28 de juny 2007

Chet Baker

Quan tothom volia tocar bebop, quan la única dèria dels músics era sonar accelerats i atapeir notes les unes damunt les altres per lluir-se, quan tots els trompetistes volien ser com Dizzy Gillespie, en Chet Baker bufà les seves entranyes cap un altre territori: el de la melodia.
Ell també era capaç d'enfonsar els pistons a velocitats endimoniades, però s'hi deixava l'ànima en cada nota, separant-la clarament de la precedent i de la successora per tal d'enaltir-la i fer-la distintiva. Alliberava les notes a l'aire amb una claredat que esvaïa les boires de fum que omplien les foscors dels locals on la gent s'entaforava per veure el diamant en brut del jazz.
Quan encara no comptava més de 25 anys ja havia estat reclamat per tocar amb en Charlie Parker, l'Stan Getz o el Gerry Mulligan; i la llegenda no s'havia més que començat a esbossar. Acumulant tòpics auto destructius i de vida bohèmia -ara drogues persistents, ara estades a presó, ara incomptables amors-, el mite Baker es forjà amb l'ajut de la seva bona planta i d'una visió comercial més que encertada de les seves discogràfiques. En Baker, obligat a acceptar contractes poc recomanables per poder costejar-se la seva addicció a l'heroïna, començà a cantar a més de tocar la trompeta -tal com havia fet l'altre mite de l'instrument, en Louis Armstrong- amb la seva veu tènue i fràgil, així com a participar com a estrella convidada en un grapat de pel·lícules de Hollywood; així assolí audiències més amplies, eixamplant el mite i convertint-lo en icona. La personalitat i el magnetisme de'n Baker fins i tot atreia fotògrafs, àvids de captar, d'una vegada per totes, l'essència del jazz.
Però darrera d'una trompeta el món no importava. Res no importava més enllà d'encadenar baules sonores inseparables, nascudes per ser bufades per en Baker a través de la gola cargolada del seu metall.
Com si d'un pintor es tractés, el seu fraseig fluid s'escampa sempre sobre llenços de west-coast teixits pels seus no menys mítics acompanyants: Russ Freeman, Jack Montrose i tot un seguit de mestres a l'ombra. Sense estirabots, sense estridències; pura melodia.
La seva discografia, prou nombrosa i confusa com per fer ballar el cap als seus seguidors, conté emblemes com el Chet Baker Sings (Pacific Jazz, 1955), el Chet Is Back (RCA, 1962) o l'imprescindible Chet Baker In Milan (Riverside, 1959). Protagonista d'innombrables recopilatoris i dubtosos directes, d'autobiografies més o menys acurades (Como si tuviera alas, Mondadori) i de documentals més atents a l'aura mística que a la musical, Chet Baker roman avui en dia no tan sols com una icona de la bohèmia jazz sinó com un dels més grans i expressius trompetistes de la història.
En el magnífic documental Let's Get Lost de Bruce Webber sobre la figura de Baker, un dels seus amics de joventut recorda:
"Jo anava a creuar el carrer i allà que s'atura el cotxe conduit per en Chet. Era un descapotable i nevava abundosament. Però en Baker seia allà al seu cotxe, aturat al semàfor, amb la capota oberta, despreocupat, tot escoltant una emissora de ràdio que posava música jazz, mentre al damunt seu s'hi amuntegava la neu a flocs cada cop més gruixuts. Aquesta és la imatge que sempre recordaré de'n Chet: algú únicament interessat en el jazz."