30 d’octubre 2007

Eagles - Long Road Out Of Eden (2007)

Vint-i-vuit anys son molts anys, massa. Fa vint-i-vuit anys, la banda sonora de moltes vides es va veure interrompuda per la separació d'un dels grups de rock nord-americà més exitosos de tots els temps.
En aquest temps, un directe, algun tema nou com a coartada per a un recopilatori que semblava presagiar un retrobament més formal i, això sí, una gira mundial per preparar el que des de feia molt temps es venia comentant en els fòrums especialitzats: un nou disc d'estudi.

Els fans no s'ho podien creure quan el propi Don Henley, al bell mig del concert que van escometre al maig al Palau Sant Jordi de Barcelona, els va presentar el següent tema de la vetllada amb la promesa de que formava part d'un nou enregistrament d'estudi que havia de trobar-se a les prestatgeries de les botigues (i dels fans) per Nadal. Les dates no es van complir i diversos retards van començar a fer malpensar als seus seguidors. Les abarrotades agendes dels quatre components així com diverses tensions en fer rodar les cintes enregistradores començaven a trasbalsar els cors dels patidors fans dels Eagles.

Qui els havia de dir que, finalment, el disc sortiria al mercat -tot i amb molt retard- i que aquest no tan sols no seria un disc amb els diferents temes que havien anat traient com a complement dels seus reccopilatoris o una mena de compendi de temes pertanyents a les discografies individuals de cada membre interpretats per tota la banda, sinó que acabaria prenent la forma d'un extens i digníssim doble àlbum.

Després d'un primer tall pràcticament a capella com per demostrar que les goles estan afinades -ja ho vam descobrir durant la gira- el cor del fan dels Eagles s'encongeix en entrar, potent, el que ha de ser el seu primer senzill radiofònic, How long, un tema que conté totes les essències d'aquell grup que va meravellar ara fa un quart de segle (no en va és un tema composat precisament en aquella primera època per un dels seus compositors en nòmina, en J.D. Souther).

Els Eagles, això sí, sempre han estat un grup de mig temps, particularment fins l'entrada en la banda de'n Joe Walsh. I està clar, es veu a venir des que conclou aquest tema, que el ritme baixarà i que caldrà buscar matisos més que potència. De fet, si alguna pega se li pot trobar a aquest impecable disc de retorn, és que les seves dues hores de gir incessant s'apuntalen potser en excés en les balades i, per tant, el to de l'àlbum no engresca per la seva vessant rock com per la dels Eagles més romàntics.
Algunes d'aquestes balades fins i tot sonen excessivament pop, poc Eagles, com a What do I do with my heart o a I don't want to hear anymore -aquesta signada pel baladista pop total: Paul Carrack-. Es troben a faltar balades més country-rock o, si més no, més atrevides, a l'estil d'una Wasted time o de Desperado, veritables puntals de la balada rock, poques vegades igualades.

Això sí, la banda sap en tot moment que se la juga, i tot i que la sobre tendència baladística es percep globalment, no triguen ni cinc minuts en atrevir-se amb un rock 'n roll propi dels Status Quo o parapetar-se darrera d'una bateria lleugerament sintètica per rendir-se a un pop-funk molt modern a Fast company (son els Eagles, aquests? de debò? o son els Hall & Oates?).

Aquesta barreja matemàtica li atorga al disc una certa riquesa cromàtica, sense perdre quasi be mai les senyes d'identitat, que si cors de veus perfectament encaixades, que si puntejos de guitarra subtils i harmoniosos, que si un rock per aquí, que si una balada per allà.
No tan sols hi trobem doncs una continuat al llegat dels Eagles dels 70 sinó que es modernitzen lo suficient com per no semblar passats de moda, però no cometen barbaritats que ningú s'empassaria. Els xicots tenen una edat, dominen el negoci i els seus instruments i saben com fer-s'ho venir bé per complaure sense córrer grans riscs.

Confiant la majoria de les composicions a en Frey i a en Henley, la resta del catàleg passa per composicions de J.D.Souther -un Eagle sempre a l'ombra i que els va donar èxits mítics- o Jack Tempchin -acòlit de Frey en la seva carrera en solitari-. I potser aquí hi trobem la principal feblesa d'aquest àlbum. Les composicions de cada membre es noten massa "seves" i poc de la banda en conjunt. El Somebody de'n Frey i de'n Tempchin podria ser extreta de qualsevol dels discs del californià, mentre que quan en Walsh aconsegueix un número propi no deixa de ser un bonus track de, posem per exemple, el seu But seriously folks, amb tota la càrrega irònica i desencisada del guitarrista.

Tot i amb aquesta manca de cohesió, el disc s'entoma com una col·lecció important de temes pop-rock, amb caigudes momentànies cap a diferents vessants, del rock al pop més mainstream, per assolir un treball preciosista i molt degustable, ple de records i de nostalgia.

Tal com resa la impagable etiqueta promocional que s'arrapa a la portada amb aquest disc un pot "recordar quan la música sonava així de bé".
No contenta amb convèncer tan fàcilment als "carrosses", l'etiqueta remata amb el que se'n podria dir poesia consumista: "20 temes nous / 2cds / 1 preu fantàstic". Descriptiu i directe.

Temàticament, l'àlbum sembla repartir-se el metratge -i els cds- en dues meitats ben clares. Una primera més orientada a l'amor, a l'abandó i, en definitiva, a la melangia, i una segona que arrenca just amb el magnífic i èpic primer tall del segon disc, on es carreguen les tintes per esbossar sense complaença una societat nord-americana decadent i ben a tocar dels seus límits. La guerra d'Irak, la política (i els polítics), els interessos petroliers, el consumisme i tota una amalgama de pecats capitals de l'imperi es conjuguen en una desena de talls impecables, aquí amb tempos més eixerits, i arrodoneixen un àlbum que, d'haver continuat com en el primer cd s'hagués tornat ensucradament insuportable.

No ens podem queixar doncs els fans dels Eagles. Tenim nou disc entre les mans, es prou llarg com perquè necessitem moltes escoltes detallades per arribar a avorrir-lo i la seva qualitat, com no podria ser d'altra manera, és altíssima i tot i que no aporta pas res de nou en el panorama musical ni fa créixer la ja de per si prou allargada ombra d'aquest grup mític, demostra que es poden fer bé les coses i no estafar al consumidor amb obres inèdites, rareses i estupideses vàries, oferint un àlbum de pop-rock esplèndid i lluminós les llacunes del qual les educades oïdes dels seguidors dels Eagles ja s'encarregaran de no escoltar amb massa atenció.

I el que hagi de venir en el futur, tant se val. Si hem de fer cas però dels darrers versos del disc, han vingut per acomiadar-se:
és el teu món ara
empra bé el teu temps
sigues part de quelcom bo
deixa quelcom de bo darrera teu
cau el teló
surto a saludar
així és com ha de ser
és el teu món, ara
S'acomiadaran, això si, fins que l'infern es congeli -de nou-.


15 d’octubre 2007

Frank Sinatra - Strangers In The Night (1966)

Encadenant quasi imperceptiblement standards del jazz vocal amb temes pop orquestats a imitació dels primers, en Frankie (ell em permetria la confiança) tornava a copar les llistes d'èxits i les ones radiofòniques amb un disc absolutament replet de perles musicals inesborrables que ja han passat directament a formar part de la història de la música del segle XX.

El disc avança suaument per temàtiques romàntiques (moltes), emotives (Summer wind), eixerides (Yes Sir, that's my baby), de vegades amb un punt misteriós i noctàmbul (Strangers in the night), desgranant records amorosos, pèrdues irreparables o devocions poc resoltes i ho fa emprant inicialment un tempo mig, ni massa ràpid ni massa lent, d'aquells que t'acaben encomanant el swing tan als peus com a les mans i no pots parar de remenar el cap abraçat per aquella mena de vagareig despreocupat de temes com l'All or nothing at all o el Call me, i que fan de l'escolta un delit que s'assaboreix amb calma i bon esperit. A mesura que avancen els números i que s'intueix el final del disc, el tempo va augmentant sempre calladament per acabar amb l'acceleradíssima i esbojarrada The most beautiful girl in the world que porta l'àlbum a un finale espatarrant i gloriós ple de swing desbarrat i de ritme desfermat.

Apuntalant el so sobre els deliciosos arranjaments de Nelson Riddle així com sobre aquest estil de fatxenda simpàtic de'n Sinatra, el disc serveix, un darrera l'altre, hits incommensurables com el Summer wind, el mític Call me, la molt ballable Downtown, la elegant My baby just cares for me (sí, jo també prefereixo la de la Nina Simone) o, fins i tot, la homònima Strangers in the night, peça mítica del repertori de'n Frankie, per a molts la més instantàniament identificable amb aquest personatge que havia de convertir-se en creditor d'un dels malnoms més definitius i afalagadors de la història dels performers de música popular: alguns van ser nomenats caps, altres reis i reines, però el de Hoboken fou i serà sempre la veu, aquella que, sense esgarips ni excessos, aprofitant bé els recursos disponibles, era capaç d'expressar el que els més dotats virtuosos sovint trobaven a faltar. Dotat, això sí, d'un fraseig impecable, nítid i amb un ritme intern propi marca de la casa, absolutament inimitable, en Sinatra fou capaç d'abordar un repertori extensíssim i variat impregnant-hi sempre el segell distintiu del fatxenda més famós de la història musical.

No deixa de ser curiós, en qualsevol cas, el que suposa escoltar avui en dia aquest memorable àlbum que compta amb més de quaranta anys. Se n'han fet tantes i tantes versions d'aquests temes, moltes d'elles pel propi Sinatra, que un, en la confortable i segura intimitat de casa seva, no es pot estar de acompanyar-lo en la interpretació de les peces, emulant els seus últims discos fets a duet amb altres cantants de renom, i trobant-se a si mateix emprant fraseigs diferents als que ell utilitza, probablement influenciat per ves a saber quina versió i quin intèrpret. Això, en definitiva, no queda més que com a prova irrefutable de la universalitat d'aquests temes, de la seva intemporalitat i, sobretot, de la proximitat i l'arrelament profund que han assolit en les nostres memòries musicals.

Traïnt una mica la traducció dels dos primers versos del Call me, podríem dir que, quan et sents trist i solitari, hi ha una cosa que ell pot fer per tu: animar-te, revifar el teu esperit decaigut i transportar-te a estats d'optimisme i alegria insospitats.

La discografia de Frank Sinatra és extensa, probablement inabarcable, però probablement sigui aquest l'àlbum que, sense ser el més rodó, millor expressa el que aquest mite universal representa. La música pop en la més preciosista i elegant de les seves formes en un disc cabdal i irrepetible com n'hi ha pocs.

12 d’octubre 2007

Thelonious Monk - Straight, No Chaser (1966)

Pocs, molt pocs musics han pogut, dins el canviant i evolutiu món del jazz, mantenir-se fidels a les seves pròpies normes. En Thelonious Monk fou present en les sessions fundacionals del bebop i hi col·laborà intensament, però mai es deixà emportar per l'evolucionisme desbocat que en Charlie Parker i en Dizzie Gillespie imposaren, marcant el ritme que havia de seguir el gènere fins quasi bé els nostres dies.

En Monk no s'atansava a les tecles del seu piano, més bé s'hi abocava, abrupta i sincopadament, amb unes mans que s'estavellaven de particularíssima manera sobre unes bicolors que cedien per esbossar acords trencats i sobtats com mai ningú no ho ha tornat a fer.
Veure'l tocar ja era tot una sorpresa. S'abraonava damunt el teclat, amb un cos que semblava patir unes tremolors i uns calfreds que impulsaven els seus dits damunt les notes precises. En Monk, més que mai, feia valer l'expressió que els angloparlants empren per designar el que nosaltres en diem "tocar" el piano; en Monk no el tocava, "jugava" amb ell. Tot el seu cos es transformava en música a base d'espasmes continuats i rítmics; tot menys el seu cap, que romania allà, dret, majestàtic, sempre tocat amb algun curiós bonet, mentre orquestrava el següent atac alhora que s'observava els dits i, amb la boca sempre oberta, semblava rendir-se l'admiració que molts crítics de la seva primera època no sabien retre-li.

I allà estant, elaborava una música gloriosa. A diferència d'altres, en tocar amb les seves diferents bandes, Thelonious no marcava una pauta omnipresent que els demés havien de seguir, sinó que, apart de les introduccions que sempre es reservava, deixava que la orquestra prengués la iniciativa i intentava trobar-hi un encabiment per a les seves incursions, ja fos en forma de melodia (i quines melodies!) ja fos amb els seus percutius acords sincopats, que semblaven cercar un espai on acomodar-se entre la resta d'instruments.

En aquest meravellós àlbum de la seva època amb Columbia, ell i el seu quartet -sempre ben flanquejat per les suavitat setinada del saxo Charlie Rouse-, en Thelonious s'embarca en un exercici de bebop deliciós, ple de matisos, de converses amistoses amb els seus col·legues, destil·lant el conjunt una puresa i una claredat musical especialíssima i estremidora. Solos desbordats, inacabables (aquest adjectiu en mans de Monk és un compliment i no pas un retret), ajustats milimètricament a una sensibilitat fora mida.

Escoltar la intro al piano de l'Straight, No Chaser és començar a picar de peus a terra, fer petar els dits i moure el cap a l'espera de la imminent i desitjada incorporació de la banda que, en fer-se sentir, arrenca la melodia de Monk del silenci que semblava omplir per dur-la a un espiral de melodies que semblen cridar-se les unes a les altres com demanant el relleu; a un no parar de cadencioses evolucions cordals que entregiren i salten de nou cap al punt de partida; a, en definitiva, una preciós ventall de sonoritats que s'encavalquen i s'amunteguen ordenadament al llarg dels seus onze minuts i mig de rodatge.

Dos temes en solitari, el I Didn't Know About You d'Ellington i el This Is My Story, This Is My Song -una mena de bellíssim himne a si mateix que en menys de dos minuts aconsegueix sacsejar l'oient fins al darrer racó de la seva ànima- , apuntalen la resta de temes, ara ja amb la banda al complert, que certifica alguns temes mítics com l'homònim del disc o el We See, convertits ara en veritables clàssics de la producció monkiana al costat dels inoblidables Round Midnight, Rythm-A-Ning o Blue Monk.