07 de juny 2007

La Vela Puerca - En directe a la Sala Razzmatazz (6-6-07)

La sala 2 del Razzmatazz de Barcelona es convertir per una nit en la petita Uruguai. Banderes assolellades, samarretes futboleres i accents riuplatencs s'agermanaren en una vesprada rockera i corprenedora en la que molts/es venien a regar ses arrels i d'altres, els que estàvem en clara minoria, simplement a gaudir d'un dels grups sud-americans més interessants de la darrera dècada.
Amb l'excusa de la presentació del seu quart llarga durada -El impulso- el grup liderat per Sebastián Teysera aterraren a Barcelona amb la intenció de fondre els ploms, de suar la samarreta -les pròpies i les alienes- i de difondre la disbauxa del seu ska-pop amarat d'himnes corejables i tonades d'incrustació perenne.

El públic, com resa el tòpic, s'abocà a l'escenari absolutament entregat des dels primers bots, tot just quan semblaven haver convençut als músics de què comencessin el concert al sò dels seus himnes chauvinistes ("vamos, vamos la Vela, vamos la Vela de mi corazón" o "Uruguay!, Uruguay!"). La descàrrega adrenalínica comença amb contundència i, durant el primer quart d'hora, s'anaren succeint èxits recents i passats (ara ja convertits en oracions místiques) caracteritzats per la contundència i la pertinent sonoritat explosiva de l'ska.
I es que un grup com la Vela en concert no pot defraudar mai de la vida. I no pot per a) la seva actitud damunt l'escenari -propera, entregada, contundent-, així com per b) la pròpia química elemental de la seva música -himnes de protesta juvenil contra res en concret i contra tot alhora, percussió saltimbanqui, guitarres rockeres sense estridències i una curiosa i original secció de vents abrasiva i engrescadora.
Aprofitant, com és habitual, l'avinentesa per introduir temes del seu darrer àlbum -aquests menys corejats i col·lectivament menys emocionants- la Vela anà oferint voluptuosament èxit darrera èxit, permetent una entrega total del públic, embogit pels decibels reconeguts i pels mars de cervesa cara que solen córrer en una sala com la Razzmattazz, ben proveïda de dues barres ben llargues i repletes de promeses de somnis.

Dues hores més tard, amb les samarretes xopes, les goles seques i irritades i els timpans esquerdats, els fans de la Vela, els uruguaians emigrats i els melòmans, desallotjaven una sala on encara ressonaven els ecos d'una banda inspiradíssima, ben acoblada, i dotada d'un repertori solvent i engrescador que mereixeria molts més seguidors i sales més folgades.