18 de juliol 2007

Björk - Bilbao (13-7-07)

El monstre de titani vermellós que reflectia els darrers raigs de sol es delia tant com les quasi 12.000 persones de perfil i procedència diversa que s’amuntegaven expectants a l’esplanada que presideix el monumental museu bilbaí. L’espera fou llarga –particularment agreujada per l’absència d’un dels dos teloners i la brevíssima actuació de l’altre que no arribà a deu minuts i que més que caldejar l’ambient el va refredar- però amb molta menys manca de puntualitat del que és habitual, la Björk entrà en escena, envoltada d’una cohort mixta de músics que tant brandaven instruments clàssics com bateries i metalls diversos com s’abocaven a estranyíssims aparells electrònics de dubtosa musicalitat sobre els que els seus dits aviat s’esvalotarien a la recerca de botons, fitxes de colors i palanques diverses.

Arrencar amb el senzill que ha presidit les llistes de mig món en les darreres setmanes pot no ser un gest agosarat, però si és un èxit segur i un bon punt de partida per escometre un repertori més propici d’auditoris refinats i espectadors asseguts que no pas del que en diríem un concert d’estadi. Però l’equilibri és un aspecte que la islandesa domina a la perfecció, ja sigui mesclant pop amb la electrònica –sempre amb aquell accent d’avantguarda tan propi de la Gudsmondöttir-, ja sigui barrejant instruments reals amb altres digitals o, com és el cas, intercalant temes de pausada degustació amb veritables obusos ballables de ressonàncies techno. I la mixtura va funcionar a la perfecció en una nit màgica com poques, plena de riqueses textuals, vocals, instrumentals, sonores i, sobretot, de connexió espiritual. Perquè si alguna cosa va quedar clara en l’actuació de la nit del divendres, és que la Björk connecta amb extremada facilitat amb aquells racons de l’ànima que un creia tenir ben arrecerats, lluny de l’esguard d’estranys. Cadascú tindrà els seus motius, però el públic en massa semblava anar mancat de mocadors per eixugar-se les llàgrimes que s’atansaven als seus ulls. Digues-li connexió, digues-li karma, digues-li idolatria mitòmana; el cas és que la veu de la Björk se sentia a la perfecció doncs les veus trencades i ploroses dels seus fans no donaven per més.

Per sobre de clàssics com Hunter, Jöga o All is full of love, tan sols per citar-ne alguns, -no son tots els temes de la Björk futurs clàssics?- la seva veu infantil acaronava aquelles lletres poètiques, sentides i sovint amb aquell punt d’univers Björk, jugant, com sempre, amb les seves armes preferides: que si un gemec púber per aquí, que si un bruel lleoní per allà, que si ara saltironejo voleiant les faldilles com una mossa que llueix despreocupadament la seva falsa innocència, o que ara vaig i us deixo bocabadats amb un agut sorprenent, projectat amb contundència, i us quedeu pensant una bona estona com pot haver sortit això de dins d’un cos tan menut.
Els seus recursos tècnics son evidents; tant com infal·libles i, sobretot, correctament emprats i enfocats -estem segurament davant de la reina actual dels melismes, aquelles notes en les que s'hi encabeixen diverses sil·labes, tècnica només emprable per a aqui té en la seva gola una mina d'or com ella-. La potència expressiva de la Björk, ja no tan sols amb la seva veu sinó amb les seves composicions, apunta directa al cor, i la seva destresa combinada amb el seu indubtable magnetisme la converteixen en una arma de destrucció massiva musical d’alt calibre.

Sobre un escenari polit i indubtablement estètic però mai estrafolari ni sobrecarregat, s’hi col·locaven minuciosament la secció electrònica –incloent-hi un Reac-table, un instrument que es manipula mitjançant unes fitxes que, en funció de la seva ubicació, generen unes textures inversemblants i peculiars que ajudaven a embolcallar l’amalgama sonora-, la secció de metalls, contundent, pesada, grandiloqüent, perfecta per apuntalar allò d’orgànic que en les seves arrels té la música de la islandesa, la bateria virtuosa tot i que sovint arrossegada pel terbolí electrònic, i el teclat emprat a la manera més clàssica i que recolzaria alguns dels moments més íntims de la vetllada. I venint d’una artista tant lligada al videoclip, a la experimentació visual, que això sigui tot el que es pugui dir de l’escenari no deixa de ser una sorpresa. Ni pantalles gegantines, ni lluïments pirotècnics, ni jocs de llum més enllà d’alguns làsers que es perdien en la densa boira que tenyia la fosca. Gens d’artifici; només Björk. I d’aquesta renuncia a allò que és artificial en sortí beneficiada una musicalitat dramàtica, una expressivitat fora mida i una emotivitat contagiosa que deixà en quadre tot l’aforament.

A mesura que la Björk desvetllava un repertori lleugerament diferent del que és habitual en aquesta gira de presentació del seu darrer disc –incloent-hi fins i tot dos temes cantats en la seva llengua nativa-, les pulsacions electròniques prenien més protagonisme, els ritmes s’acceleraven i el respectable es deixava portar tumultuosament cap a un finale escandalós, de reverberacions purament techno per conduir les masses al deliri.

En les retines quedaven les borroses imatges d’una Björk entregada, que ens havia atrapat literalment amb les seves xarxes a Hunter, el segon número de la nit, i que ja no ens va deixar anar. I sempre és un plaer ser una presa en mans de caçadora tant subtil i generosa.

Després d’uns bisos preciosos que deixaren ganes de més, rematats per un oportuníssim Declare independence agraït amb un eskerrik asko que embogí la parròquia local, l’espectacle conclogué deixant, això sí, una empremta profunda, d’aquelles que no s’obliden, en els assistents i demostrant que res no brilla més que la Björk; ni tan sols el Guggenheim.

Fotografies (c) Rafa Rivas

3 comentaris:

Té la mà Maria - Reus ha dit...

bona crónica de l'actuació de la Björk, et seguim lleigint

salutacions

Jordi Sellabona ha dit...

molt interesant el teu blog!, aixó si que es eclectisme!

Coneixes Mishina o aneu?
Valen la pena sobretot els primers a la meu blog hi ha links als seus myspace

Salut i bona feina

http://elracodelsdesproposits.blogspot.com

Hèctor ha dit...

Ningú ho hauria dit millor.