05 d’abril 2007

Yes - Fragile (1972)

Des dels primers segons d'aquest incommensurable disc de la banda més positivista de la història (en contraposició amb els No means no) la capsa de noves sensacions i de tensió resolta que s'obre dins les nostres oïdes retrona aclaparadora i polifònica com mai.

Hi ha qui diu que el rock progressiu és aquell que, a mesura que l'escoltes, et va posant progressivament més nerviós. Si d'alguna cosa no es pot acusar a aquesta meravella dels Yes és d'acumulació de tensió sense evacuació posterior. Les capes de so dels cinc virtuosos s'intueix primer, s'acumula després i es resol sempre finalment en una eclosió de perfums simfònics.

I dic virtuosos amb totes les de la llei, no és una fórmula metafòrica d’embelliment literari. Des d'una bateria prominent i super-sincopada a càrrec de Bill Brufford fins a la guitarra entremaliada i a estones barroca d'Steve Howe (com es retorça per tot arreu sense sobrepassar mai la frontera de la bellesa cap a terrenys de la mera especulació virtuosa) sense oblidar la omnipresent figura del nouvingut Rick Wakeman, teclista supervirtuós que aportà a la banda els arranjaments més complexes i bells imaginables. Però també amb en Jon Anderson i la seva veu d'alt registre que mai necessita trencar per arribar als clímaxs roquers. I, per últim, però no per això menystingut, en Chris Squire, baixista d'altíssim nivell que representa aquella cohort de baixistes que no es conforma amb un segon pla apuntalant la secció rítmica, sinó que pren part activa en les melodies i l'embelliment depurant les sonoritats i amplificant-les cap a zenits estel·lars i inabastables.

I per demostrar-ho, cadascun dels membres introdueix en el disc un tema propi on la presència del seu instrument es destaca per damunt dels altres o, fins i tot, hi actua en solitari. El Jon Anderson es tanca en l'estudi de gravació per amuntegar pistes vocals i regalar-nos una polifonia vocal tan complexa com embruixant a We have heaven. En Rick Wakeman, amb una enorme carrera en solitari a les seves esquenes, fa ostentació de perfecció interpretativa en un homenatge lliure a Brahms en la hiperbarroca Cans and Brahms. La bateria compulsiva de Bill Brufford colpeja timbals astronòmics i alliberats de ritmes clàssics a Five per cent for nothing. I en Chris Squire, baixista de professió, encadena una bella peça de composició exquisita.
Son aquestes actuacions individuals més curtes que la resta però que acaben convertint-se en petites perles que actuen a mode de prolegòmens de la peça de conjunt a la que precedeixen.

I és en aquestes peces conjuntes, en les que tot el grup puja a la gropa del mateix cavall, on les essències del prog-rock es poden ensumar amb plaer; son temes extensos, complexos en estructura i execució, canviants i polimòrfics, que tant t'acaronen com t'esbatussen, i que conformen bells passatges inhòspits i solitaris, com si d'una pre-terra es tractés, quasi bé desproveïda d'éssers vivents més enllà de la natura que tot ho envolta i ho protegeix.

Fa quasi bé vint anys que escolto aquest àlbum i un mai no deixa de sorprendre's en trobar nous racons inexplorats, nous allaus sonors que havien passat primer per simples melodies clàssiques de rock i que ara es revelen com a pedres precioses que cal analitzar amb fruïció i delit.
Un disc com aquest Fragile és absolutament impensable avui en dia. Cap dels autoanomenats músics alternatius de l'escena rock d'avui s'atreviria a incloure un tema basat exclusivament en capes de veu que s'amunteguen en un poti-poti suprem; pocs tindrien el valor de trencar l'estructura pop que domina el rock contemporani (què és peu de lletra i què és tornada en un tema dels Yes?, s'accepten apostes a fons perdut). I, tot i així, si algú s'hi atreveix, de ben segur que no té les habilitats necessàries per fer-ho. Les ments creatives han desaparegut del mapa, les guitarres ja no campen alegrement per sobre d'estructures desfermades de bateries sincopades i baixos solts i sense regnes, els vocalistes confonen expressivitat amb afectació. Tot està apamat en el rock actual, tot està enllaunat, tot es ferm, sec i rígid, tal vegada per no fer trontollar els fonaments de la indústria.

El Fragile és humit, intangible, voluble; si l'intentes atrapar se t'esmunyeix per entre els dits. I tot i així, les habilitats compositives dels cinc membres aconsegueixen, damunt d'aquesta fragilitat, acumular himnes distintius, cantables i taral·lejables, tal com manen les escriptures sagrades del rock. Però aquí és com si aquests himnes i moments enganxosos naixessin d'un caldo de cultiu vibrant i ric com n'hi ha pocs, d'un planter orgànic que far brotar plantes de tall prim i que fan flors delicades i precioses que no es marceixen sinó que es fonen en un tot lluminós i selvàtic, perfectament representat pel seu habitual Roger Dean en aquestes magnífiques il·lustracions que decoren i enalteixen els vinils dels britànics.


El rock, avui en dia, ha mort; visca els Yes!

3 comentaris:

quim ha dit...

Ummmm, amb aquest comentari tan carregat d'entussiasme i poesia tornaré a escoltar els Yes. És curiós, com aquella dita que diu 'quan un es fa més gran se n'adona que els seus millors amics són els primers', doncs ara me n'adono que els meus companys musicals més habituals són gent com Yes, Genesis... Ah, i si a sobre en comptes de ser 'carrosses' som realment alternatius dins del panorama de la música actual, no saps lo feliç que em fas :)

Marc Ambit ha dit...

Jajajaja, :-D Doncs sí, Quim, som alternatius, que passa? :-)

Per cert, que si et va el rollo progressiu, en el festival de guitarra de Barcelona d'enguany hi toca el Robert Fripp i la seva League of the Crafty Guitarists!

quim ha dit...

M'ho apunto. Gràcies :D