09 de juny 2007

Queens Of The Stone Age - Songs For The Deaf (2002)

Titular un disc "Cançons per als sords" no deixa de ser tota una declaració de principis. Aquestes reines de la era de pedra, després d'un impactant segon llarga durada de títol "R" (en referència a la qualificació per a audiències), lliuren ara aquest impecable compendi de rock dur, explícit, contundent i espatarrant.

Cimentat sobre les cendres d'un mític grup de rock nord-americà dels 90, els Kyuss, els QOTSA acumulaven en aquesta nova entrega multitud de col·laboracions il·lustres que, a diferència del que sol passar, en aquest cas no s'acontenten en aparèixer en algun que altre tema per donar caché al disc sinó que passen a ser membres de dret en la banda i, per tant, no només col·laborar-hi esporàdicament sinó deixar-hi la seva empremta al llarg de tots els talls. Ja sigui Mark Lanegan dels Screaming Trees, ja sigui el mític ex-Nirvana i líder dels Foo Fighters Dave Grohl, ambdós deixen empremta, el primer aportant una solvència natural com a vocalista i el segon empenyent amb la seva potent bateria els decibels escandalosos de la banda.

El so dels QOTSA és, fonamentalment, musculós, despullat de finors i d'embelliments de cap tipus. Pretén una cruesa sonora que aconsegueix a base de bateria insistent, baixos emfasitzats i, sobretot, unes guitarres desproveïdes de la gama alta del seu equalitzador -el que en diríem treble-, bastint els seus fonaments d'una densitat sonora low-fi que acomoda perfectament -i destaca- les veus de Lanegan i Josh Homme.

Riffs de batalla, cavalcades conjuntes dels instruments i una clara actitud de mascle Alfa forgen una textura de hard rock digerible en la seva vessant melòdica però pesant en la sonora.
Hi ha, en aquests quinze talls, espai per els hits immediats -No one knows en seria un bon exemple-, per les cridòries esbojarrades -difícil anar més enllà de Six Shooter en una tarda de diumenge-, i fins i tot per les cabrioles de gravació, enllaçant molts dels talls del disc mitjançant la intervenció de suposats programadors radiofònics que els donen pas.
De fet, aquest darrer detall no és casual ni banal, n'és l'essència, potser. Després de sentir el habitual soroll de dessintonització que es produeix en donar-li voltes a la rodeta de freqüència de la radio, el primer DJ que introdueix el disc ja ens indica que es tracta de que l'escolta de l'àlbum ens reporti a la conducció d'algun cotxe per polsoses carreteres secundàries de la Amèrica profunda, tal vegada fugint d'algun crim o d'alguna mala nit a un bar infestat d'alcohol i barres on es gronxen els paparres. I per si hi havia algun dubte, el disseny del llibret del cd ens ho aclareix definitivament amb una foto-poster del tablier d'un automòbil en la que hi destaca, a més d'un canvi de marxes tunejat amb el logotip de la banda, un aparell de radio on el volum només té dues posicions: sorollós i molt sorollós.
I per si la teoria del mascle Alfa no fos prou evident, rematen el disseny del llibret amb un enorme logotip en forma de Q en la que la seva cua la forma un espermatozoide de caça. I després es pregunten perquè no hi ha més dones a les que els hi agradi el rock dur.

Això sí, no cal ni cotxe ni passat recent del que fugir ni tenir desbocades les neurones virils per delectar-se amb un disc que sembla forjat en ferro colat, sense fissures, dens i pesant com un cop de puny mal donat a la boca de l'estomac. O potser només és rock 'n roll. I m'agrada.

2 comentaris:

Lali ha dit...

Coincideixo en la opinió sobre el disc, a mi també m'agrada ;)

Marc Ambit ha dit...

Ja veig que et va la "canya", no? Jo que soc una miqueta "tovet" encara hi ha algun tema, com el six shooter que se'm queda encaixat als tímpans i haig de donar-li al Fast Forward :-)