12 d’octubre 2007

Thelonious Monk - Straight, No Chaser (1966)

Pocs, molt pocs musics han pogut, dins el canviant i evolutiu món del jazz, mantenir-se fidels a les seves pròpies normes. En Thelonious Monk fou present en les sessions fundacionals del bebop i hi col·laborà intensament, però mai es deixà emportar per l'evolucionisme desbocat que en Charlie Parker i en Dizzie Gillespie imposaren, marcant el ritme que havia de seguir el gènere fins quasi bé els nostres dies.

En Monk no s'atansava a les tecles del seu piano, més bé s'hi abocava, abrupta i sincopadament, amb unes mans que s'estavellaven de particularíssima manera sobre unes bicolors que cedien per esbossar acords trencats i sobtats com mai ningú no ho ha tornat a fer.
Veure'l tocar ja era tot una sorpresa. S'abraonava damunt el teclat, amb un cos que semblava patir unes tremolors i uns calfreds que impulsaven els seus dits damunt les notes precises. En Monk, més que mai, feia valer l'expressió que els angloparlants empren per designar el que nosaltres en diem "tocar" el piano; en Monk no el tocava, "jugava" amb ell. Tot el seu cos es transformava en música a base d'espasmes continuats i rítmics; tot menys el seu cap, que romania allà, dret, majestàtic, sempre tocat amb algun curiós bonet, mentre orquestrava el següent atac alhora que s'observava els dits i, amb la boca sempre oberta, semblava rendir-se l'admiració que molts crítics de la seva primera època no sabien retre-li.

I allà estant, elaborava una música gloriosa. A diferència d'altres, en tocar amb les seves diferents bandes, Thelonious no marcava una pauta omnipresent que els demés havien de seguir, sinó que, apart de les introduccions que sempre es reservava, deixava que la orquestra prengués la iniciativa i intentava trobar-hi un encabiment per a les seves incursions, ja fos en forma de melodia (i quines melodies!) ja fos amb els seus percutius acords sincopats, que semblaven cercar un espai on acomodar-se entre la resta d'instruments.

En aquest meravellós àlbum de la seva època amb Columbia, ell i el seu quartet -sempre ben flanquejat per les suavitat setinada del saxo Charlie Rouse-, en Thelonious s'embarca en un exercici de bebop deliciós, ple de matisos, de converses amistoses amb els seus col·legues, destil·lant el conjunt una puresa i una claredat musical especialíssima i estremidora. Solos desbordats, inacabables (aquest adjectiu en mans de Monk és un compliment i no pas un retret), ajustats milimètricament a una sensibilitat fora mida.

Escoltar la intro al piano de l'Straight, No Chaser és començar a picar de peus a terra, fer petar els dits i moure el cap a l'espera de la imminent i desitjada incorporació de la banda que, en fer-se sentir, arrenca la melodia de Monk del silenci que semblava omplir per dur-la a un espiral de melodies que semblen cridar-se les unes a les altres com demanant el relleu; a un no parar de cadencioses evolucions cordals que entregiren i salten de nou cap al punt de partida; a, en definitiva, una preciós ventall de sonoritats que s'encavalquen i s'amunteguen ordenadament al llarg dels seus onze minuts i mig de rodatge.

Dos temes en solitari, el I Didn't Know About You d'Ellington i el This Is My Story, This Is My Song -una mena de bellíssim himne a si mateix que en menys de dos minuts aconsegueix sacsejar l'oient fins al darrer racó de la seva ànima- , apuntalen la resta de temes, ara ja amb la banda al complert, que certifica alguns temes mítics com l'homònim del disc o el We See, convertits ara en veritables clàssics de la producció monkiana al costat dels inoblidables Round Midnight, Rythm-A-Ning o Blue Monk.