14 de gener 2007

Interpol - Turn On The Bright Lights (2002)

Pocs grups de l'escena rock d'aquest segle XXI encara entre bolquers han estat capaços de colocar en les prestatgeries dos àlbums d'una factura excel·lent i amb un gust tant personal i característic com els Interpol. Els de Nova Iork destil·len un pop enfundat en guitarres de poderosa sonoritat realçades per ecos i reverberacions que acaben oferint un so dens, atapeït, i dibuixant capes i més capes d'un só que et transporta sempre cap a crescendos mai resolts.
El seu disc de debut, aquest Turn on the bright lights és, com el seu títol suggereix, una presentació en societat d'un so que marcarà les nostres vides. Amb la seva mecànica obsessiva i perfecte, cada cop de guitarra, cada nota sostinguda, punxa sobre cada mig temps a l'igual que cada sil·laba del frontman Paul Banks, teixint tot un entramat sonor d'alt calibre. I és precisament en aquesta mecanicitat, en aquest dictat deixat, abandonat, quasi involuntari, on radica la preciositat i la màgia d'un grup que sembla tenir-se només a si mateix com a influència musical.
Com si d'un nuvol es tractés -particularment en els temes pausats-, els temes evolucionen lleugerament, sense histrionismes ni efectismes bruscs. Tan sols evolucionen com ho fan els núvols, canviant la seva forma de manera imperceptible més que pel que hi dedica atenció i temps suficient.
Reforçats per una secció rítmica ferma i contundent, els Interpol juguen a desenvolupar textures aguitarrades per fer levitar a qui se'ls escolta, basculant entre el pop distorsionat -com a The new- i el rock ballable de la nova era post-punk -com a la enganxosa PDA.

Ben a punt de publicar el seu tercer llarga durada -aquell que, diuen els/les experts/es que marca definitivament la direcció d'un grup- aquest Turn on the bright lights passa per ser unes de les mes degustables propostes dels darrers anys en el panorama rock, encarrilant temes enginyosos i efectius en un conjunt d'alt octanatge absolutament recomanable.