19 de febrer 2007

Synergy - Electronic Realizations For Rock Orchestra (1975)

"Synergy is the Essence of it all... and nobody played guitar." Així conclou en Larry Fast -amagat darrera el pseudònim Synergy- el seu primer llarga durada. I és una frase ben encertada si tenim en compte que en Fast, amb el seu projecte Synergy va ser un dels pioners en el món de la música electrònica i va ser gràcies a ell, juntament amb altres experimentadors nats com els Tangerine Dream, que el gènere musical basat en díodes, vàlvules, uns i zeros, va vestir-se de llarg i va rebre, per mèrits propis, l'etiqueta de música seriosa.

Allà pels voltants de 1975, els discs que de música electrònica es publicaven s'emmarcaven en l'estela marcada pel Switched on Bach de la Wendy Carlos. Es tractava d'aprofitar el ganxo comercial de la tecnologia sintètica sobre un repertori clàssic -Bach, posem per cas- per oferir interpretacions absolutament lineals que farien enrojolar al geni d'Eisenach. Esgotat el repertori clàssic, li va tocar el torn a temes pop tamisats electrònicament -no podria definir la sensació de fàstic que produeix escoltar una cosa tan orgànica com l'Scarborough fair de Simon & Garfunkel en versió electro-festiva-, però la música enllaunada no deixava de ser, exclusivament, un territori per a la reinterpretació anecdòtica.
Visionaris com en Fast van permetre donar un ferm pas endavant reivindicant els instruments de síntesi com a veritables fonts d'art musical i, mentre que els alemanys Tangerine Dream optaven per definir un estil totalment nou de música que no fos interpretable més que gràcies a la tecnologia, en Fast preferí abordar una mena de rock progressiu sempre tendent a la ornamentació extensa i rica.

Els cinc temes que s'escampen al llarg del disc mantenen sempre un to èpic, magnificent, puntejat ocasionalment per passatges més juganers on les melodies prenen cos i demanen protagonisme per damunt dels habitualment aclaparadors entreteixits orquestrals -però sense orquestra, és clar-. Tot i així, els escenaris més bells els dibuixa en Fast quan opta per la grandiloqüència i la hipèrbole sonora, encadenant línies inorgàniques de composició sòlida i estructura voluble.
Particularment remarcable resulta el tema que tanca l'àlbum, Warriors, on, en el seu moviment central, les línies melòdiques neixen, es desenvolupen, s'entrecreuen enjogassadament amb altres, s'estabilitzen, moren i deixen espai per a noves hordes simfòniques que arrassaran amb tot el que abans hi creixia.

Amb el seu exèrcit electrònic (Mini Moogs, Expanders, Mellotrons, etc.), en Larry Fast sotmet a un procés de galvanització guitarres, violins, percussions de tota mena, instruments orgànics en definitiva, per insuflar-los nova vida, una vida diferent -mai no busca la imitació tímbrica-, una vida alternativa en la que sonar nou i reverberar en l'espai com si existissin de debò i no fossin només una tecla polsada, una partitura programada o una simple reacció elèctrica transportada per entre un insondable garbuix de cables.

En la portada del disc, obra de Charles Magistro, observem com damunt d'una fotografia d'un món orgànic real en forma de ciutat derruïda i apareixen dibuixades, com sorgides de la terra, unes estructures de forma sintètica que, suggereixen l'adveniment d'una nova era en la que allò que no és real, allò inorgànic, sembla tenir una posició preponderant i exercir un influx dominant envers allò que l'ha precedit. Tota una declaració de principis.

Synergy publicaria més endavant àlbums probablement més aconseguits i més rodons que aquest debut, però l'impacte que en la seva època va tenir i la influència que en generacions posteriors a vingut exercint bé mereix una escolta detallada i una degustació minuciosa de la miríada de detalls sonors que aquesta joia clàssica ens regala.