11 de febrer 2008

VVAA - Blue Break Beats (1992)

A finals dels 80, una legió de DJs de l'escena de club començava a desempolsar atrotinats vinils de jazz de dues dècades anteriors per samplejar-ne alguns passatges més funk i encadenar-los a les seves bases ballables. El resultat final eren unes peces irresistiblement rítmiques i una síncope encomanadissa que assoliren llocs de privilegi en les llistes d'èxits del moment. Inicialment però, els DJs practicaven el sampleig d'aquests temes sense empar legal, evitant el pagament de tributs a les discogràfiques o, simplement, no donant-les-hi ni tan sols espai en els crèdits. El mític segell de jazz Blue Note, empesa per aquests furts però també amb gran visió comercial, decidí donar sortida a una sèrie de quatre recopilatoris on recuperava temes susceptibles de ser samplejats pels DJs aconseguint així no només oficialitzar l'ús del samplejat de temes jazz -i per tant, obligant moralment a pagar-ne els tributs corresponents-, sinó també oferir un catàleg vistós i llaminer per als DJs.

Més enllà dels motius de l'edició d'aquests àlbums recopilatoris, el seu contingut roman, avui en dia, com uns imprescindibles testimonis d'una manera de fer jazz que ja s'ha perdut.
Enjogassats i encuriosits amb les noves tendències musicals dels 60 i 70, els músics de jazz de la casa iniciaren una sèrie d'experiments musicals introduint les corrents funk i rock en les estructures clàssiques del jazz, obtenint-ne com a resultat saborosos subgèneres batejats amb les obvietats funk jazz o jazz rock.



Richard "Groove" Holmes -un roent organista funky- encapçala el solc amb el seu impressionant Grooving With Mr. G, ja marcant el terreny, abonant-lo de cara als refrecs funk dels seus companys. I no calen més de dos talls per adonar-se'n de que s'està davant d'un disc imprescindible, candent i ple de retrucs ballables d'alta volada, doncs a en Holmes el segueix Grant Green i la seva guitarra nítida i polida que travessa 10 minuts d'un tema -Sookie Sookie- que cavalca sobre la trotada de la magnífica bateria del seu sideman Idris Muhammad i que es recolza sobre el vamp inicial del saxo de Claude Bartree -que al mig del tall es marca un solo absolutament espatarrant de metall roent i melodiós- per donar sortida a tot un ventall de rebufs i silencis funk treballadissims i ornamentats.

La llista de talls es va completant sobre un planter d'incombustibles del jazz; primeres figures com en Lou Donaldson amb el seu rampell més soul a Who's Making Love però repetint en la enganxosa Turtle Walk, la flautista Bobbi Humphrey en un delicat tema -Harlem River Drive- que fluctua agradablement, el trompetista Eddie Henderson que s'acobla a un irresistible atac de baix a Kudu en un tema molt à la Miles Davis o, fins i tot, el mític Herbie Hancock, habitual de les formacions fusió del mateix Davis però també gran pioner dels teclats fusió amb una carrera immaculada. Tots ells/es es capbussen en ritmes frenètics, silencis esquerps, solos aclaparadors i una sensació contínua de gaudi creixent, a mesura que les notes desfilen i els talls s'esgoten.

Tot i que se'n van publicar fins a quatre volums (més un recopilatori de recopilatoris, una mena de Greatest Hits dels quatre volums) aquest primer és el que roman més emblemàtic, no tan sols per la seva magnífica i impol·luta selecció sinó per l'energia que destil·la cadascuna de les seves peces, veritables joies que s'haguessin mort d'avorriment en un bagul destinades a ser oblidades i sobrepassades per una història musical sovint massa atrafegada intentant descobrir novetats brillants en detriment d'uns clàssics les arrels dels quals ens permeten avui en dia de gaudir d'estils musicals que mai no haguessin existit sense ells.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada