11 de juny 2007

Harry Connick, Jr. - Blue Light, Red Light (1991)

Que en Harry Connick, Jr. és el successor d'en Sinatra ens ho venen dient/venent des que va començar la seva carrera. Que mai l'ha igualat i que mai no ha quallat en el panorama musical com va fer la veu, no cal que ens ho expliquin, ja es veu. Però el que no se li pot pas retreure al bo de'n Connick és aquell savoir faire d'algú que porta 30 anys de carrera i que ha tocat força pals diferents, sempre amb el jazz vocal com a punt de referència (i de retorn quan els seus experiments han fet fallida).
Amb el seu estil sempre descarat, prepotent però elegant i sedós, en Connick sempre ha sabut aportar una lleugera sensibilitat pop al seu jazz vocal per, sense arribar mai a ser més pop que jazz, brindar-nos uns números brillants, curats i amb aquella enganxosa qualitat que les melodies pop comporten i impregnen arreu.

Entregat just després del seu exitós We are in love que el va portar a conèixer l'èxit massiu (tot lo massiu que pot ser l'èxit d'un artista de jazz, per molt que el seu instrument sigui la veu) i a encetar una gira mundial que va elevar el seu caché fins a límits insospitats de popularitat i de reverència, el de Nova Orleans ens presenta aquí un àlbum més orientat a orquestra -amb una banda de més de 20 músics, alguns de la talla de Russell Malone- on signa tots i cadascun dels talls per confeccionar un bellíssim disc de sensitivitat standard però amb un carismàtic toc New Orleans. Es veritat que, com alguns han fet notar, potser no calia tenir una banda multitudinària per gravar un disc on els solos es redueixen a la seva mínima expressió i on, de cada dues notes que se senten una la toca el Connick. Potser sí que és un disc que neix de la manca absoluta de modèstia però, no ens enganyem, per cantar a la Sinatra cal ser una mica descarat, no?

La veu de Connick, com sempre, ratlla a un molt adequat nivell -lo seu no son els lluïments, la seva veu no dona per tant, sinó el to, la entonació i el posat de perdonavides- i va desgranant històries variades, humorístiques i sardòniques, dramàtiques i esbojarrades o, simplement, curioses. Però el ventall és prou ampli com per fer l'escolta d'aquest àlbum un autèntic delit. I és que les habilitats compositives del crooner es desfermen aquí donant cabuda no només a una temàtica amplia i variadíssima sinó també a una habilitat per les melodies que encaixen perfectament amb el context jazzy. Perles com el mig-temps A blessing and a curse, la jocosa You didn't know me when en la que desvetlla a la seva amant un passat més convuls del que les aparences donen a entendre, la preciosa balada Jill (una de les més boniques de tota la discografia de Connick) o l'esbojarrada uptempo Just kiss me, bé mereixerien per si soles l'escolta atenta de l'àlbum, però és que la resta del plàstic no les desmereix en absolut.

Compacte en el seu format i el seu so, aquest àlbum s'enquadra en seva primera etapa crooner, tot just a punt de publicar un disc de nadales (ja se sap que quan un publica un disc de nadales, encara que sigui amb molt de swing, la seva carrera comença a davallar) i explorar territoris més funk amb She, un disc fora de to que no va rebre més que crítiques negatives i que junt amb el seu successor en la mateixa línia, l'Star Turtle, va posar fora de circulació a Connick durant una temporada, mentre aprenia a baixar els esglaons de la fama i l'egocentrisme que l'havien portat a pensar que no hi havia ningú més interessant que ell al món musical. Al final va haver de descobrir que, per molt que li ho haguessin dit, ell no s'assembla a en Frank Sinatra -tota elegància i tècnica- sinó que té molts més punts en comú amb un petit pelacanyes com el Dean Martin, tot posat i intenció.

Però el que mai ningú no li traurà a en Connick és el saber-se hereu i digne successor d'una tradició musical encisadora, i que mitjançant unes dosis d'habilitat compositiva va saber mantenir i revifar fins al punt d'haver aconseguit que molts ens interesséssim per en Sinatra després de sentir-lo a ell.
Per molts Michael Bublés i molts Jamie Cullums que ens intentin colar, la darrera pàgina del jazz vocal d'standards la està escrivint encara avui en dia en Harry Connick, Jr. . I ja s'hi poden posar fulles.