02 de juliol 2007

Bo Hansson - Magician's Hat (1974)

Després d'innaugurar la seva carrera amb l'esplendorós i comercialment exitós Lord of the rings -on recreava una suggestiva banda sonora de la trilogia de Tolkien, molt abans que Hollywood li posés les mans al damunt-, Bo Hansson es lliurà a una altra gravació suggerent i evocadora, aquest Magician's Hat. La gènesi d'aquest segon llarga durada prové de dues fonts diferents. La primera és la dels temes remanents que no van cabre en el Lord of the rings. I la segona és l'evolució del so que ja investigà en aquell, i que en aquesta continuació s'expandeix cap a territoris més ambiciosos, ampliant la paleta de colors i cercant eixamplar els matisos amb una banda més poderosa.
El que en el primer treball del suec era minimalisme -potser seria millor dir que anava mancat d'una certa riquesa i varietat- en aquest es troca en refinament, grandor expressiva i una mena de serenor pausada, aquella que arriba amb la maduresa creativa.

Sempre condensant la bellesa expressiva sobre partitures de rock progressiu, aquí Hansson deixa entreveure la seva passió pel jazz -va ser després d'assistir a un concert de l'organista Brother' Jack McDuff que va decidir adquirir el seu primer teclat, un autèntic Hammond- prestant protagonisme al saxo de Gunnar Bergsten que converteix alguns dels temes amb pur jazz urbà dels 70. El mateix començament de l'àlbum amb The City ja entra amb una mena de vamp repetitiu que actua com a motiu recurrent de tornada cada cop que s'enllesteix una falsa improvisació de prog-rock. Es com si en Charlie Parker hagués volgut practicar fusió jazz-rock amb el suec.
La densitat que no només els saxos sinó també les guitarres, les flautes i un bon grapat d'instruments més li donen al conjunt s'aprecia en la diversitat sonora dels talls així com en l'evolució constant del disc, que camina per diferents paisatges, intercalant canvis de tempo, de registre i de sonoritat. Deslliurat de les cuirasses evocatives dels temes que en el seu primer disc intentaven acompanyar moments de les fantasioses aventures dels de Hobbitton, en aquest àlbum de temàtica més oberta -tot i que igualment de tall fantàstic- les obligacions paisatgistes desapareixen per deixar lloc a una llibertat creativa de contexts canviants, ara descaradament progressius, ara agosarats solos rock, ara directament jazz. I és justament en aquesta varietat sonora en la que rau la bellesa d'aquesta peça d'enginyeria seventie, dotada d'una qualitat esponjosa que sembla atreure tots els variats instruments en un tot comú, sòlid però lleuger, polimorf i d'alta volada, amb passatges d'un lirisme embolcallador que contrasten amb d'altres de rauxa polifònica ravatada, sovint en un mateix tall.

Amb bellíssims fraseigs solistes, majoritàriament dels teclats de'n Hansson i de les guitarres de Kenny Hakansson (elèctrica) i Rolf Scherrer (acústica) , però també de flautes, harmòniques, timbals, els susdits saxos i del preciosista piano elèctric de Bobo Stensson, les melodies solquen espais sonors densos però mai atapeïts, compactes però sense entaforar capes autocomplaents. Es més, semblen ser les bases sobre les que planegen les melodies les que se les hi adapten, evolucionant amb elles i no demandant servilisme i genuflexió incondicionals com és costum.

Tal com suggereix la il·lustració de la portada de Jan Ternald, del barret d'un mag en poden sortir bellíssimes excepcions orgàniques, fins i tot venint d'un virtuós dels teclats de la era electrònica, tot i fent-nos envejar la evident llibertat creativa i musical d'un decenni irrepetible i de fruits diversos, saborosos però sovint arraconats als fons de catàlegs de difícil rescat comercial.

2 comentaris:

jo escullo ha dit...

Hola!

He estat buscant blocs musicals en català i he trobat el teu.

I no conec pràcticament cap grup dels què parles! :(

Sóc un incult...!

Marc Ambit ha dit...

Incult? Ni de conya! Només faltaria. Si t'expliqués com han arribat a les meves oïdes els discs que aquí veus te'n faries creus :-)

A més, pel que veig al teu blog, d'incult res de res, al contrari!

Jo també fa temps que busco blogs en català que vagin de música, però no només de música catalana, sinó de música en general. I la veritat és que costa.
El teu però, ja me l'he apuntat. D'aquí a uns dies, quan tingui un segondet, t'afegiré a la llista de "Altres Weblogs".