07 de setembre 2007

Vangelis - Mask (1985)

Mask és un àlbum que, per la seva contundent sonoritat, segueix retrunyint en el teu cos un cop ja n'has acabat l'escolta. La potència reverberant dels timbals, la sobredosi aclaparadora dels cors massius (de la English Chamber Orchestra, no acreditats) que entonen sil·labes soltes i aparentment incongruents (escollides per Vangelis únicament per la seva sonoritat) i la percutora massa sonora dels sis moviments d'aquest vinil, son espaordidores. Sobre les estructures electròniques primigènies que Vangelis desplega, s'hi acumulen ràpidament onades salvatges i enfurismades de cants corals grandiloqüents i percussions tremendes, que sovint s'enfronten en un diàleg violent i fantasiós.

Perseguint reminiscències ancestrals, no tan sols amb les sonoritats però també amb el grafisme escarit, probablement d'arrels pre-mexicanes, l'home orquestra grec s'espolsa tota etiqueta acusadora i s'escapoleix de les sonoritats i de les textures sintètiques per donar llum a un dels seus vinils més orgànics i de perfil més clàssic.

Però no només d'apocalíptica percussió i de cors tribals està confeccionada aquesta meravella musical. Els matisos melodiosos i els passatges més reposats hi son molt presents; sempre, això sí, supeditats a la grandiositat sonora de la resta; però és justament per aquest contrast, que cobren rellevància i s'eleven com a volutes melòdiques que engalzen amb el següent atac de l'embafador so coral i de percussió.
Alguns d'aquests bells passatges s'alcen en molts moments com a veritables protagonistes del disc. Fins i tot un d'ells es converteix en un tall sencer, el del quart moviment, en el que una veu masculina (Guy Protheroe) recita unes frases (en una pseudoforma de llatí) sobre una suau maror de marimbes que, entallades en forma de seqüència electrònica clàssica (escola de Berlín en diuen), apuntalen el lirisme de la peça i consoliden el so de l'obra tot just en el començament de la segona cara del vinil.

I com tronen els baixos! I com exploten els timbals! Endinsar-se en aquest vinil és com endinsar-se a una tempesta tenebrosa de pluges torrencials i tèbies que ens du per la seva fosca insondable cap a un viatge en l'espai i el temps, evocant visions ancestrals, mites, ritus i deus possiblement oblidats. A mesura que la negror gira en el tocadiscs, la visió s'enterboleix i les sensacions s'aguditzen fins a extrems pròpiament irreals, descobrint un disc d'una riquesa cromàtica excepcional i una obra de referència en la discografia del grec Vangelis.


9 comentaris:

Té la mà Maria - Reus ha dit...

Vangelis Papathanassiou va ser el company del Demis Roussos a un conjunt que s'anomenaba Aphrodite's Child

salutacions

Marc Ambit ha dit...

I tant! Però mai els he sentit junts; tu sí? Com sonen? Tipus "triquitriquitriqui? :-)

Les col·laboracions del Vangelis que sí he escoltat i que m'han agradat força eren amb en Jon Anderson dels Yes i en un parell de discs amb la Irene Papas on rescataven alguns temes tradicionals grecs. Molt recomanables!

Té la mà Maria - Reus ha dit...

estic per fer un dia d'aquests un post de ells, ja avisaré

salutacions

ja escoltat als Molly Hachett, son bons amb un só sureny similar

Friks Vaporup ha dit...

Tot el que he escoltat sencer de Vangelis es la BSO de Blade Runner (una BSO amb una història tan curiosa que donaria per fer-ne una pel·lícula). També havia escoltat els Aphrodite's Child fa molt temps (els recordo com un 'triquitriquitriqui' però en psicodèlic).
Provaré aquest a veure què tal.

Salut

Marc Ambit ha dit...

En Friks Vaporup ha escrit:
Tot el que he escoltat sencer de Vangelis es la BSO de Blade Runner (una BSO amb una història tan curiosa que donaria per fer-ne una pel·lícula).

Només conec d'aquesta història curiosa la conya de que no es va publicar "l'original" del Vangelis fins molt més tard, però no sé ni el perquè ni si hi ha més "tela" al darrera. Ens en pots fer cinc cèntims? porfaplis? ;-)

Friks Vaporup ha dit...

Doncs no ho entenc: guardo el link d'on vaig llegir tota la història, però ara la web no s'assembla de res a com jo la recordava (una passada) i pràcticament no parla de la BSO :(

En fi, si la torno a trobar t'ho poso per aquí.

Marc Ambit ha dit...

Doncs sí, Friks, la veritat és que en aquesta web ara mateix no hi trobo res de la història que comentaves sobre Blade Runner.
Això sí, per si serveix, aquí teniu un parell d'enllaços on es pot trobar, encara que breument, una mica d'aquesta història rocambolesca de la banda sonora de la peli de l'Scott.
- A la Wikipèdia hi ha un breu, però entenedor resum del que va succeir.
- A la web de BSOSpirit hi ha un extens comentari en el que s'hi poden trobar, entre d'altres coses, un llistat complet de totes les edicions, les oficials i les no-tan-oficials de la BSO, així com una anàlisi de les seqüències del film en les que la banda sonora hi té presència destacada.

Friks Vaporup ha dit...

No acabo de trobar la història, però aquí hi ha una crítica excel·lent, a l'alçada de les teves ;)

Marc Ambit ha dit...

Ostres Friks! Sí que és veritat, aquesta crítica a la que enllaces és molt i molt bona. Quina anàlisi més detallada!
M'agraden molt no només algunes adjectivacions que fa servir sinó que m'encanta especialment l'anàlisi "temàtic" de diferents passatges, relacionant-los amb escenes o temes de la pel·lícula. Fa que sigui molt entenedor i, el més important, fa venir ganes de sentir la música :-D

M'he posat la web aquesta dels "audionautas" als favorits, perquè em sembla que em passaré unes llargues estones llegint les seves ressenyes! :-)

Moltes cenquius, Friks!

P.D. Tots aquests comentaris sobre Blade Runner m'han fet venir unes ganes bojes de veure la peli de nou i d'escoltar la BSO!