03 de juny 2007

Eels - Daisies of the Galaxy (1999)

Ja fa temps que en Mark Oliver Everett, sota el pseudònim d'E, ve donant forma a una molt particular visió de la música i del món que l'envolta, mitjançant el seu projecte Eels. I es justament en aquest tercer disc de la banda on la banda deixa de ser-ho per ser, ara si, definitivament, ell mateix, és a dir, E. Ell composa, ell canta, ell toca la major part dels instruments i, en definitiva, transforma els Eels en el seu camp d'experimentació i difusió de la seva música juganera però sempre amb un punt de tristor.

I és que el Sr. E és, fonamentalment, un observador humil d'uns entorns que li son familiars però aliens alhora. Es passeja per les voreres de ciutats secundàries nord-americanes tot observant el comportament dels veïns, d'aquells a qui, en teoria, coneixem bé. I només per descobrir les absurditats d'una vida que no vivim sinó que ens viu ella a nosaltres.

No cal oblidar però que aquest passa per ser un dels seus discs més divertits i optimistes -que ho sigui més que els altres no vol pas dir, això sí, que ho sigui d'optimista-, particularment venint de lliurar el seu segon àlbum, Electro-schock blues, que va realitzar tot just després de la mort d'un bon amic. Ja us podeu imaginar el panorama: un pessimista desgranant una realitat trista i punyent. En aquest tercer àlbum que el segueix, si més no, arrenca l'àlbum amb Grace Kelly Blues, una mena de desfilada de somnis trencats en la que acaba donant un contrapunt optimista en destacar que, tot i així, ell segueix els seus somnis fins a les últimes conseqüències.

Es ben cert però que ens trobem en un dels discs dels Eels amb menys presència de singles destacables o d'èxits immediats com acostuma a passar en les seves altres entregues. Tan sols la preciosa I like birds s'hi acosta. El que tenim a les mans és, en qualsevol cas, un altre fantàstic i homogeni disc de pop lluminós i naïf d'aquells que, a partir de l'observació dels petits detalls et permet entendre com -i perquè- gira el món.

Musicalment el Sr. E és un veritable avantatjat, combinant instrumentació clàssica del pop com les guitarres d'acompanyament i les bateries usuals amb altres sonoritats més esquerpes i originals que ajuden a embolcallar el conjunt i dotar-lo d'una mena de mística infantil i juganera.
I com entren els arranjaments!, amb quina suavitat, amb quina delicadesa; amb els arranjaments dels Eels un sempre té la sensació, un cop acaba de sentir-ne un, de que no hi n'hi havia cap altre en el món que s'hi avingués més; així de fàcil.

Però si la instrumentació sorprèn per la seva originalitat, la seva temàtica i la seva poesia, totalment exempta de metàfores, es presenta directa, explícita i sempre des de la barrera, observant i contant allò que veu, sense estirabots ni excessos. I la sensació que l'oient rep és la d'una plàcida fotografia de la vida, a través de les ulleres del Sr. E, un paio d'inspiració constant que lliura, un darrera l'altre, joies musicals de molts quirats que perduraran per sempre.