23 d’abril 2007

Rick Wakeman - Criminal Record (1978)

En Rick Wakeman, aquell que va portar als Yes a un estadi superior afegint a la formació de rock progressiu el barroquisme dels seus teclats polimorfs, és, indubtablement, un dels més grans teclistes de la història del rock. Dotat d'una prodigiosa i prolífica discografia d'altíssima qualitat, aquest anglès de melena llarga i dits ferotges ha farcit des de fa més de 40 anys els solcs de nombrosos discs de recargolaments enginyosos, d'amanerament seventy, d'excessos polifònics i també, en la major part de les ocasions, d'una bellesa esplendorosa i refulgent que l'ha portat a l'olimp dels teclistes rock.

En el seu disc criminal, Wakeman aposta per allunyar-se de les temàtiques de ficció i llegenda en les que havia centrat la primera part de la seva carrera, aquella on va plantar les llavors que el conduirien a ser reputat alhora que reclamat per a la posteritat. Així, en aquest cas, el de Perivale (Middlesex) s'allunya de viatges al centre de la terra o de les peripècies de la cort del rei Artús, per endinsar-se en l'estudi (musical) detallat de la culpa, la justícia i el crim. Es doncs aquest un viatge a les diferents cares del mal, amb estacions com la càmera dels horrors, el crim passional o, fins i tot, la figura de Judas Iscariot.

Suportat per uns músics ben propers com el baixista Chris Squire o el bateria Alan White, ambdós amics de la banda Yes, els sis talls de l'àlbum, contundents i vitalistes, s'aboquen al virtuosisme controlat, encadenant melodies enfilades amb agulla fina i que llueixen particularment en els solos més llargs, on en Wakeman es desferma i presenta les seves credencials de músic inspirat i emocionant.

No és en cap cas casualitat que la gran majoria dels àlbums d'en Wakeman siguin dedicats temàticament a algun aspecte concret, ja sigui un viatge, una llegenda o, simplement a un aspecte concret de la vida o la història de la humanitat. I no és casualitat perquè les seves composicions denoten interès per la evocació quasi visual de la temàtica tractada. Amb la seva confecció descriptiva, Wakeman aconsegueix paratges humans tan reconeixibles com en la esplèndida Crime of passion on, partint d'unes belles melodies de piano "pur" i orgànic, presenta un amor incondicional que, sobtadament, pateix una caiguda las inferns de la passió i la violència, per concloure el passatge de follia amb una tornada als orígens del tema, refermant la idea de bogeria temporal i d'alienació mental. I és amb aquesta claredat descriptiva que tot el disc recorre els passadissos més foscos de la imatgeria criminal de la història.

Apostat en les trinxeres del prog-rock i sempre viu per escollir aquell precís sample que el seu exèrcit de teclats li proporciona per encertar la pulsió emocional, en Rick Wakeman deixa pel final el més impressionant tall del disc, aquell en que revisita el personatge de Judas Iscariot. Enrobat per la coral Ars Laeta de Lausanne i brandant, a més dels seus habituals pianos i Moogs, un corprenedor orgue d'església que fa tremolar les entranyes i sacsejar les creences, les batzegades harmòniques desvetllen una partitura polihèdrica, complexa i treballadíssima.

I és així com, amb un crescendo eixordidor dels que fa posar els pels de punta, en Wakeman acomiada un àlbum colpidor on la audiència casual descobrirà un gran talent i l'oient experimentat revisarà un dels mites de la parafernàlia rock del setanta.

4 comentaris:

quim ha dit...

M'has fet recordar els meus temps de ràdio local, quan posava de sintonia d'un programa dedicat al món medieval una peça del 'The Myths and Legends of King Arthur and the Knight'

Gràcies

Marc Ambit ha dit...

Ostres! Què dius ara? Feies ràdio? Ara m'has deixat tot intrigat :-) Ja m'explicaràs quin tipus de programa era i quin era el tema que feies servir, perquè els oients devient al·lucinar en sentir en els teclats del Wakeman a tota pastilla per la radio! :-)

quim ha dit...

Sí, des dels setze anys fins als divuit vaig fer ràdio al meu poble. Vaig començar presentant un programa cultural. Un dia vaig explicar un conte de l'Edgar Allan Poe i, com que el programa va tenir molt èxit, vaig continuar fent programes on explicava contes de por. Al final vaig acabar fent una retransmisió ficticia que semblava real- en plan La Guerra de los Mundos- al cementiri del meu poble de dues a tres de la matinada. Després d'això em van donar carta blanca per fer el programa que volgués i amb el meu amic de tota la vida vam fer un programa on tractàvem qualsevol tema relacionat amb l'edat mitjana, que era la nostra passió, a banda del món celta i artúric. Parlàvem de música, cuina, llegendes artúriques, com fer-se cavaller, música pop sobre temàtica medieval, etc. I la sintonia d'entrada era la primera pista del Wakeman i es fonia amb una peça del grup Camel.

Uf, quina pallissa t'he donat explicant batalletes Cebolleta però, ai, quins records :)

Marc Ambit ha dit...

Quina passada, Quim! Quina història més xula! Ja no en fas ara, de programes de radio? Perquè el que expliques sembla molt bonic, de debò: un programa en el que s'expliquen contes de por :-) M'hagués agradat molt sentir-te.