21 de maig 2007

Pablo Cruise - Part Of The Game (1979)

Si els Eagles no haguessin desaparegut durant uns anys fins que l'infern es congelés, haguessin sonat com els Pablo Cruise. Cap als finals dels 70, l'aclaparador èxit dels creadors de l'Hotel California havia ja esdevingut una mena de gènere en si mateix, el country-rock. La fórmula semblava evolucionar cap a un territori més proper al pop i a la radiofórmula que no pas cap a àlbums conceptuals i va ser aquí on una multitud de bandes s'apuntaren a un estil que omplia les ones radiofòniques de la costa oest a la recerca d'aquell senzill que trasbalsés les llistes d'èxits de rigor. 

Amb els 80 a tocar, el darrer disc dels Eagles d'aquella època, el The Long Run, tenia poc de country, menys de rock i molt d'un pop agradable i de digestió lleugera que va decebre a molts dels seus fans tot i que, amb el passar dels anys i jutjat independentment de la producció dels californians es revela com un disc de pop molt ben treballat i perfectament representatiu d'una època. 

 El cas és que, calçant perfectament amb aquest nou gènere, digues-li soft-rock o com vulguis, els Pablo Cruise, un quartet de l'assolellada Califòrnia, reprengué el llegat de les àguiles per dur-lo directament a la simplificació top-fifty de les ràdios del canvi de decenni. Els ingredients son palpables i poc originals: bateria encara prou solta com per no semblar tan repetitiva com ho arribaria a ser als 80, guitarrades controlades -prou contundents com per seguir mereixent l'etiqueta rock però no prou com per anar sola, sense afegitons-, teclats de suport però amb la prominència suficient com per dotar de querats qualitatius al conjunt i unes lletres planes, d'aquelles de si t'estimo més o menys, o que si tu ja no m'estimes o que necessito aprendre a estimar-te de nou

Si bé els ingredients del cocktail no semblen massa llaminers hores d'ara, la veritat és que si li afegim aquell polsim de màgia que tenen les melodies ben trobades, aquell vell sentit melòdic que ja tant trobem a faltar en el pop actual, el resultat sorprèn per la seva lluentor pop, i el seu enginy sonor. 

Probablement, i que em perdonin els que s'ofenguin, la gran diferència entre aquell pop de radiofórmula i el que patim avui en dia no està en altra cosa que en la destresa musical dels seus autors. Tot i estar parlant d'una fórmula absolutament convencional per la època, els teclats es desfermen habitualment al llarg del disc per donar frescor, la bateria s'arreplega al voltant de la musicalitat per desplegar-se a continuació amb fermesa i amb grapa de rock, les guitarres, encara que siguin en l'acompanyament, despunten virtuosisme i desencadenen el groove, allò intangible que et fa moure el cap o els peus o tots dos alhora, i el baix no es limita a puntejar sinó que crea camins per seguir i ser seguit per la resta. Aquesta és la diferència, encara que també parlessin d'amor insuls, encara que tot estigués força premeditat, la diferència la marca la musicalitat, allò que sembla haver desaparegut de l'escenari pop regular d'avui en dia. 

 Fa ben poc, em vaig trobar gaudint enormement amb una versió instrumental d'un tema de soft-rock dels Zachary Thaks -la preciosa Mirror of Yesterday- inclosa en un dels seus àlbums més memorables, i se'm va acudir rumiar per què avuí en dia no hi ha cap grup de pop que s'atreveixi a incloure una versió instrumental dels seus temes en els seus àlbums. I la resposta és evident, perquè la monotonia del pop actual faria que l'escolta d'aquesta versió sense veu fos avorrida i desencisada. El pop d'ara fa quaranta anys era confeccionat musicalment des de les seves arrels, des d'una bateria amb vida pròpia fins a les interpretacions vocals, resultant-ne un tot hermètic i compacte, d'una riquesa i d'una sonoritat incomparable. 

Doncs així sona també aquest fantàstic Part of the game, una perla pop que s'amaga dins una closca de rock - o és a l'inrevés?-, trobant un mig camí que satisfarà a fans d'ambdós extrems i demostrarà que la concepció de la música pop no equivalia en cap cas en els seus inicis amb la vulgaritat, la repetició i la pobresa, sinó en la manufacturació artesanal de música digerible traient el millor de cada pista de so. 

Després d'un hiat de quasi bé trenta anys, els integrants originals de Pablo Cruise es reuniren de nou en una barbacoa (què típic, no?) per celebrar l'aniversari d'un amic comú. Com a regal van decidir reunir-se uns dies abans per assajar alguns dels seus vells temes per tal de tocar-los a la festa en honor de l'homenatjat. En descobrir que s'ho estaven passant tant bé com quan estaven en actiu -i aquesta és l'essència de les bandes, el gaudi que senten en crear i interpretar-, van decidir reprendre la banda i, prèvia publicació d'un recopilatori, iniciar una gira que, si les seves promeses es compleixen, revertirà en la gravació d'un àlbum d'estudi nou. 

No els aniran a veure més que quatre calbs amb samarretes gastades i cerveses mig buides, però seran els únics que podran gaudir d'una música ben teixida que ja no es fa i que, desenganyem-nos, no es farà mai més, ni que l'infern es congelés.


19 de maig 2007

Mojave 3 - Spoon And Rafter (2003)

Ja fa una bona pila d'anys que en Neil Hapstead i la seva gent s'atansen als micròfons amb sedoses melodies i belles instrumentacions pop que guanyen adeptes a mida que els seus àlbums venen a transportar-nos, periòdicament, a paratges bucòlics i de melangia arrossegada.

Essent un dels màxims exponents de l'anomenat dream pop -aquell que vessa tones de candor i regala flors a cadascuna de les seves tornades engalanades i embellides fins l'extenuació-, aquest Spoon and Rafter no podia pas decebre. I no ho fa perquè té els mateixos ingredients mesclats amb la mateixa habilitat que en el passat en Hapstead i companyia van saber cuinar.

És aquest un recull de contes de personatges amb nom i cognom (amb personalitat, vaja), majoritàriament de dones (Lilly, Martha, Judy) que deambulen per contrades de desesperació i de conflicte interior, per escenes d'oblit, d'abandons i de esperits perduts. Ja en el seu tema introductori, una mena de preludi eteri i esmaperdut, en Hapstead repeteix el mantra Gotta find me a way back home (Haig de trobar-me un camí cap a casa), deixant clar que aquest és un àlbum d'històries sobre recerca i no sobre troballes, sobre allò que és eteri i no allò que és material.
I quina millor manera d'explicar aquestes narracions breus que amb una instrumentació en la que predominen les guitarres acústiques, els pianos i els cors vocals oxigenats i vaporosos, sempre revestits d'ecos ressonants i reverberacions que abracen les sonoritats i les endolceixen fins a convertir-les en aire, en intangible i inabastable aire.

I així, en aquest tot indivisible, en Hapstead i la Rachel Goswell enriquint-lo amb las seves octaves estremidores, planegen sobre el pop més somniador acaronant de tant en tant el country més europeu, treballant unes melodies enginyoses, que ressonen insistentment un cop el disc s'ha esgotat, i que recorden quina és l'essència - i potser la missió- de la música pop: confeccionar la banda sonora de les nostres vides.

Presentat en un embolcall preciosista (packaging en dirien els/les que tenen estudis) de cartró verjurat i amb una representació extremadament realista d'un quadre pintat a l'oli (les discogràfiques semblen haver descobert finalment que les portades i els embolcalls venen tant o més que la pròpia música) en Hapstead ens regala una altra joia polida i perfeccionada que sembla demostrar que, independentment de si ha arribat finalment a casa, el camí li prova i l'inspira deliciosament.

14 de maig 2007

The Future Sound Of London - Dead Cities (1996)

Parapetats darrera d'un concepte artístic proper a la imaginaria de Blade Runner, els Future Sound of London fusionen bases properes al Drum n' Bass (percussions que van com a rauxes, repicant quan menys t'ho esperes i on la absència de beats és tan important com la seva presència un segon més tard) amb apunts jazzy així com amb un bon ventall de textures obscures.
Es justament aquesta foscor, aquesta contundència ja no tan sols en les línies percussives sinó en els contraatacs dels teclats roents, els acosta a la violència ballable dels Prodigy.

Dotats d'una abrasiva sonoritat que no deixa mai de repicar, els londinencs que van abanderar l'Ambient House en els seus inicis (quan la etiqueta en qüestió no havia encara passat de moda) troben una línia a mig camí entre els son més industrials i la evidència ballable que permet que el disc evolucioni sempre sobre un salvatgisme sònic que no s'estova al llarg dels solcs.

Sorprenen, en qualsevol cas, les incursions en terrenys més melòdics com la introducció d'un tema com Everyone In The World Is Doing Something Without Me, en el que uns bellíssim cor femení encadena línies vocals per donar contrapunt a un inici d'àlbum roent i una continuació apocalíptica que defineix a la perfecció el motiu temàtic del disc: una metròpoli decadent i emmetzinada pel seu propi progrés i per la seva grandària excessiva i impersonal.

A estones, aquest disc dels FSOL pot donar la sensació de que ens trobem davant d'una banda sonora d'alguna pel·lícula de filiació cyberpunk. I és que la expressivitat i les evocadores capes de so que vesteixen aquest conjunt més aviat contundent dibuixen paisatges de negror en combustió, de cels tapats per densos llençols de contaminació, però també de raigs d'esperança -i potser de llum solar que s'obre pas per entre les escletxes de tant sinistre panorama-.

Destres com n'hi ha pocs en la confecció de turbulències rítmiques, amb repicons constants, brunzits inesperats i aclaparadores semi-explosions percussives, els londinencs fan vessar un compacte plè fins dalt d'experiències sonores trepidants i sorpressives, per bè que la seva escolta requereix d'una certa protecció que cal aplicar sobre la pell per tal de no sortir-ne escaldat. Serà per la manca d'ozó que hi ha en aquest Londres futur i esfereïdor.

13 de maig 2007

Michael Mayer - Immer (2004)

Perdut entre la espatarrant quantitat d'etiquetes que venen encunyant-se per definir les músiques electròniques he decidit aturar-me en un que, segons sembla, compta cada cop amb més adeptes arreu del món: el microhouse.
Es aquesta una més de les moltes (tal vegada excessives) mnemotècnies amb que s'han anat batejant els diferents matisos de la música sintètica, particularment la que es desenvolupa al voltant de les pistes de ball -ja sigui per proximitat, és a dir, música ballable, o bé per allunyament, com l'IDM, també conegut per música de ball intel·ligent (això és una etiqueta sense complexes i el demés son punyetes).

Es aquest estil microhouse una derivació del house provinent de centreeuropa -concretament de l'escena de Colònia- que aposta, en contraposició al house més habitual que acostuma a sobreposar samples diversos (sobretot cantats) a bases cent per cent sintètiques, per la subtilesa i la sonoritat més ambiental. Així, els temes encadenats a l'etiqueta microhouse es desenvolupen de manera impertèrrita, afegint-hi a cada solc una subtil diferència amb l'anterior, però sempre dins d'un conjunt sonor estable que va evolucionant amb calmosa serenitat cap a paisatges similars però mai iguals.
Tal com s'explicava en la contraportada d'un dels discs del mestre del minimalisme musical, en Terry Riley, escoltar aquests tipus de música és com mirar els núvols: el que veus sembla el mateix que fa cinc segons, però no ho és.

Aquest Immer del Dj Michael Mayer (res a veure, en principi amb l'assassí de les pel·lícules de la saga Halloween) encara més d'una hora de sessió microhouse amb tota la parafernàlia habitual, afegint-hi unes bases programades en repetició -alguns en dirien seqüències- que adornen el conjunt i li atorguen una mena de mística evolutiva, com si, en el fons, aquests 70 minuts de música fossin un engranatge maquinal preconcebut que es desenvolupa metamòrficament a mesura que degoten el talls.

I és un veritable plaer trobar-se amb un disc d'aquestes característiques en un moment en el que la gran majoria de la producció discogràfica s'entesta en predigerir-nos els temes per tal de que no haguem ni de mastegar -la deglució de la música contemporània, per dir-ho d'alguna manera, la fem com menjant farinetes xuclant d'una palleta de plàstic colorida-, doncs aquest treball del Dj de la Selva Negra demana atenció al detall, als petits canvis, a les noves puntuacions dels teclats o de les percussions sobtades.
Alternant talls enrevessats amb altres de més orientats al ball, incloent-hi algunes escenes planejadores (és a dir amb aquells sons embolcalladors semblant a cordes sintètiques que dulcifiquen les percussions dotant-les d'un rerefons eteri, somniador) i altres properes a la síncope de teclats premeditats, aquest Immer és com un caramel que es desembolcalla sol, això sí, poc a poc.
Amb un discurs sonor que s'encamina amb serenor cap a un crescendo més orientat al ball -el tercer quart de la cera s'aboca als ritmes més evidents i és on hi fa les majors concessions als samples vocals (això sí, majoritàriament en una sèrie de loops percussors)- en Mayer s'aboca al darrer quart envalentit per la preciosa mescla del lirisme dels Phantom/Ghost amb les seves bases punyents i cavalcant em decisió cap a estampes quasi visuals i palpables de gran densitat atmosfèrica, amb embelliments electrònics al voltant d'estructures de ball més clàssiques (i més contundents) de baixos atronadors i aixordidores percussions que, com si d'un exèrcit de broques d'alta precisió es tractés, perforen tímpans sense miraments.

Convertit ja en un clàssic de referència del panorama electrònic (tot i haver estat parit fa ben poc), Michael Mayer segueix delectant els seus fidels amb noves ceres (tot i que amb comptagotes) sabent-se en una posició envejable de cara a poder seguir sent punt de llança d'una generació de Djs destinats a canviar el món tal com l'entenem, si més no dins les fronteres que les pistes de ball dibuixen cada nit en l'escena nocturna.

The Thrills - So Much For The City (2003)

Son una banda de Dublín que musica una barreja de dream pop amb country rock i un polsim de West Coast dels 70, cantant a les geografies americanes de ressonàncies hispanes (Santa Cruz, Las Vegas, Big Sur) amb banjos i coros à la Beach Boys junt amb guitarres de pedal de reminiscències hawaianes. Un poti poti com aquest podria fer-nos voler allunyar-nos-en desesperadament pressentint un gaspatxo musical caducat. Però simplement una primera escolta ja ens fa adonar-nos de que la proposta, lluny d'espantar, atreu irremissiblement.

Son cinc amics de la infància que, reunits per les vacances, es decideixen a confeccionar un àlbum ple de sol i de somnis de viatges per les llunyanes arenes californianes. I el que en surt és un entranyable vinil de tempos suaus i harmonies vocals vaporoses, molt en la línia dels Mojave 3 (tot i que potser sense la gràcia d’en Neil Hapstead per composar tonades que s'enganxen meticulosament en les oïdes més exigents).

Si bé és veritat que aquest primer disc del quintet dublinès peca de massa tou i d'unes lletres lleugerament massa insistents (es repeteixen perquè son importants o perquè no se'ls hi han acudit d'altres?) el conjunt bé mereix un respecte i comporta un gaudi considerable.

Repartint algunes perles metafòriques d'alt calibre, (Oh com el sol es pon en el meu Bulevard / però deixa un bon tros d'ombra que omplir, canten a la desmitificadora Hollywood Kids), les paraules plenes d'aire de Conor Deasy ens transporten a postes de sol ataronjades sobre badies calmes de brises reconfortants.

Tot i ser titllats de poc irlandesos pels seus compatriotes que els acusen d'americanitzar-se i rendir-se a les icones dels estats units, els cinc amics segueixen repartint amor i good vibes (cal dir-ho en anglès per tal de que soni més bé) en una carrera que, a punt de publicar el seu tercer llarga durada, promet dibuixar els somnis d'hamaca i daikiris d'aquells/es que no sempre vam creure que els Beach Boys tenien alguna cosa a dir.

01 de maig 2007

Tom Waits - Blue Valentines (1978)

En Tom Waits no és un músic, és un personatge. Una mena de personae que ell mateix s'ha anat confeccionant a mida al llarg d'una dilatada carrera. Parlar de Tom Waits és parlar de carrerons humits de llambordes esqueixades i asfalt recremat; és parlar de cantonades profundes, de rètols lluminosos que fan pampallugues i de barres de bar llefiscoses. Però sobretot, és parlar dels habitants d'aquests escenaris decadents. I és que els paratges que descriu en Waits son tan habitables que si en les seves cançons no parlés de ningú, la nostra mateixa imaginació els ompliria de "xulos", borratxos i meuques.

Però en Waits si que parla de persones -potser hauríem de dir personatges, com ell mateix-, i en parla de tal manera que a ningú se li passa pel cap la idea de que podrien ser inventats. Les històries que el de Pomona els fa viure els atorguen una mena d'aura, siguin sants o dimonis, i els fan, no tan sols creïbles, sinó convincents. Sembla com si te'ls poguessis trobar voltant pel Raval, recolzats en cantonades o apurant el fons del gots que els emmetzinen.

Sempre sustentat sobre el blues tradicional però embolcallant-lo de d'una mena d'urbanisme musical que n'embruteix els acords i les melodies, Waits relata en aquest preciós Blue Valentines un bon grapat d'històries de perdedors, bandits de segona i prostitutes barates a les que la societat esborra del mapa. Waits els porta a la superfície i els reivindica com a veritables representants del somni americà.

Des del desencís de la noia que veu com el seu company, que li ha promès fugir amb ella, no apareix (l'han enxampat en robar un anell per regalar-li, això és romanticisme i la resta, punyetes) fins a la ex convicte que demana ajut en una carta en la que es reinventa tal com voldria ser, passant per les aclucades d'ull al West Side Story (deliciosa arrencada de l'àlbum amb una versió à la Waits del Somewhere), l'àlbum es revela com una postal en moviment d'un espai i d'un temps que semblen desenvolupar-se en un altre planeta, de tan desencisador i desesperat com és.
La veu de Waits, que en aquest disc ja havia assumit perfectament que mai més no tornaria a cantar líricament com en els seus inicis, es desboca per entre els versos, interpretant en el veritable i genuí sentit del terme, sense malabars vocals més enllà de fer tremolar la veu i tornar-la més rogallosa.

I d'entre un conjunt hermètic i viu en extrem, sorgeixen els solos desencaixats tant de guitarra com de saxo per acabar de treure tot el que aquestes històries tenen a dins. Hi ha qui pensa que quan les lletres tenen alguna cosa a dir, la música molesta. Doncs que escriguin llibres i els venguin per Sant Jordi. En Waits té molt a dir -poesia pura diria jo- i el seu complement musical no és en cap cas embolcall substituïble. Es un tot amarat d'alcohol amb una espurna a punt de calar-li foc.

I, al cap i a la fi, tal com retrata en un dels temes d'aquest àlbum sublim, anirem a 100 mph / consumint la droga d'algú altre / i anirem fins a Reno / pel carril contrari de la carretera. I ho farem perquè en Tom Waits ha fet que, a la fi, ens vingui de gust imitar als seus antiherois, més humans que molts de nosaltres.

The Fixx - Reach The Beach (1982)

Vint anys més tard, els vuitanta, una dècada de la que tan sols en va quedar una mena de sensació de temps perdut -una mena d'edat mitjana de la modernor- amb una colla de tòpics que avui en dia ens provoquen riure i repulsió a parts iguales (ja siguin els tupés encarcarats, les vestimentes estrafolàries i, en general, les ganes de cridar l'atenció, fossis qui fossis, tinguessis o no talent) ens permeten un curiós exercici d'arqueologia musical per tal de desbrossar el gra de la palla i poder així confeccionar una nova col·lecció musical que va quedar totalment ofuscada per l'arribada de la MTV i el consum massiu de les radiofórmules.

Així, d'entre els gallets dels A-ha, les ballarugues del Michael Jackson, o les "provocacions" de la Madonna, podem fins i tot trobar algunes perles amagades darrera de l'allau de pop insubstancial i prefabricat.

De tots aquells vinils que la era MTV ens va amagar en podem trobar de molt atrevits, però no és el cas que ens ocupa. El Reach The Beach no és, en cap cas, un atreviment, un experiment agosarat o una joia que hagués canviat el món en cas d'haver rebut més atenció. Es tan sols un signe dels seus temps, un disc de pop polit i lluminós que sense saltar-se ni una de les normes musicals de la seva època, sense transcendir compositivament ni interpretativament, recull el bo i millor d'una època que bé mereix una revisió amb més respecte, ara que, ni que volguéssim, el poc pèl que ens queda no ens permetria reptar la llei de la gravetat amb ones impossibles i tupés engominats.

Basant-se sobretot en una senzillesa compositiva quasi mecànica, mantenint aquella buïdor d'arranjaments tant típica dels 80 (i dels productors amb poca habilitat), aquest mecanicisme deixar les portes obertes a una veu i sobretot a una interpretació extremadament expressiva (molt poc corrent en la època dels cantant robots a la Kraftwerk, però també Pet Shop Boys o els Hombres G) a càrrec de Cy Curning.
Perfectament acotxat per la guitarra esquiva de Jamie West-Oram que el punteja, el contesta i li dona la rèplica, la musicalitat dels Fixx s'encaixa dins dels teixits que els teclats habituals del pop vuitanter li confeccionen, encomanant-lo al synthpop més usual.

El disc està plagat de singles fantàstics (la obertura del disc amb la genial One Thing Leads To Another seguida de Sign Of Fire i el Running ja fa que t'enganxis a les dues cares sense remissió) que revifen amb els anys i que demostren, en definitiva, que encara ens en sentirem orgullosos dels nostres enyorats vuitanta.

Tot i que han desaparegut definitivament de l'escena musical, els Fixx segueixen gravant i fent gires, fent allò que saben fer, bon pop de regust eightie i bones dosis de revivalisme pels nostàlgics sense ganes d'arribar als quaranta.