i Woolfson no busquen el lluïment de cap dels seus intèrprets. Els vocalistes son justets, d'aquells que compleixen sense acaparar tota l'atenció; els guitarristes no s'embarquen en solos virtuosos sinó en aquells mesurats i melòdics fins a la darrera nota, cercant l'expressivitat i mai la sobrecàrrega i el desfermar-se hedonísticament. Es cerca, per tant, que cada element casi amb el conjunt, sense estirabots preciosistes, deixant així un acabat sempre polit i al servei del concepte de producte definitiu. I és justament aquesta la gran habilitat d'un grup/duet que havia pogut lliurar fins aquell moment mitja dotzena de peces inesborrables de pop-rock a cavall de dues dècades, sempre posant l'èmfasi en el conjunt més que en els elements en particular. Els preciosos solos elèctrics de Prime Time -tant el d'entrada com el clàssic d'encaix entre el cor del tema i el finale-, el candorós de l'hiper-single Don't Answer Me (aquest amb saxo) així com el de l'apassionada Ammonia Avenue (abraçant l'espanyola) en son tres exemple paradigmàtics: bellesa en estat pur sense recòrrer als excessos roquers tan pròpis de l'època.

Es veritat però, que en aquest àlbum, com en tots els de The Alan Parsons Project hi ha números lleugerament més fluixos (tot i que en aquest potser és el que manté un equilibri més evident) però, com és habitual, aquests podríem dir que assoleixen una mediocritat que molts/es envejarien per omplir els seus vehicles per a singles de radiofòrmula.

I com per arrodonir una peça mestra, per deixar-hi l'empremta indestructible de la posteritat premeditada, el disc es tanca amb l'apoteòsica i dramàtica Ammonia Avenue que s'obre amb un vers puntal de la desesperança (no hi ha cap senyal lluminosa / estant en la foscor?) i que es remata amb el susdit solo de guitarra espanyola contrapuntejat amb percussions que realcen l'efectisme del conjunt.

Vorejant la perfecció estilística, entregant diverses perles musicals encadenades, una darrera de l'altra, The Alan Parsons Project confecciona un disc rodó, sense esquerdes, una peça mestra del pop modern, que resisteix el pas dels anys com poques obres coetànies ho han fet.

19 de juny 2007

Mojave 3 - Out Of Tune (1998)

S'exhaurien els 90 i de les cendres del grup de shoegaze Slowdive, tres dels seus integrants, en Neil Hapstead, la Rachel Goswell i l'Ian McCutcheon, abandonaren aquell projecte musical per formar una banda de dream pop preciosista, càlid i extremadament acústic, ple de reverberació, ecos i cors celestials que colpeix amb naturalitat i sense estridències.

El segon disc de la nova banda passa per ser tant exemplar com la resta de la seva discografia: guitarres acústiques arreu, baixos emfasitzats, alguns riffs de guitarra de distorsió apagada i cors, molts cors multiplicats, sempre amb la complicitat de les dues veus perfectament enfilades de'n Hapstead i na Goswell.

Fins i tot alguns dels talls recorden perillosament a Nick Drake, de tant lànguides com sonen i de tant desencisat com sona en Hapstead. Aquest tret però, que perdria en successius àlbums, no desentona doncs el seu estil hi dona cabuda també, acaronant sempre les melodies, veritable punt fort dels Mojave 3, i permetent que aquest esllanguiment i aquest deixar-se portar per les circumstàncies conformin bona part de l'estil i la intenció del disc.
Sempre apuntalats per arranjaments de primera fila, sovint basats en suaus arpegis, amb guitarres de pedal o, sobretot, amb sonoritats twang, tant evocadores com efectives.

Dotats d'una capacitat melòdica descomunal tan sols comparable a una execució compacta i expressiva, els britànics recullen un ventall de petites històries de bars redemptors, de fugides de la realitat, de desencís i de descontent, de sentiments que es perden i de persones que se senten perdudes, en un catàleg memorable de petits retalls d'allò quotidià que conformen una obra rodona i tant interessant i deliciosa com qualsevol altre de les que constitueixen la seva trajectòria, sempre coherent i suggestiva.

Janis Joplin - Pearl (1971)

Ràbia, rauxa, mala llet, rancúnia, melangia desfermada, colpidora angoixa. Son tan sols alguns dels sentiments que trasbalsen aquell/a que es deixa traspassar l'ànima per aquesta onada que tot s'ho empassa, aquest terrabastall infecciós de proporcions desmesurades, aquesta huracà descarat i colpidor que prenen forma de cantant blanca enterbolida per els excessos alcohòlics i per les passions de ferida profunda.
Janis Joplin és sinònim d'excessos, sovint la seva memòria és soscavada per mites i llegendes de la santa bevedora que veritablement, això no es pot pas negar, era, però el que ha de romandre no pot ser altra cosa que un parell de discs en solitari absolutament aclaparadors i dotats d'una contundència difícilment superable.

Després del seu debut en solitari a Cheap Thrills, aquesta texana rebel i de gola prodigiosa presentava el que havia de ser el seu treball pòstum. Recol·lectant un magnífic grapat de cançons de diferents compositors de la talla de Bobby Womack o Kris Kristofferson, l'àlbum deambula per les balades bluesy, el rock i el soul amb instrumentacions d'alt octanatge que reforcen i en cap cas cedeixen a l'ímpetu de la Joplin, que s'esgargamella desaforadament, ara cantant-li a l'amor, ara maltractant mals ex-amants o contant-nos històries d'amor en llibertat de saviesa per la via directa.
Des de l'impacte inicial del Move over, fins a la balada Get it while you can que tanca el vinil, els sentiments afloren darrera cada nota, cada crit, cada estrip. Es veritat però, que l'excés de balades aflueixen pistonada massa sovint i és en els temes més ràpids on la potència de la veu de la Janis Joplin s'encavalca amb els atacs de la banda, assolint clímax memorables i irrepetibles. Encara i amb això, el balanç decibèlic de l'àlbum és altíssim doncs na Joplin s'escarrassa a cada revol del vinil per no deixar passar ni una sola nota sense sentiment, sense passió i intensitat.

Trufat de tres o quatre temes que romanen ja en la història del rock -l'inicial Move over, la intensíssima balada Cry baby, l'amorosa My Baby o la cançó riu que és Me and Bobby McGee- aquest Pearl abraça el rock i l'estreny per extreure'n tot el suc que sempre hauria de treure, fent-lo supurar notes de blues i de soul que enriqueixen una mixtura que et penetra i t'estreny les entranyes fins a l'extenuació.
I ara, la metàfora final que la vida ens brinda, com succeeix de tant en tant: el dics inclou un tema de títol premonitori, Buried alive in the blues. Aquest és un tema no conclòs, doncs la Joplin morí tot just abans d'afegir-hi la seva veu, quedant-ne així per la posteritat una desaforada cançó instrumental en la que, fins i tot en absència, la seva aura hi és present. Cada cop que escolto aquest tema, tot just en el crescendo previ al que havia de ser la tornada del tema, tinc la sensació de que un d'aquests dies, la veu de la Janis apareixerà de sobte, des del més enllà, per dir-hi la seva i tancar una obra mestra que ella va parir deixant-s'hi, literalment, la vida.
Descansi en pau, reina del blues.

14 de juny 2007

Flash And The Pan - Pan-Orama (1983)

Harry Vanda i George Young, una parella de productors australians, decidiren, cap a finals dels 70, traspassar el llindar de la cabina d'enregistrament per formar un grup heterogeni i una mica marcià que havia de llegar-nos una bona colla de temes de pop pre-new wave.
Essent aquest un projecte paral·lel a les seva veritable "professió", la de productors, és possible que estigués predestinat a no canviar ni trasbalsar el món de la música moderna, però en els pocs anys que estigueren actius i amb els cinc elapés que lliuraren deixaren una empremta inesborrable en les arrels del pop que havia de quallar en la dècada dels 80.
I és en aquest Pan-Orama, un recopilatori de temes presents en els seus tres primeres treballs on, d'una sola tacada, podem copsar l'enginy pop d'aquests Flash and the pan.
A Pan-Orama, com en tots els seus àlbums, s'hi agrupen una colla de números memorables al voltant d'estructures extraordinàriament simples, sobretot recolzades en una secció rítmica molt ben trobada per a cada tall i, confeccionats a partir d'uns elements tant bàsics com aquestes pròpies bases rítmiques però també amb l'ajut d'uns arranjaments perfectes, d'aquells que semblen dissenyats exclusivament per encaixar amb una melodia concreta i amb cap altra al món, així com unes tornades indescriptiblement enganxoses i plenes d'energia.

I cal afegir-hi un dels seus elements més distintius, unes lletres parlades més que cantades, amb una mena de deixadesa memorable (que a més arriba distorsionada com si se'ns parlés per un auricular telefònic) que contrasta amb els cors que arriben sempre puntuals en les tornades per donar unes embranzides extraordinàries a uns temes que semblen tenir vida pròpia. Aquestes lletres aborden temàtiques ben variades -fins i tot excèntriques i capricioses-: des de la incontestable radiografia de la deixadesa i del vagarejar que componen a Lights in the night molt abans que els Green day parlessin del seu "seient de velcro" (Tinc diners a la butxaca / però em sento arruïnat o Si la ràdio no m'enganxa, la televisió ho farà), fins a les aventures quasi sci-fi de Atlantis Calling o de Down among the dead men (una crònica freda i distant de la tragèdia del Titànic) passant per la divertida Hey, St Peter on diversos pinxos s'atansen a Sant Pere després de la seva mort tot argumentant He estat a New York / i de debò que semblava l'infern o, fins i tot, la pre-apocaliptica California ( Va apretar el botò erroni / i aviat no hi haurà cap lloc anomenat Califòrnia).

El disc en qüestió es troba, hores d'ara, absolutament descatalogat. En el seu lloc es poden trobar diferents recopilatoris que venen a incloure pràcticament els mateixos temes, sempre pertanyent a la primera etapa del grup. Però personalment recomanaria la recerca, tal vegada infructuosa, de tots i cadascun dels àlbums de la banda, molt en particular els tres primers, l'homònim de rigor ple de senzills instantanis, el fantàstic Lights in the night i el potser menys encertat però altament degustable Headlines. Tots ells faran delir a tot/a aquell/a que s'hi atansi, en trobar un grup fresquíssim, de melodies enganxoses i amb allò que en podríem dir mestratge compositiu pop.

11 de juny 2007

Harry Connick, Jr. - Blue Light, Red Light (1991)

Que en Harry Connick, Jr. és el successor d'en Sinatra ens ho venen dient/venent des que va començar la seva carrera. Que mai l'ha igualat i que mai no ha quallat en el panorama musical com va fer la veu, no cal que ens ho expliquin, ja es veu. Però el que no se li pot pas retreure al bo de'n Connick és aquell savoir faire d'algú que porta 30 anys de carrera i que ha tocat força pals diferents, sempre amb el jazz vocal com a punt de referència (i de retorn quan els seus experiments han fet fallida).
Amb el seu estil sempre descarat, prepotent però elegant i sedós, en Connick sempre ha sabut aportar una lleugera sensibilitat pop al seu jazz vocal per, sense arribar mai a ser més pop que jazz, brindar-nos uns números brillants, curats i amb aquella enganxosa qualitat que les melodies pop comporten i impregnen arreu.

Entregat just després del seu exitós We are in love que el va portar a conèixer l'èxit massiu (tot lo massiu que pot ser l'èxit d'un artista de jazz, per molt que el seu instrument sigui la veu) i a encetar una gira mundial que va elevar el seu caché fins a límits insospitats de popularitat i de reverència, el de Nova Orleans ens presenta aquí un àlbum més orientat a orquestra -amb una banda de més de 20 músics, alguns de la talla de Russell Malone- on signa tots i cadascun dels talls per confeccionar un bellíssim disc de sensitivitat standard però amb un carismàtic toc New Orleans. Es veritat que, com alguns han fet notar, potser no calia tenir una banda multitudinària per gravar un disc on els solos es redueixen a la seva mínima expressió i on, de cada dues notes que se senten una la toca el Connick. Potser sí que és un disc que neix de la manca absoluta de modèstia però, no ens enganyem, per cantar a la Sinatra cal ser una mica descarat, no?

La veu de Connick, com sempre, ratlla a un molt adequat nivell -lo seu no son els lluïments, la seva veu no dona per tant, sinó el to, la entonació i el posat de perdonavides- i va desgranant històries variades, humorístiques i sardòniques, dramàtiques i esbojarrades o, simplement, curioses. Però el ventall és prou ampli com per fer l'escolta d'aquest àlbum un autèntic delit. I és que les habilitats compositives del crooner es desfermen aquí donant cabuda no només a una temàtica amplia i variadíssima sinó també a una habilitat per les melodies que encaixen perfectament amb el context jazzy. Perles com el mig-temps A blessing and a curse, la jocosa You didn't know me when en la que desvetlla a la seva amant un passat més convuls del que les aparences donen a entendre, la preciosa balada Jill (una de les més boniques de tota la discografia de Connick) o l'esbojarrada uptempo Just kiss me, bé mereixerien per si soles l'escolta atenta de l'àlbum, però és que la resta del plàstic no les desmereix en absolut.

Compacte en el seu format i el seu so, aquest àlbum s'enquadra en seva primera etapa crooner, tot just a punt de publicar un disc de nadales (ja se sap que quan un publica un disc de nadales, encara que sigui amb molt de swing, la seva carrera comença a davallar) i explorar territoris més funk amb She, un disc fora de to que no va rebre més que crítiques negatives i que junt amb el seu successor en la mateixa línia, l'Star Turtle, va posar fora de circulació a Connick durant una temporada, mentre aprenia a baixar els esglaons de la fama i l'egocentrisme que l'havien portat a pensar que no hi havia ningú més interessant que ell al món musical. Al final va haver de descobrir que, per molt que li ho haguessin dit, ell no s'assembla a en Frank Sinatra -tota elegància i tècnica- sinó que té molts més punts en comú amb un petit pelacanyes com el Dean Martin, tot posat i intenció.

Però el que mai ningú no li traurà a en Connick és el saber-se hereu i digne successor d'una tradició musical encisadora, i que mitjançant unes dosis d'habilitat compositiva va saber mantenir i revifar fins al punt d'haver aconseguit que molts ens interesséssim per en Sinatra després de sentir-lo a ell.
Per molts Michael Bublés i molts Jamie Cullums que ens intentin colar, la darrera pàgina del jazz vocal d'standards la està escrivint encara avui en dia en Harry Connick, Jr. . I ja s'hi poden posar fulles.

09 de juny 2007

Queens Of The Stone Age - Songs For The Deaf (2002)

Titular un disc "Cançons per als sords" no deixa de ser tota una declaració de principis. Aquestes reines de la era de pedra, després d'un impactant segon llarga durada de títol "R" (en referència a la qualificació per a audiències), lliuren ara aquest impecable compendi de rock dur, explícit, contundent i espatarrant.

Cimentat sobre les cendres d'un mític grup de rock nord-americà dels 90, els Kyuss, els QOTSA acumulaven en aquesta nova entrega multitud de col·laboracions il·lustres que, a diferència del que sol passar, en aquest cas no s'acontenten en aparèixer en algun que altre tema per donar caché al disc sinó que passen a ser membres de dret en la banda i, per tant, no només col·laborar-hi esporàdicament sinó deixar-hi la seva empremta al llarg de tots els talls. Ja sigui Mark Lanegan dels Screaming Trees, ja sigui el mític ex-Nirvana i líder dels Foo Fighters Dave Grohl, ambdós deixen empremta, el primer aportant una solvència natural com a vocalista i el segon empenyent amb la seva potent bateria els decibels escandalosos de la banda.

El so dels QOTSA és, fonamentalment, musculós, despullat de finors i d'embelliments de cap tipus. Pretén una cruesa sonora que aconsegueix a base de bateria insistent, baixos emfasitzats i, sobretot, unes guitarres desproveïdes de la gama alta del seu equalitzador -el que en diríem treble-, bastint els seus fonaments d'una densitat sonora low-fi que acomoda perfectament -i destaca- les veus de Lanegan i Josh Homme.

Riffs de batalla, cavalcades conjuntes dels instruments i una clara actitud de mascle Alfa forgen una textura de hard rock digerible en la seva vessant melòdica però pesant en la sonora.
Hi ha, en aquests quinze talls, espai per els hits immediats -No one knows en seria un bon exemple-, per les cridòries esbojarrades -difícil anar més enllà de Six Shooter en una tarda de diumenge-, i fins i tot per les cabrioles de gravació, enllaçant molts dels talls del disc mitjançant la intervenció de suposats programadors radiofònics que els donen pas.
De fet, aquest darrer detall no és casual ni banal, n'és l'essència, potser. Després de sentir el habitual soroll de dessintonització que es produeix en donar-li voltes a la rodeta de freqüència de la radio, el primer DJ que introdueix el disc ja ens indica que es tracta de que l'escolta de l'àlbum ens reporti a la conducció d'algun cotxe per polsoses carreteres secundàries de la Amèrica profunda, tal vegada fugint d'algun crim o d'alguna mala nit a un bar infestat d'alcohol i barres on es gronxen els paparres. I per si hi havia algun dubte, el disseny del llibret del cd ens ho aclareix definitivament amb una foto-poster del tablier d'un automòbil en la que hi destaca, a més d'un canvi de marxes tunejat amb el logotip de la banda, un aparell de radio on el volum només té dues posicions: sorollós i molt sorollós.
I per si la teoria del mascle Alfa no fos prou evident, rematen el disseny del llibret amb un enorme logotip en forma de Q en la que la seva cua la forma un espermatozoide de caça. I després es pregunten perquè no hi ha més dones a les que els hi agradi el rock dur.

Això sí, no cal ni cotxe ni passat recent del que fugir ni tenir desbocades les neurones virils per delectar-se amb un disc que sembla forjat en ferro colat, sense fissures, dens i pesant com un cop de puny mal donat a la boca de l'estomac. O potser només és rock 'n roll. I m'agrada.

07 de juny 2007

La Vela Puerca - En directe a la Sala Razzmatazz (6-6-07)

La sala 2 del Razzmatazz de Barcelona es convertir per una nit en la petita Uruguai. Banderes assolellades, samarretes futboleres i accents riuplatencs s'agermanaren en una vesprada rockera i corprenedora en la que molts/es venien a regar ses arrels i d'altres, els que estàvem en clara minoria, simplement a gaudir d'un dels grups sud-americans més interessants de la darrera dècada.
Amb l'excusa de la presentació del seu quart llarga durada -El impulso- el grup liderat per Sebastián Teysera aterraren a Barcelona amb la intenció de fondre els ploms, de suar la samarreta -les pròpies i les alienes- i de difondre la disbauxa del seu ska-pop amarat d'himnes corejables i tonades d'incrustació perenne.

El públic, com resa el tòpic, s'abocà a l'escenari absolutament entregat des dels primers bots, tot just quan semblaven haver convençut als músics de què comencessin el concert al sò dels seus himnes chauvinistes ("vamos, vamos la Vela, vamos la Vela de mi corazón" o "Uruguay!, Uruguay!"). La descàrrega adrenalínica comença amb contundència i, durant el primer quart d'hora, s'anaren succeint èxits recents i passats (ara ja convertits en oracions místiques) caracteritzats per la contundència i la pertinent sonoritat explosiva de l'ska.
I es que un grup com la Vela en concert no pot defraudar mai de la vida. I no pot per a) la seva actitud damunt l'escenari -propera, entregada, contundent-, així com per b) la pròpia química elemental de la seva música -himnes de protesta juvenil contra res en concret i contra tot alhora, percussió saltimbanqui, guitarres rockeres sense estridències i una curiosa i original secció de vents abrasiva i engrescadora.
Aprofitant, com és habitual, l'avinentesa per introduir temes del seu darrer àlbum -aquests menys corejats i col·lectivament menys emocionants- la Vela anà oferint voluptuosament èxit darrera èxit, permetent una entrega total del públic, embogit pels decibels reconeguts i pels mars de cervesa cara que solen córrer en una sala com la Razzmattazz, ben proveïda de dues barres ben llargues i repletes de promeses de somnis.

Dues hores més tard, amb les samarretes xopes, les goles seques i irritades i els timpans esquerdats, els fans de la Vela, els uruguaians emigrats i els melòmans, desallotjaven una sala on encara ressonaven els ecos d'una banda inspiradíssima, ben acoblada, i dotada d'un repertori solvent i engrescador que mereixeria molts més seguidors i sales més folgades.

03 de juny 2007

Eels - Daisies of the Galaxy (1999)

Ja fa temps que en Mark Oliver Everett, sota el pseudònim d'E, ve donant forma a una molt particular visió de la música i del món que l'envolta, mitjançant el seu projecte Eels. I es justament en aquest tercer disc de la banda on la banda deixa de ser-ho per ser, ara si, definitivament, ell mateix, és a dir, E. Ell composa, ell canta, ell toca la major part dels instruments i, en definitiva, transforma els Eels en el seu camp d'experimentació i difusió de la seva música juganera però sempre amb un punt de tristor.

I és que el Sr. E és, fonamentalment, un observador humil d'uns entorns que li son familiars però aliens alhora. Es passeja per les voreres de ciutats secundàries nord-americanes tot observant el comportament dels veïns, d'aquells a qui, en teoria, coneixem bé. I només per descobrir les absurditats d'una vida que no vivim sinó que ens viu ella a nosaltres.

No cal oblidar però que aquest passa per ser un dels seus discs més divertits i optimistes -que ho sigui més que els altres no vol pas dir, això sí, que ho sigui d'optimista-, particularment venint de lliurar el seu segon àlbum, Electro-schock blues, que va realitzar tot just després de la mort d'un bon amic. Ja us podeu imaginar el panorama: un pessimista desgranant una realitat trista i punyent. En aquest tercer àlbum que el segueix, si més no, arrenca l'àlbum amb Grace Kelly Blues, una mena de desfilada de somnis trencats en la que acaba donant un contrapunt optimista en destacar que, tot i així, ell segueix els seus somnis fins a les últimes conseqüències.

Es ben cert però que ens trobem en un dels discs dels Eels amb menys presència de singles destacables o d'èxits immediats com acostuma a passar en les seves altres entregues. Tan sols la preciosa I like birds s'hi acosta. El que tenim a les mans és, en qualsevol cas, un altre fantàstic i homogeni disc de pop lluminós i naïf d'aquells que, a partir de l'observació dels petits detalls et permet entendre com -i perquè- gira el món.

Musicalment el Sr. E és un veritable avantatjat, combinant instrumentació clàssica del pop com les guitarres d'acompanyament i les bateries usuals amb altres sonoritats més esquerpes i originals que ajuden a embolcallar el conjunt i dotar-lo d'una mena de mística infantil i juganera.
I com entren els arranjaments!, amb quina suavitat, amb quina delicadesa; amb els arranjaments dels Eels un sempre té la sensació, un cop acaba de sentir-ne un, de que no hi n'hi havia cap altre en el món que s'hi avingués més; així de fàcil.

Però si la instrumentació sorprèn per la seva originalitat, la seva temàtica i la seva poesia, totalment exempta de metàfores, es presenta directa, explícita i sempre des de la barrera, observant i contant allò que veu, sense estirabots ni excessos. I la sensació que l'oient rep és la d'una plàcida fotografia de la vida, a través de les ulleres del Sr. E, un paio d'inspiració constant que lliura, un darrera l'altre, joies musicals de molts quirats que perduraran per sempre.