09 de desembre 2007

Radiohead - In Rainbows (2007)

Més enllà de les diatribes futuristes i visionàries, al darrera de les tones de paper tacades amb prediccions apocalíptiques i esperançades revolucions, hi ha un disc, el darrer d'una formació que, precisament, no hagués comptat amb el ressò mediàtic obtingut arran de les seves originals tècniques de distribució de no ser per una trajectòria caminada a base de passos agosarats i canvis de direcció cap a sendes poc transitades.

I tant se val aquí si aquest setè àlbum és més elèctric o menys, si els teclats obtenen preminència en el conjunt o si ha superat el llistó del mític i influent OK Computer. La bellesa d'aquest àlbum és pròpia, inherent als seus solcs (si és que els uns i zeros de la seva descàrrega es disposen, ordenadament, en solcs circunvalatoris), aferrada a un gènere propi que molts imiten i pocs poden comparar-s'hi, el gènere de la música amb majúscules, aquella que cada cop més costa trobar a les prestatgeries de les botigues -i que, de seguir les estratègies de distribució dels de'n Yorke, cada cop seran més buides-.

Vertebra l'àlbum una contundència rítmica extremadament polièdrica, palpitant i, sobretot, terriblement moderna, poc comuna a una banda de rock d'avui en dia (al menys en una d'usual). Es present en la gran majoria de peces, des de la inicial 15 steps -prominent bateria, angulosa saltimbanqui- fins al tancament amb Videotape -enginyosa estructura mecànica que es refrega en una secció rítmica absolutament a contrapèl-.

A un inici demolidor amb la contundent 15 steps el segueix una peça aclaparadora com Bodysnatchers, parida en un riff de guitarra estripada i roent i que avança com una tona d'acer en forma de tanc que tritura els primer dos minuts sota les seves rodes fins que es trenca per, conservant l'empenta, reduir la potencia sonora durant un minut escàs, pur miratge efímer que tan sols prepara el contrapunt final amb la re-entrada del riff inicial. Als set minuts d'iniciar-se l'escolta, una ja té clar que aquest disc tendeix a l'apoteosi, en qualsevol de les seves accepcions i varietats.

Com per realçar l'evidència, Nude, el tercer tall, retorna als low-tempos en els que l'exquisidesa vocal de Yorke llueix en tota la seva esplendor i dramatisme -segurament és sobre aquesta bassa, un esllanguiment calculat i premeditadament colpidor, que els d'Oxford han fomentat la seva fama duradora-.
I és quan arriba Weird Fishes / Arpeggi -on, tot i que la bateria vertebra també un tema accelerat, l'arpegi del títol que acompanya tota la peça i la suavitat vocal de'n Yorke conclouen una delicada peça de pop preciosista, quasi trencadís, que oxigena l'àlbum- que un se n'adona de que, aquest disc, a diferència d'altres de la banda, entra bé, de primeres; no cal donar-li temps, la seva perfecció radica en aquesta mecànica interna tan ben ajustada que entrega un pop i un rock ambiciós, sempre nou, allunyat de la banalitat i que navega a anys llums de la resta, fins i tot dels més grans.

La resta del treball transcorre entre la presència sintètica i reverberant d'All I need i la puresa quasi neo-crooner de Faust Arp -amb arranjaments de cordes i tot- o la juganera House of Cards, preparant un final preciosista amb la joia que és Videotape, inaugurada amb uns senzills puntejos de piano als que s'hi va afegint la secció rítmica per rubricar un tema en el que l'aparició de la Björk no sorprendria, de tan posmodern com és.

En un equilibre conciliador entre les guitarres i l'electrònica -amb lluita interna del grup pel mig- el pes de la sonoritat d'aquest emocionant disc recau en una vibrant i vigorosa secció rítmica, a vegades cadenciosa, altres tèrbola, algunes entremaliada, i distribueix un repertori sòlid alhora que atrevit -potser menys que de costum- que remarca i subratlla les diferències entre algunes (poques) bandes de l'univers discogràfic obstinades a obrir camins poc trepitjats i les (moltes) que els segueixen, això sí, de molt lluny.

03 de desembre 2007

Radiohead's In Rainbows, Any Zero?

Impossible estar-se'n de fer de futuròleg en aquests convulsos mesos de finals del 2007. Qui sap, potser aquestes dates es recordaran d'aquí a una pila d'anys; potser molts/es podran dir, tot ufans/es, que hi van ser i que ja es veia a venir que era el principi d'una nova era; potser,es cotitzaran a preu d'or les primeres descàrregues de l'In Rainbows (seria divertit veure els esforços per demostrar l'autenticitat de la descàrrega per part de, posem per cas, Sotheby's); o ... o potser no.

No m'embarcaré en previsions sobre hipotètics futurs -que ja diu el cosí d'un que jo em sé que no es pot fer cas ni de la meteorologia-, però el que si m'agradaria és comentar alguns fets -sí, això, fets- que semblen seguir unes pautes diferents a les de fa tan sols uns mesos.

1- Ara que molts/es s'omplen la boca dient que els de'n Yorke no son els primers -només faltaria, amb la de grups oblidats i amateurs que regalen les seves maquetes!-, caldria potser avisar de que el que fa que l'aconteixement sigui rellevant és l'acció la dugui a terme un "gran" de la música, un d'aquells puntals del rock actual, amb un contracte escandalós amb la seva discogràfica (fins fa poc, aquest l'han editat, evidentment, ells solets) i amb un ressò mediàtic de primer ordre. En aquest sentit, és veritat que caldria repartir mèrits amb en Prince, que com és ja ben sabut, regalà ara fa uns mesos el seu darrer àlbum acompanyant un diari britànic però tampoc cal oblidar la precursora i visionaria actitud de David Bowie que també encarà una estratègia similar ara fa uns anys tot i que sense sort ni suficient ressò.

2- Les diferents iniciatives que en els darrers anys han anat sorgint al voltant del concepte del "preu de la música", des de Napster fins a In Rainbows, passant per Myspace, el Top Manta i mil altres exemples, ens ha portat a un momentum molt significatiu on la sensació de que el canvi és possible flota en l'aire i fa creure possible la reinterpretació dels pilars totèmics i anacrònics de la indústria musical.

3- La indústria està molt espantada, i els seus arguments no s'aguanten més enllà de les diatribes poca-soltes ("estem matant la música"; si de cas, estem matant part de la indústria, que ja ens està bé; els/les que descarreguen música a baix preu o gratuïtament estimem la música tan o més que els magnats de Vale Music, de la SGAE o de Sony Music), dignes de cul·lebrots desencaixats de la realitat ("estem eliminant llocs de treball"; és cert, però no ens fa pena perquè sabem quins son els llocs de treball que estem eliminant, els innecessaris) o directament equivocats ("si els Radiohead ho poden fer és perquè anteriorment la seva discogràfica els ha promocionat i els ha fet famosos"; si això és cert, que ho és, no ho és menys el fet de que quan un artista canvia de discogràfica l'argument hauria de ser igual de vàlid, però llavors ja no s'esgrimeix).

4- El concepte de negoci està canviant radicalment doncs els melòmans se n'han adonat de que ja no tenen perquè córrer els risc de gastar-se els diners en un producte que potser no els agradarà. Prefereixen tastar-lo abans i comprar després. I per tastar-lo, per molt que insisteixin alguns/es, no és suficient amb anar a la web de l'artista i pitjar un botonet per activar el reproductor i poder sentir el seu senzill. Per tastar un disc cal sentir-lo sencer, diverses vegades, a casa, en el trajecte a la feina, mentre treballes o quan vas a comprar. Per tal de que un disc t'agradi cal que formi part de la teva vida, i això, en la era de l'I-Pod, només pot passar si té "portabilitat", és a dir, si te'l pots descarregar.

i 5- I justament això que esmentava en el punt anterior és el que més mal li fa a la indústria discogràfica. M'explico. Històricament, des de ja fa molts anys, el sistema capitalista s'ha basat en la sobre-venda, és a dir, en vendre més del que el comprador necessita -així anem, engruixint cada any les xifres de tones de deixalles per persona-. És a dir, que la gent no compra perquè alguna cosa li agrada sinó perquè creu que li agradarà. Diguéssim que és com si la gent comprés il·lusió, la il·lusió de plaer, per comptes del plaer real. Fins que no tens el producte a les mans (a les orelles en el nostre cas -o potser hauria de dir al cor?-) no pots arribar a saber si aquesta il·lusió ha esdevingut realitat.
En aquest moment, en el terreny de la indústria discogràfica, la tecnologia permet al comprador habitual de música tastar la il·lusió abans i certificar-la degudament abans de desembutxacar ni un cèntim. Dit d'una altra manera, la venda de música, si adopta finalment alguna de les varietats d'aquest nou mètode de descarrega-i-paga-després, abolirà la venda d'il·lusions per vendre, exclusivament, qualitat, és a dir que el comprador pagarà per allò que vol, i no per un somni eteri o una il·lusió possiblement equivocada.
Això és el que els fa mal. I tant que baixaran les vendes de música. Ara ja només es comprarà la música que satisfaci. Ara qui mana, és qui compra, no qui ven; com sempre hauria d'haver estat.

25 de novembre 2007

Bel Canto - Shimmering Warm and Bright (1992)

Quan na Anneli Marian Drecker formà amb només 15 anys Bel Canto a la seva Trömso natal amb en Neil Johansen i en Geir Jenssen, l'escena electrònica noruega tot just començava a despuntar. Terra de mites i llegendes molt presents en les vides dels seus poc més de 150.000 habitants, Anneli i els seus companys fundaren un grup que amb poc més de cinc anys comença a traspassar les fronteres de Noruega amb el seu equipatge de fusió de la modernor sintètica amb la iconografia, la mitologia local junt amb la rica i dúctil veu de la Drecker.

Combinant números més ballables -com la impressionant obertura del disc, Unicorn, que, literalment, t'arrossega a la pista amb el seu crescendo sinuós-, amb altres més eteris i perfectament ubicables en la world music tan de moda en aquell decenni que tot just despuntava, l'ex-trio -ara duet després de la auto-exclusió de Jenssen- afila les textures i les cadències per escenificar un autèntic paisatge per on desfilen bruixes esquives, guerrers que tornen de la batalla, unicorns, reialmes més o menys encantats, contes malsans i fins i tot la Mort, en una mena d'atles sonor d'unes terres d'encanteri més pròpies de l'imaginari literari que del musical.

Aquesta temàtica, tan pròpia dels universos sonors provinents de les latituds més septentrionals de la vella Europa -aquella que desapareix sota una espessa manta de modernor inconsistent-, atorga al disc una lluminositat impròpia del pop electrònic, sempre adotzenat en els paràmetres de l'hedonisme més embafós.

I abordant aquesta riquesa temàtica, l'ornamentació vocal amb la que s'hi atansa na Drecker acaba d'evocar la imatgeria mitjançant una portentosa ductilitat vocal -adornada amb alguns atacs de flaires aràbics- resultant-ne un cromatisme quasi pictòric i altament dramàtic, ja sigui emprant l'anglès, el francès o bé l'alemany com a llengua base. Sobre les llenques florides i les pastures sagrades de les bases de'n Nils Johansen, na Drecker si passeja parsimoniosament, sense urgències, trepitjant-les a peu nu i a gola descoberta per endur-nos-en a gaudir d'uns territoris vastament inexplorats darrera dels quals s'hi amaguen misteris i fauna i flora encara per catalogar.

Enterbolits pels atacs de follia de la bruixa d'Spiderdust, sublimats en l'elevació etèria de Mornixuur, captivats per l'efectivitat immediata de Shimmering, Warm and Bright, ens deixem emportar per una marea arrabassadora i solquem paratges impossibles i pretèrits de la mà d'un duet inspirat pel sol de mitjanit.

14 de novembre 2007

Interpol - En directe a Razzmatazz (9-11-07)

Se'ls hi comença a quedar petit el Razzmatazz als Interpol ara que, després de tres àlbums, s'han confirmat com una de les bandes més sòlides i característiques del moment, amb aquell punt d'originalitat que les diferencia de les que s'apunten al permanent revival post-punk.

I aquesta marca de fàbrica d'Interpol, una bateria marcada (fent treballar molt la caixa per colpir amb els seus retrunys greus) i uns riffs de guitarra extremadament simples -sovint jugant amb tan sols dues notes- per soscavar les ànimes d'uns fans entregadíssims, funcionà a la perfecció des del primer moment, apurant al màxim les limitacions de la sala, receptacle massa encongit ja per a un so que necessita espai. I arrencaren els de New York intentant refermar la idea que ja venen promulgant darrerament de que son una banda seriosa. Començaren amb aquest objectiu evitant els seus singles més recents o els més mítics -tal com comencen el 90% de les bandes de rock d'avui en dia- i llençant-se de cap a la tènue i potent Pioneers To The Fall. L'aposta es demostrà encertada doncs l'embogiment fou general, tant com si haguessin començat amb un blockbuster o un uptempo, i permeté que el repertori avancés poc a poc tot reservant alguns himnes inqüestionables per quan la nit fos més avançada.

Equilibrant quasi equitativament el repertori entre peces dels seus tres treballs -tan sols el darrer tingué un parell de temes més que els dos anteriors-, la concreció sonora d'aquests nord-americans amb ànima britànica, anà retronant per una sala atapeïda de trentenes i amb repartiment de sexes així com de vestimentes i estils, senyal inequívoca de la universalitat de la proposta, més enllà de modes i tendències.

Per als que no professen fanatisme per la banda sinó que els aprecien amb delit i respecte potser va mancar un cert risc escènic, una mica de moviment, fins i tot de teatre, de show a l'ús. La quietud de Paul Banks, impertèrrit tota la nit, així com la dels seus companys amb l'única i notabilíssima excepció del guitarrista Daniel Kessler que campava lliure i rockerament, no va permetre que l'eufòria es desfermés amb major descontrol. Potser és una posa buscada, qui sap si per refermar l'interès que tenen en demostrar que la seva música està aquí per quedar-se, però la percepció de molts/es és de poca proximitat i això, a la llarga, els pot passar factura.

Encarrilant la part final del show amb tres singles descomunals que la gent saltà de principi a final (Slow Hands, The Heinrich Maneuver i Not Even Jail) desaparegueren un parell de minuts per reaparèixer amb tres bisos de regal molt ben escollits: la ja mítica NYC, himne gloriós a les ciutats i a la incapacitat de prendre les regnes de la pròpia vida en viure-hi, la encantadora Stella Was A Diver And She Was Always Down, que poc a poc es va convertint en una de les peces preferides del públic per la seva originalitat comparada amb la resta del repertori, i PDA, una cavalcada de rock i acceleració punk que acabà de fer aflorar les últimes espurnes d'energia d'un públic entregat i afamat de proves concloents de que el futur ens promet un grup mític i de gran influència.

Havent tancat una trilogia molt respectable i influent, Interpol es troba ara en la disjuntiva de convertir-se en allò que sempre han somiat. Un quart disc tallat pel mateix patró pot fer-los perdre molta de la credibilitat que tan costa de guanyar en temps de consums musicals accelerats i de segones oportunitats reduïdes a retorns de bandes amb més de 20 anys a les esquenes. Probablement quan tornin, ja no seran la mateixa banda; per bé o per mal.

12 de novembre 2007

Harry Connick, Jr. - En directe al Palau de la Música (10-11-07)

Després de molts anys d'espera des que la seva impetuosa carrera musical caigués en picat en lliurar un parell d'àlbums sorprenents i a contrapèl, en Harry Connick, Jr. tornà a Barcelona, al Palau de la Música, en una nit màgica de gran música i més esperit.

La proposta de Connick no podia ser més llaminera: repassar en clau d'homenatge temes clàssics i propis de reverència a la seva natal i malaurada New Orleans. Sense cap aclucada d'ull al passat, a la seva època més gloriosa -aquella en que les etiquetes que li penjaven l'encaixonaven i limitaven-, el repertori embogí les butaques més barates (en les butaques "de luxe", ja se sap, l'emoció deu anar per dins, fins i tot quan una bafarada de jazz New Orleans et sacseja) abordant clàssics com Basin Street Blues (apoteòsic festival de ritme i coloracions vàries) o el Jambalaya de Hank Williams. El Palau sencer s'hi deixava els palmells de les mans, tan després de cada peça com succeïnt els magnífics i aplicadíssims solos d'una banda sòlida, cohesionada al màxim i que es recolzava fonamentalment en el magnífic i virtuós treball del bateria.

Amb algunes alternànces sucoses entre tempos més elevats i balades sentides, la nit anà desplegant-se per assistir a un veritable espectacle a mig camí d'un show de Las Vegas -amb xerrameca estil standup comedy inclosa- i d'un espectacle d'alta cultura. Nogensmenys, pocs (poquíssims) jazzmen poden presumir de poder plantar al Hall del Palau una paradeta de samarretes amb la seva estampa. I és que, ho volguem o no, la popularitat d'en Connick és elevada, comptant a més entre els seus seguidors a una bona legió de dones que, no deixant mai d'admirar la seva faceta musical, pateixen algun que altra fogot en veure'l treure's l'americana o saltironar al so de les seves peces més ballables.

Però qui cregués que ser popular havia de convertir la vetllada en una successió de temes de cara a la galeria, va haver d'empassar-se els pensaments. Tan sols una matinera Hello, Dolly sonava a regal per als menys avesats. La resta del repertori de la nit fou impecable, immaculat, ambiciós i musicalment elevat. Els dits de'n Connick s'entortolligaven damunt les bicolors frenèticament però amb carisma, virtuosament però amb delit i cura, mentre el públic embogia literalment en trobar-se aclaparat per la ingent quantitat de notes que es poden encabir en uns segons.
Fugint de la seva pretèrita influència Monkiana, el de Nola buscava les melodies, les treballava i les oferia generosament envoltat d'unes sonoritats lliures però perfectament sota control.

Quan al bell mig de la vetllada va atacar la tristíssima St James Infirmary Blues, ja s'intuia que aquell havia de ser el número que dones sentit metafòric a la vetllada. D'una peça que parla de la mort de la persona estimada i de deixar-la anar sabent que mai més ningú no la tornarà a estimar igual, la banda anà portant-la cap al terreny de la festa per culminar-la amb diversos solos que la convertiren en una perfecta metàfora de les sessions que en Connick ofereix en el seu tour: un homenatge que parteix de la tristor per abocar-se cap a l'esperança i la joia d'un futur possible.

30 d’octubre 2007

Eagles - Long Road Out Of Eden (2007)

Vint-i-vuit anys son molts anys, massa. Fa vint-i-vuit anys, la banda sonora de moltes vides es va veure interrompuda per la separació d'un dels grups de rock nord-americà més exitosos de tots els temps.
En aquest temps, un directe, algun tema nou com a coartada per a un recopilatori que semblava presagiar un retrobament més formal i, això sí, una gira mundial per preparar el que des de feia molt temps es venia comentant en els fòrums especialitzats: un nou disc d'estudi.

Els fans no s'ho podien creure quan el propi Don Henley, al bell mig del concert que van escometre al maig al Palau Sant Jordi de Barcelona, els va presentar el següent tema de la vetllada amb la promesa de que formava part d'un nou enregistrament d'estudi que havia de trobar-se a les prestatgeries de les botigues (i dels fans) per Nadal. Les dates no es van complir i diversos retards van començar a fer malpensar als seus seguidors. Les abarrotades agendes dels quatre components així com diverses tensions en fer rodar les cintes enregistradores començaven a trasbalsar els cors dels patidors fans dels Eagles.

Qui els havia de dir que, finalment, el disc sortiria al mercat -tot i amb molt retard- i que aquest no tan sols no seria un disc amb els diferents temes que havien anat traient com a complement dels seus reccopilatoris o una mena de compendi de temes pertanyents a les discografies individuals de cada membre interpretats per tota la banda, sinó que acabaria prenent la forma d'un extens i digníssim doble àlbum.

Després d'un primer tall pràcticament a capella com per demostrar que les goles estan afinades -ja ho vam descobrir durant la gira- el cor del fan dels Eagles s'encongeix en entrar, potent, el que ha de ser el seu primer senzill radiofònic, How long, un tema que conté totes les essències d'aquell grup que va meravellar ara fa un quart de segle (no en va és un tema composat precisament en aquella primera època per un dels seus compositors en nòmina, en J.D. Souther).

Els Eagles, això sí, sempre han estat un grup de mig temps, particularment fins l'entrada en la banda de'n Joe Walsh. I està clar, es veu a venir des que conclou aquest tema, que el ritme baixarà i que caldrà buscar matisos més que potència. De fet, si alguna pega se li pot trobar a aquest impecable disc de retorn, és que les seves dues hores de gir incessant s'apuntalen potser en excés en les balades i, per tant, el to de l'àlbum no engresca per la seva vessant rock com per la dels Eagles més romàntics.
Algunes d'aquestes balades fins i tot sonen excessivament pop, poc Eagles, com a What do I do with my heart o a I don't want to hear anymore -aquesta signada pel baladista pop total: Paul Carrack-. Es troben a faltar balades més country-rock o, si més no, més atrevides, a l'estil d'una Wasted time o de Desperado, veritables puntals de la balada rock, poques vegades igualades.

Això sí, la banda sap en tot moment que se la juga, i tot i que la sobre tendència baladística es percep globalment, no triguen ni cinc minuts en atrevir-se amb un rock 'n roll propi dels Status Quo o parapetar-se darrera d'una bateria lleugerament sintètica per rendir-se a un pop-funk molt modern a Fast company (son els Eagles, aquests? de debò? o son els Hall & Oates?).

Aquesta barreja matemàtica li atorga al disc una certa riquesa cromàtica, sense perdre quasi be mai les senyes d'identitat, que si cors de veus perfectament encaixades, que si puntejos de guitarra subtils i harmoniosos, que si un rock per aquí, que si una balada per allà.
No tan sols hi trobem doncs una continuat al llegat dels Eagles dels 70 sinó que es modernitzen lo suficient com per no semblar passats de moda, però no cometen barbaritats que ningú s'empassaria. Els xicots tenen una edat, dominen el negoci i els seus instruments i saben com fer-s'ho venir bé per complaure sense córrer grans riscs.

Confiant la majoria de les composicions a en Frey i a en Henley, la resta del catàleg passa per composicions de J.D.Souther -un Eagle sempre a l'ombra i que els va donar èxits mítics- o Jack Tempchin -acòlit de Frey en la seva carrera en solitari-. I potser aquí hi trobem la principal feblesa d'aquest àlbum. Les composicions de cada membre es noten massa "seves" i poc de la banda en conjunt. El Somebody de'n Frey i de'n Tempchin podria ser extreta de qualsevol dels discs del californià, mentre que quan en Walsh aconsegueix un número propi no deixa de ser un bonus track de, posem per exemple, el seu But seriously folks, amb tota la càrrega irònica i desencisada del guitarrista.

Tot i amb aquesta manca de cohesió, el disc s'entoma com una col·lecció important de temes pop-rock, amb caigudes momentànies cap a diferents vessants, del rock al pop més mainstream, per assolir un treball preciosista i molt degustable, ple de records i de nostalgia.

Tal com resa la impagable etiqueta promocional que s'arrapa a la portada amb aquest disc un pot "recordar quan la música sonava així de bé".
No contenta amb convèncer tan fàcilment als "carrosses", l'etiqueta remata amb el que se'n podria dir poesia consumista: "20 temes nous / 2cds / 1 preu fantàstic". Descriptiu i directe.

Temàticament, l'àlbum sembla repartir-se el metratge -i els cds- en dues meitats ben clares. Una primera més orientada a l'amor, a l'abandó i, en definitiva, a la melangia, i una segona que arrenca just amb el magnífic i èpic primer tall del segon disc, on es carreguen les tintes per esbossar sense complaença una societat nord-americana decadent i ben a tocar dels seus límits. La guerra d'Irak, la política (i els polítics), els interessos petroliers, el consumisme i tota una amalgama de pecats capitals de l'imperi es conjuguen en una desena de talls impecables, aquí amb tempos més eixerits, i arrodoneixen un àlbum que, d'haver continuat com en el primer cd s'hagués tornat ensucradament insuportable.

No ens podem queixar doncs els fans dels Eagles. Tenim nou disc entre les mans, es prou llarg com perquè necessitem moltes escoltes detallades per arribar a avorrir-lo i la seva qualitat, com no podria ser d'altra manera, és altíssima i tot i que no aporta pas res de nou en el panorama musical ni fa créixer la ja de per si prou allargada ombra d'aquest grup mític, demostra que es poden fer bé les coses i no estafar al consumidor amb obres inèdites, rareses i estupideses vàries, oferint un àlbum de pop-rock esplèndid i lluminós les llacunes del qual les educades oïdes dels seguidors dels Eagles ja s'encarregaran de no escoltar amb massa atenció.

I el que hagi de venir en el futur, tant se val. Si hem de fer cas però dels darrers versos del disc, han vingut per acomiadar-se:
és el teu món ara
empra bé el teu temps
sigues part de quelcom bo
deixa quelcom de bo darrera teu
cau el teló
surto a saludar
així és com ha de ser
és el teu món, ara
S'acomiadaran, això si, fins que l'infern es congeli -de nou-.


15 d’octubre 2007

Frank Sinatra - Strangers In The Night (1966)

Encadenant quasi imperceptiblement standards del jazz vocal amb temes pop orquestats a imitació dels primers, en Frankie (ell em permetria la confiança) tornava a copar les llistes d'èxits i les ones radiofòniques amb un disc absolutament replet de perles musicals inesborrables que ja han passat directament a formar part de la història de la música del segle XX.

El disc avança suaument per temàtiques romàntiques (moltes), emotives (Summer wind), eixerides (Yes Sir, that's my baby), de vegades amb un punt misteriós i noctàmbul (Strangers in the night), desgranant records amorosos, pèrdues irreparables o devocions poc resoltes i ho fa emprant inicialment un tempo mig, ni massa ràpid ni massa lent, d'aquells que t'acaben encomanant el swing tan als peus com a les mans i no pots parar de remenar el cap abraçat per aquella mena de vagareig despreocupat de temes com l'All or nothing at all o el Call me, i que fan de l'escolta un delit que s'assaboreix amb calma i bon esperit. A mesura que avancen els números i que s'intueix el final del disc, el tempo va augmentant sempre calladament per acabar amb l'acceleradíssima i esbojarrada The most beautiful girl in the world que porta l'àlbum a un finale espatarrant i gloriós ple de swing desbarrat i de ritme desfermat.

Apuntalant el so sobre els deliciosos arranjaments de Nelson Riddle així com sobre aquest estil de fatxenda simpàtic de'n Sinatra, el disc serveix, un darrera l'altre, hits incommensurables com el Summer wind, el mític Call me, la molt ballable Downtown, la elegant My baby just cares for me (sí, jo també prefereixo la de la Nina Simone) o, fins i tot, la homònima Strangers in the night, peça mítica del repertori de'n Frankie, per a molts la més instantàniament identificable amb aquest personatge que havia de convertir-se en creditor d'un dels malnoms més definitius i afalagadors de la història dels performers de música popular: alguns van ser nomenats caps, altres reis i reines, però el de Hoboken fou i serà sempre la veu, aquella que, sense esgarips ni excessos, aprofitant bé els recursos disponibles, era capaç d'expressar el que els més dotats virtuosos sovint trobaven a faltar. Dotat, això sí, d'un fraseig impecable, nítid i amb un ritme intern propi marca de la casa, absolutament inimitable, en Sinatra fou capaç d'abordar un repertori extensíssim i variat impregnant-hi sempre el segell distintiu del fatxenda més famós de la història musical.

No deixa de ser curiós, en qualsevol cas, el que suposa escoltar avui en dia aquest memorable àlbum que compta amb més de quaranta anys. Se n'han fet tantes i tantes versions d'aquests temes, moltes d'elles pel propi Sinatra, que un, en la confortable i segura intimitat de casa seva, no es pot estar de acompanyar-lo en la interpretació de les peces, emulant els seus últims discos fets a duet amb altres cantants de renom, i trobant-se a si mateix emprant fraseigs diferents als que ell utilitza, probablement influenciat per ves a saber quina versió i quin intèrpret. Això, en definitiva, no queda més que com a prova irrefutable de la universalitat d'aquests temes, de la seva intemporalitat i, sobretot, de la proximitat i l'arrelament profund que han assolit en les nostres memòries musicals.

Traïnt una mica la traducció dels dos primers versos del Call me, podríem dir que, quan et sents trist i solitari, hi ha una cosa que ell pot fer per tu: animar-te, revifar el teu esperit decaigut i transportar-te a estats d'optimisme i alegria insospitats.

La discografia de Frank Sinatra és extensa, probablement inabarcable, però probablement sigui aquest l'àlbum que, sense ser el més rodó, millor expressa el que aquest mite universal representa. La música pop en la més preciosista i elegant de les seves formes en un disc cabdal i irrepetible com n'hi ha pocs.

12 d’octubre 2007

Thelonious Monk - Straight, No Chaser (1966)

Pocs, molt pocs musics han pogut, dins el canviant i evolutiu món del jazz, mantenir-se fidels a les seves pròpies normes. En Thelonious Monk fou present en les sessions fundacionals del bebop i hi col·laborà intensament, però mai es deixà emportar per l'evolucionisme desbocat que en Charlie Parker i en Dizzie Gillespie imposaren, marcant el ritme que havia de seguir el gènere fins quasi bé els nostres dies.

En Monk no s'atansava a les tecles del seu piano, més bé s'hi abocava, abrupta i sincopadament, amb unes mans que s'estavellaven de particularíssima manera sobre unes bicolors que cedien per esbossar acords trencats i sobtats com mai ningú no ho ha tornat a fer.
Veure'l tocar ja era tot una sorpresa. S'abraonava damunt el teclat, amb un cos que semblava patir unes tremolors i uns calfreds que impulsaven els seus dits damunt les notes precises. En Monk, més que mai, feia valer l'expressió que els angloparlants empren per designar el que nosaltres en diem "tocar" el piano; en Monk no el tocava, "jugava" amb ell. Tot el seu cos es transformava en música a base d'espasmes continuats i rítmics; tot menys el seu cap, que romania allà, dret, majestàtic, sempre tocat amb algun curiós bonet, mentre orquestrava el següent atac alhora que s'observava els dits i, amb la boca sempre oberta, semblava rendir-se l'admiració que molts crítics de la seva primera època no sabien retre-li.

I allà estant, elaborava una música gloriosa. A diferència d'altres, en tocar amb les seves diferents bandes, Thelonious no marcava una pauta omnipresent que els demés havien de seguir, sinó que, apart de les introduccions que sempre es reservava, deixava que la orquestra prengués la iniciativa i intentava trobar-hi un encabiment per a les seves incursions, ja fos en forma de melodia (i quines melodies!) ja fos amb els seus percutius acords sincopats, que semblaven cercar un espai on acomodar-se entre la resta d'instruments.

En aquest meravellós àlbum de la seva època amb Columbia, ell i el seu quartet -sempre ben flanquejat per les suavitat setinada del saxo Charlie Rouse-, en Thelonious s'embarca en un exercici de bebop deliciós, ple de matisos, de converses amistoses amb els seus col·legues, destil·lant el conjunt una puresa i una claredat musical especialíssima i estremidora. Solos desbordats, inacabables (aquest adjectiu en mans de Monk és un compliment i no pas un retret), ajustats milimètricament a una sensibilitat fora mida.

Escoltar la intro al piano de l'Straight, No Chaser és començar a picar de peus a terra, fer petar els dits i moure el cap a l'espera de la imminent i desitjada incorporació de la banda que, en fer-se sentir, arrenca la melodia de Monk del silenci que semblava omplir per dur-la a un espiral de melodies que semblen cridar-se les unes a les altres com demanant el relleu; a un no parar de cadencioses evolucions cordals que entregiren i salten de nou cap al punt de partida; a, en definitiva, una preciós ventall de sonoritats que s'encavalquen i s'amunteguen ordenadament al llarg dels seus onze minuts i mig de rodatge.

Dos temes en solitari, el I Didn't Know About You d'Ellington i el This Is My Story, This Is My Song -una mena de bellíssim himne a si mateix que en menys de dos minuts aconsegueix sacsejar l'oient fins al darrer racó de la seva ànima- , apuntalen la resta de temes, ara ja amb la banda al complert, que certifica alguns temes mítics com l'homònim del disc o el We See, convertits ara en veritables clàssics de la producció monkiana al costat dels inoblidables Round Midnight, Rythm-A-Ning o Blue Monk.

07 de setembre 2007

Vangelis - Mask (1985)

Mask és un àlbum que, per la seva contundent sonoritat, segueix retrunyint en el teu cos un cop ja n'has acabat l'escolta. La potència reverberant dels timbals, la sobredosi aclaparadora dels cors massius (de la English Chamber Orchestra, no acreditats) que entonen sil·labes soltes i aparentment incongruents (escollides per Vangelis únicament per la seva sonoritat) i la percutora massa sonora dels sis moviments d'aquest vinil, son espaordidores. Sobre les estructures electròniques primigènies que Vangelis desplega, s'hi acumulen ràpidament onades salvatges i enfurismades de cants corals grandiloqüents i percussions tremendes, que sovint s'enfronten en un diàleg violent i fantasiós.

Perseguint reminiscències ancestrals, no tan sols amb les sonoritats però també amb el grafisme escarit, probablement d'arrels pre-mexicanes, l'home orquestra grec s'espolsa tota etiqueta acusadora i s'escapoleix de les sonoritats i de les textures sintètiques per donar llum a un dels seus vinils més orgànics i de perfil més clàssic.

Però no només d'apocalíptica percussió i de cors tribals està confeccionada aquesta meravella musical. Els matisos melodiosos i els passatges més reposats hi son molt presents; sempre, això sí, supeditats a la grandiositat sonora de la resta; però és justament per aquest contrast, que cobren rellevància i s'eleven com a volutes melòdiques que engalzen amb el següent atac de l'embafador so coral i de percussió.
Alguns d'aquests bells passatges s'alcen en molts moments com a veritables protagonistes del disc. Fins i tot un d'ells es converteix en un tall sencer, el del quart moviment, en el que una veu masculina (Guy Protheroe) recita unes frases (en una pseudoforma de llatí) sobre una suau maror de marimbes que, entallades en forma de seqüència electrònica clàssica (escola de Berlín en diuen), apuntalen el lirisme de la peça i consoliden el so de l'obra tot just en el començament de la segona cara del vinil.

I com tronen els baixos! I com exploten els timbals! Endinsar-se en aquest vinil és com endinsar-se a una tempesta tenebrosa de pluges torrencials i tèbies que ens du per la seva fosca insondable cap a un viatge en l'espai i el temps, evocant visions ancestrals, mites, ritus i deus possiblement oblidats. A mesura que la negror gira en el tocadiscs, la visió s'enterboleix i les sensacions s'aguditzen fins a extrems pròpiament irreals, descobrint un disc d'una riquesa cromàtica excepcional i una obra de referència en la discografia del grec Vangelis.


18 de juliol 2007

Björk - Bilbao (13-7-07)

El monstre de titani vermellós que reflectia els darrers raigs de sol es delia tant com les quasi 12.000 persones de perfil i procedència diversa que s’amuntegaven expectants a l’esplanada que presideix el monumental museu bilbaí. L’espera fou llarga –particularment agreujada per l’absència d’un dels dos teloners i la brevíssima actuació de l’altre que no arribà a deu minuts i que més que caldejar l’ambient el va refredar- però amb molta menys manca de puntualitat del que és habitual, la Björk entrà en escena, envoltada d’una cohort mixta de músics que tant brandaven instruments clàssics com bateries i metalls diversos com s’abocaven a estranyíssims aparells electrònics de dubtosa musicalitat sobre els que els seus dits aviat s’esvalotarien a la recerca de botons, fitxes de colors i palanques diverses.

Arrencar amb el senzill que ha presidit les llistes de mig món en les darreres setmanes pot no ser un gest agosarat, però si és un èxit segur i un bon punt de partida per escometre un repertori més propici d’auditoris refinats i espectadors asseguts que no pas del que en diríem un concert d’estadi. Però l’equilibri és un aspecte que la islandesa domina a la perfecció, ja sigui mesclant pop amb la electrònica –sempre amb aquell accent d’avantguarda tan propi de la Gudsmondöttir-, ja sigui barrejant instruments reals amb altres digitals o, com és el cas, intercalant temes de pausada degustació amb veritables obusos ballables de ressonàncies techno. I la mixtura va funcionar a la perfecció en una nit màgica com poques, plena de riqueses textuals, vocals, instrumentals, sonores i, sobretot, de connexió espiritual. Perquè si alguna cosa va quedar clara en l’actuació de la nit del divendres, és que la Björk connecta amb extremada facilitat amb aquells racons de l’ànima que un creia tenir ben arrecerats, lluny de l’esguard d’estranys. Cadascú tindrà els seus motius, però el públic en massa semblava anar mancat de mocadors per eixugar-se les llàgrimes que s’atansaven als seus ulls. Digues-li connexió, digues-li karma, digues-li idolatria mitòmana; el cas és que la veu de la Björk se sentia a la perfecció doncs les veus trencades i ploroses dels seus fans no donaven per més.

Per sobre de clàssics com Hunter, Jöga o All is full of love, tan sols per citar-ne alguns, -no son tots els temes de la Björk futurs clàssics?- la seva veu infantil acaronava aquelles lletres poètiques, sentides i sovint amb aquell punt d’univers Björk, jugant, com sempre, amb les seves armes preferides: que si un gemec púber per aquí, que si un bruel lleoní per allà, que si ara saltironejo voleiant les faldilles com una mossa que llueix despreocupadament la seva falsa innocència, o que ara vaig i us deixo bocabadats amb un agut sorprenent, projectat amb contundència, i us quedeu pensant una bona estona com pot haver sortit això de dins d’un cos tan menut.
Els seus recursos tècnics son evidents; tant com infal·libles i, sobretot, correctament emprats i enfocats -estem segurament davant de la reina actual dels melismes, aquelles notes en les que s'hi encabeixen diverses sil·labes, tècnica només emprable per a aqui té en la seva gola una mina d'or com ella-. La potència expressiva de la Björk, ja no tan sols amb la seva veu sinó amb les seves composicions, apunta directa al cor, i la seva destresa combinada amb el seu indubtable magnetisme la converteixen en una arma de destrucció massiva musical d’alt calibre.

Sobre un escenari polit i indubtablement estètic però mai estrafolari ni sobrecarregat, s’hi col·locaven minuciosament la secció electrònica –incloent-hi un Reac-table, un instrument que es manipula mitjançant unes fitxes que, en funció de la seva ubicació, generen unes textures inversemblants i peculiars que ajudaven a embolcallar l’amalgama sonora-, la secció de metalls, contundent, pesada, grandiloqüent, perfecta per apuntalar allò d’orgànic que en les seves arrels té la música de la islandesa, la bateria virtuosa tot i que sovint arrossegada pel terbolí electrònic, i el teclat emprat a la manera més clàssica i que recolzaria alguns dels moments més íntims de la vetllada. I venint d’una artista tant lligada al videoclip, a la experimentació visual, que això sigui tot el que es pugui dir de l’escenari no deixa de ser una sorpresa. Ni pantalles gegantines, ni lluïments pirotècnics, ni jocs de llum més enllà d’alguns làsers que es perdien en la densa boira que tenyia la fosca. Gens d’artifici; només Björk. I d’aquesta renuncia a allò que és artificial en sortí beneficiada una musicalitat dramàtica, una expressivitat fora mida i una emotivitat contagiosa que deixà en quadre tot l’aforament.

A mesura que la Björk desvetllava un repertori lleugerament diferent del que és habitual en aquesta gira de presentació del seu darrer disc –incloent-hi fins i tot dos temes cantats en la seva llengua nativa-, les pulsacions electròniques prenien més protagonisme, els ritmes s’acceleraven i el respectable es deixava portar tumultuosament cap a un finale escandalós, de reverberacions purament techno per conduir les masses al deliri.

En les retines quedaven les borroses imatges d’una Björk entregada, que ens havia atrapat literalment amb les seves xarxes a Hunter, el segon número de la nit, i que ja no ens va deixar anar. I sempre és un plaer ser una presa en mans de caçadora tant subtil i generosa.

Després d’uns bisos preciosos que deixaren ganes de més, rematats per un oportuníssim Declare independence agraït amb un eskerrik asko que embogí la parròquia local, l’espectacle conclogué deixant, això sí, una empremta profunda, d’aquelles que no s’obliden, en els assistents i demostrant que res no brilla més que la Björk; ni tan sols el Guggenheim.

Fotografies (c) Rafa Rivas

02 de juliol 2007

Bo Hansson - Magician's Hat (1974)

Després d'innaugurar la seva carrera amb l'esplendorós i comercialment exitós Lord of the rings -on recreava una suggestiva banda sonora de la trilogia de Tolkien, molt abans que Hollywood li posés les mans al damunt-, Bo Hansson es lliurà a una altra gravació suggerent i evocadora, aquest Magician's Hat. La gènesi d'aquest segon llarga durada prové de dues fonts diferents. La primera és la dels temes remanents que no van cabre en el Lord of the rings. I la segona és l'evolució del so que ja investigà en aquell, i que en aquesta continuació s'expandeix cap a territoris més ambiciosos, ampliant la paleta de colors i cercant eixamplar els matisos amb una banda més poderosa.
El que en el primer treball del suec era minimalisme -potser seria millor dir que anava mancat d'una certa riquesa i varietat- en aquest es troca en refinament, grandor expressiva i una mena de serenor pausada, aquella que arriba amb la maduresa creativa.

Sempre condensant la bellesa expressiva sobre partitures de rock progressiu, aquí Hansson deixa entreveure la seva passió pel jazz -va ser després d'assistir a un concert de l'organista Brother' Jack McDuff que va decidir adquirir el seu primer teclat, un autèntic Hammond- prestant protagonisme al saxo de Gunnar Bergsten que converteix alguns dels temes amb pur jazz urbà dels 70. El mateix començament de l'àlbum amb The City ja entra amb una mena de vamp repetitiu que actua com a motiu recurrent de tornada cada cop que s'enllesteix una falsa improvisació de prog-rock. Es com si en Charlie Parker hagués volgut practicar fusió jazz-rock amb el suec.
La densitat que no només els saxos sinó també les guitarres, les flautes i un bon grapat d'instruments més li donen al conjunt s'aprecia en la diversitat sonora dels talls així com en l'evolució constant del disc, que camina per diferents paisatges, intercalant canvis de tempo, de registre i de sonoritat. Deslliurat de les cuirasses evocatives dels temes que en el seu primer disc intentaven acompanyar moments de les fantasioses aventures dels de Hobbitton, en aquest àlbum de temàtica més oberta -tot i que igualment de tall fantàstic- les obligacions paisatgistes desapareixen per deixar lloc a una llibertat creativa de contexts canviants, ara descaradament progressius, ara agosarats solos rock, ara directament jazz. I és justament en aquesta varietat sonora en la que rau la bellesa d'aquesta peça d'enginyeria seventie, dotada d'una qualitat esponjosa que sembla atreure tots els variats instruments en un tot comú, sòlid però lleuger, polimorf i d'alta volada, amb passatges d'un lirisme embolcallador que contrasten amb d'altres de rauxa polifònica ravatada, sovint en un mateix tall.

Amb bellíssims fraseigs solistes, majoritàriament dels teclats de'n Hansson i de les guitarres de Kenny Hakansson (elèctrica) i Rolf Scherrer (acústica) , però també de flautes, harmòniques, timbals, els susdits saxos i del preciosista piano elèctric de Bobo Stensson, les melodies solquen espais sonors densos però mai atapeïts, compactes però sense entaforar capes autocomplaents. Es més, semblen ser les bases sobre les que planegen les melodies les que se les hi adapten, evolucionant amb elles i no demandant servilisme i genuflexió incondicionals com és costum.

Tal com suggereix la il·lustració de la portada de Jan Ternald, del barret d'un mag en poden sortir bellíssimes excepcions orgàniques, fins i tot venint d'un virtuós dels teclats de la era electrònica, tot i fent-nos envejar la evident llibertat creativa i musical d'un decenni irrepetible i de fruits diversos, saborosos però sovint arraconats als fons de catàlegs de difícil rescat comercial.

28 de juny 2007

Chet Baker

Quan tothom volia tocar bebop, quan la única dèria dels músics era sonar accelerats i atapeir notes les unes damunt les altres per lluir-se, quan tots els trompetistes volien ser com Dizzy Gillespie, en Chet Baker bufà les seves entranyes cap un altre territori: el de la melodia.
Ell també era capaç d'enfonsar els pistons a velocitats endimoniades, però s'hi deixava l'ànima en cada nota, separant-la clarament de la precedent i de la successora per tal d'enaltir-la i fer-la distintiva. Alliberava les notes a l'aire amb una claredat que esvaïa les boires de fum que omplien les foscors dels locals on la gent s'entaforava per veure el diamant en brut del jazz.
Quan encara no comptava més de 25 anys ja havia estat reclamat per tocar amb en Charlie Parker, l'Stan Getz o el Gerry Mulligan; i la llegenda no s'havia més que començat a esbossar. Acumulant tòpics auto destructius i de vida bohèmia -ara drogues persistents, ara estades a presó, ara incomptables amors-, el mite Baker es forjà amb l'ajut de la seva bona planta i d'una visió comercial més que encertada de les seves discogràfiques. En Baker, obligat a acceptar contractes poc recomanables per poder costejar-se la seva addicció a l'heroïna, començà a cantar a més de tocar la trompeta -tal com havia fet l'altre mite de l'instrument, en Louis Armstrong- amb la seva veu tènue i fràgil, així com a participar com a estrella convidada en un grapat de pel·lícules de Hollywood; així assolí audiències més amplies, eixamplant el mite i convertint-lo en icona. La personalitat i el magnetisme de'n Baker fins i tot atreia fotògrafs, àvids de captar, d'una vegada per totes, l'essència del jazz.
Però darrera d'una trompeta el món no importava. Res no importava més enllà d'encadenar baules sonores inseparables, nascudes per ser bufades per en Baker a través de la gola cargolada del seu metall.
Com si d'un pintor es tractés, el seu fraseig fluid s'escampa sempre sobre llenços de west-coast teixits pels seus no menys mítics acompanyants: Russ Freeman, Jack Montrose i tot un seguit de mestres a l'ombra. Sense estirabots, sense estridències; pura melodia.
La seva discografia, prou nombrosa i confusa com per fer ballar el cap als seus seguidors, conté emblemes com el Chet Baker Sings (Pacific Jazz, 1955), el Chet Is Back (RCA, 1962) o l'imprescindible Chet Baker In Milan (Riverside, 1959). Protagonista d'innombrables recopilatoris i dubtosos directes, d'autobiografies més o menys acurades (Como si tuviera alas, Mondadori) i de documentals més atents a l'aura mística que a la musical, Chet Baker roman avui en dia no tan sols com una icona de la bohèmia jazz sinó com un dels més grans i expressius trompetistes de la història.
En el magnífic documental Let's Get Lost de Bruce Webber sobre la figura de Baker, un dels seus amics de joventut recorda:
"Jo anava a creuar el carrer i allà que s'atura el cotxe conduit per en Chet. Era un descapotable i nevava abundosament. Però en Baker seia allà al seu cotxe, aturat al semàfor, amb la capota oberta, despreocupat, tot escoltant una emissora de ràdio que posava música jazz, mentre al damunt seu s'hi amuntegava la neu a flocs cada cop més gruixuts. Aquesta és la imatge que sempre recordaré de'n Chet: algú únicament interessat en el jazz."

25 de juny 2007

Ozric Tentacles - Jurassic Shift (1993)

Un pols de desvari psicodèlic ben tendre, unes engrunes de rock còsmic dels setanta, un pessic de funk fibrós, un bon grapat de deliris electrònics. S'hi afegeixen uns bocins de baixos prèviament banyats en groove gran reserva i es deixa que l'infern es desencadeni a foc roent.
El beuratge resultant es serveix calent i es digereix amb calma assaborint els efluvis i els colors aromàtics que desprèn.

Aquests bruixots entremaliats de Somerset (Anglaterra) cuinen prolíficament pocions harmòniques instrumentals d'alt contingut calòric, emparats en la més absoluta de les llibertats creatives, aquella que els atorga l'afiliació en una companyia absolutament independent, alternativa i pseudo-casolana -només cal fixar-se en el disseny gràfic del fulletó-, així com la seva tossuderia en no acceptar cap dels tractes que les majors els ofereixen constantment.

En aquest poti-poti llefiscós que rellisca entre l'space rock i el funk, entre el rock furiós i la electrònica new-age dels setanta, hi tenen cabuda tota una amalgama de sons electrònics i orgànics provinents dels instruments d'uns virtuosos d'alineació variable al llarg dels temps però de solvència inequívoca i resultats sucosos i altament degustables. Des de la seva formació a l'any 1983 fins a l'actualitat, han lliurat un total de 27 àlbums, tots ells ancorats en la psicodèlia i la creativitat més enlluernadora, presentant sempre unes credencials de llibertat compositiva i d'atreviment anti-comercial francament digne d'elogi.

Perquè, no ens enganyem, enregistrar discs instrumentals, sense tornades fàcils i enganxoses, sense lletres absurdes i mancades de poètica i de ritme propi, és, planament, un atreviment poc comú. Si a la fórmula li afegim la cocció lenta d'un estil, el rock progressiu dels setanta, molt à la space rock, i uns plantejaments desafiantment propers a les jam sessions, el producte resultant sembla destinat a omplir els fons de catàleg de les botigues especialitzades.

Les guitarres de l'Ed Wynne i els teclats i aparells diversos del Joei Hinton es cargolen per entre bases rítmiques funk puntejades habitualment per les clàssiques seqüències de la electrònica primigènia -aquelles menes de falsos arpegis de sonoritats sintètiques impossibles-, coent uns motius semi-improvisats enfilats a consciència un damunt de l'altra, amuntegant solos hiperbòlics i fantasiosos, d'aquells que un no sap ben bé a on aniran a parar de tant rocambolescs i rebuscats com son. Els teclats semblen guitarres i les guitarres, sovint, semblen teclats, de tan entrelligats com son en els discursos solistes.
Essent aquest el nucli central de la proposta dels Ozric, se li afegeixen una amplia diversitat de sonoritats, sovint provinents d'endergues electròniques, però també de flautes, timbals ètnics i fins i tot d'un koto japonès, aportant-li una densitat sonora implacable així com un bon ventall de textures i sabors que es retroalimenten fugaçment per dissoldre's en una massa compacte i severa.

Tot i que la seva gènesi de jam session l'impedeix comunicar un missatge concret i sembla tendent a la divagació hiperbòlica, el conjunt és un regal per a les oïdes que cerquen quelcom de diferent en l'anquilosat menú musical contemporani, una recepte màgica cuinada amb cura per uns bruixots virtuosos i psicotròpics que semblen posseïts pels esperits dels llegats de Gong i d'Steve Hillage, i que ens ofereixen un tast del que podríem anomenar un veritable viatge al·lucinatori per mons de fantasia i d'imaginació desbocada.

23 de juny 2007

The Alan Parsons Project - Ammonia Avenue (1984)

Tot just abans d'iniciar el seu declivi creatiu -que trigaria a recuparar més d'una dècada, si és que es pot dir que l'ha recuperat-, Alan Parsons i Eric Woolfson confeccionaren una de les seves obres més rodones, un altre dels seus discs conceptuals, en el que, aquest cop, el conjunt es revel·la compacte i dens i no tan sols la suma d'un bon grapat de bons temes com ens tenien acostumats.

Aquest cop l'excusa temàtica son els temps moderns i, particularment, l'isolament i la incomunicació provocada per l'avanç científic -curiosament dos temes perfectament contemporanis un quart de segle després-. Però el primer que arriba en aquest àlbum, com en la major part de la discografia dels britànics, és aquesta perfecta manufactura de pop-rock (aquí més rock que pop), parida des de la cabina de producció i orquestrada al voltant d'unes matèries primeres riques i aprofitables. Que Woolfson i sobretot Parsons son hàbils operant les taules de mescles no és cap secret, diversos premis els avalen, però aconseguir traspassar a l'altra banda de la cabina i extreure'n un producte musical molt per sobre de la mitjana no sembla pas quelcom d'assequible per a molts/es.

Tot i que el disc comença amb un brot d'esperança -Prime Time-, el que va dibuixar els somnis d'una generació que s'abocà als anys vuitanta amb l'esperança de ser alguna cosa, de deixar empremta en la història, la resta de talls de l'àlbum aviat ens revel·len la veritable i palpable realitat, aquella que tancaria la porta als nassos dels somiatruites.
Combinant com sempre diferents vocalistes -també en Woolfson- les situacions d'incomunicació, de relacions de mal acabar i d'aïllament es succeeixen darrera d'un embolcall ferm i perfectament acotat.
De fet, probablement aquest sigui el tret més distintiu de tota la discografia del Project. Com a productors que son, Parsons i Woolfson no busquen el lluïment de cap dels seus intèrprets. Els vocalistes son justets, d'aquells que compleixen sense acaparar tota l'atenció; els guitarristes no s'embarquen en solos virtuosos sinó en aquells mesurats i melòdics fins a la darrera nota, cercant l'expressivitat i mai la sobrecàrrega i el desfermar-se hedonísticament. Es cerca, per tant, que cada element casi amb el conjunt, sense estirabots preciosistes, deixant així un acabat sempre polit i al servei del concepte de producte definitiu. I és justament aquesta la gran habilitat d'un grup/duet que havia pogut lliurar fins aquell moment mitja dotzena de peces inesborrables de pop-rock a cavall de dues dècades, sempre posant l'èmfasi en el conjunt més que en els elements en particular. Els preciosos solos elèctrics de Prime Time -tant el d'entrada com el clàssic d'encaix entre el cor del tema i el finale-, el candorós de l'hiper-single Don't Answer Me (aquest amb saxo) així com el de l'apassionada Ammonia Avenue (abraçant l'espanyola) en son tres exemple paradigmàtics: bellesa en estat pur sense recòrrer als excessos roquers tan pròpis de l'època.

Es veritat però, que en aquest àlbum, com en tots els de The Alan Parsons Project hi ha números lleugerament més fluixos (tot i que en aquest potser és el que manté un equilibri més evident) però, com és habitual, aquests podríem dir que assoleixen una mediocritat que molts/es envejarien per omplir els seus vehicles per a singles de radiofòrmula.

I com per arrodonir una peça mestra, per deixar-hi l'empremta indestructible de la posteritat premeditada, el disc es tanca amb l'apoteòsica i dramàtica Ammonia Avenue que s'obre amb un vers puntal de la desesperança (no hi ha cap senyal lluminosa / estant en la foscor?) i que es remata amb el susdit solo de guitarra espanyola contrapuntejat amb percussions que realcen l'efectisme del conjunt.

Vorejant la perfecció estilística, entregant diverses perles musicals encadenades, una darrera de l'altra, The Alan Parsons Project confecciona un disc rodó, sense esquerdes, una peça mestra del pop modern, que resisteix el pas dels anys com poques obres coetànies ho han fet.

19 de juny 2007

Mojave 3 - Out Of Tune (1998)

S'exhaurien els 90 i de les cendres del grup de shoegaze Slowdive, tres dels seus integrants, en Neil Hapstead, la Rachel Goswell i l'Ian McCutcheon, abandonaren aquell projecte musical per formar una banda de dream pop preciosista, càlid i extremadament acústic, ple de reverberació, ecos i cors celestials que colpeix amb naturalitat i sense estridències.

El segon disc de la nova banda passa per ser tant exemplar com la resta de la seva discografia: guitarres acústiques arreu, baixos emfasitzats, alguns riffs de guitarra de distorsió apagada i cors, molts cors multiplicats, sempre amb la complicitat de les dues veus perfectament enfilades de'n Hapstead i na Goswell.

Fins i tot alguns dels talls recorden perillosament a Nick Drake, de tant lànguides com sonen i de tant desencisat com sona en Hapstead. Aquest tret però, que perdria en successius àlbums, no desentona doncs el seu estil hi dona cabuda també, acaronant sempre les melodies, veritable punt fort dels Mojave 3, i permetent que aquest esllanguiment i aquest deixar-se portar per les circumstàncies conformin bona part de l'estil i la intenció del disc.
Sempre apuntalats per arranjaments de primera fila, sovint basats en suaus arpegis, amb guitarres de pedal o, sobretot, amb sonoritats twang, tant evocadores com efectives.

Dotats d'una capacitat melòdica descomunal tan sols comparable a una execució compacta i expressiva, els britànics recullen un ventall de petites històries de bars redemptors, de fugides de la realitat, de desencís i de descontent, de sentiments que es perden i de persones que se senten perdudes, en un catàleg memorable de petits retalls d'allò quotidià que conformen una obra rodona i tant interessant i deliciosa com qualsevol altre de les que constitueixen la seva trajectòria, sempre coherent i suggestiva.

Janis Joplin - Pearl (1971)

Ràbia, rauxa, mala llet, rancúnia, melangia desfermada, colpidora angoixa. Son tan sols alguns dels sentiments que trasbalsen aquell/a que es deixa traspassar l'ànima per aquesta onada que tot s'ho empassa, aquest terrabastall infecciós de proporcions desmesurades, aquesta huracà descarat i colpidor que prenen forma de cantant blanca enterbolida per els excessos alcohòlics i per les passions de ferida profunda.
Janis Joplin és sinònim d'excessos, sovint la seva memòria és soscavada per mites i llegendes de la santa bevedora que veritablement, això no es pot pas negar, era, però el que ha de romandre no pot ser altra cosa que un parell de discs en solitari absolutament aclaparadors i dotats d'una contundència difícilment superable.

Després del seu debut en solitari a Cheap Thrills, aquesta texana rebel i de gola prodigiosa presentava el que havia de ser el seu treball pòstum. Recol·lectant un magnífic grapat de cançons de diferents compositors de la talla de Bobby Womack o Kris Kristofferson, l'àlbum deambula per les balades bluesy, el rock i el soul amb instrumentacions d'alt octanatge que reforcen i en cap cas cedeixen a l'ímpetu de la Joplin, que s'esgargamella desaforadament, ara cantant-li a l'amor, ara maltractant mals ex-amants o contant-nos històries d'amor en llibertat de saviesa per la via directa.
Des de l'impacte inicial del Move over, fins a la balada Get it while you can que tanca el vinil, els sentiments afloren darrera cada nota, cada crit, cada estrip. Es veritat però, que l'excés de balades aflueixen pistonada massa sovint i és en els temes més ràpids on la potència de la veu de la Janis Joplin s'encavalca amb els atacs de la banda, assolint clímax memorables i irrepetibles. Encara i amb això, el balanç decibèlic de l'àlbum és altíssim doncs na Joplin s'escarrassa a cada revol del vinil per no deixar passar ni una sola nota sense sentiment, sense passió i intensitat.

Trufat de tres o quatre temes que romanen ja en la història del rock -l'inicial Move over, la intensíssima balada Cry baby, l'amorosa My Baby o la cançó riu que és Me and Bobby McGee- aquest Pearl abraça el rock i l'estreny per extreure'n tot el suc que sempre hauria de treure, fent-lo supurar notes de blues i de soul que enriqueixen una mixtura que et penetra i t'estreny les entranyes fins a l'extenuació.
I ara, la metàfora final que la vida ens brinda, com succeeix de tant en tant: el dics inclou un tema de títol premonitori, Buried alive in the blues. Aquest és un tema no conclòs, doncs la Joplin morí tot just abans d'afegir-hi la seva veu, quedant-ne així per la posteritat una desaforada cançó instrumental en la que, fins i tot en absència, la seva aura hi és present. Cada cop que escolto aquest tema, tot just en el crescendo previ al que havia de ser la tornada del tema, tinc la sensació de que un d'aquests dies, la veu de la Janis apareixerà de sobte, des del més enllà, per dir-hi la seva i tancar una obra mestra que ella va parir deixant-s'hi, literalment, la vida.
Descansi en pau, reina del blues.

14 de juny 2007

Flash And The Pan - Pan-Orama (1983)

Harry Vanda i George Young, una parella de productors australians, decidiren, cap a finals dels 70, traspassar el llindar de la cabina d'enregistrament per formar un grup heterogeni i una mica marcià que havia de llegar-nos una bona colla de temes de pop pre-new wave.
Essent aquest un projecte paral·lel a les seva veritable "professió", la de productors, és possible que estigués predestinat a no canviar ni trasbalsar el món de la música moderna, però en els pocs anys que estigueren actius i amb els cinc elapés que lliuraren deixaren una empremta inesborrable en les arrels del pop que havia de quallar en la dècada dels 80.
I és en aquest Pan-Orama, un recopilatori de temes presents en els seus tres primeres treballs on, d'una sola tacada, podem copsar l'enginy pop d'aquests Flash and the pan.
A Pan-Orama, com en tots els seus àlbums, s'hi agrupen una colla de números memorables al voltant d'estructures extraordinàriament simples, sobretot recolzades en una secció rítmica molt ben trobada per a cada tall i, confeccionats a partir d'uns elements tant bàsics com aquestes pròpies bases rítmiques però també amb l'ajut d'uns arranjaments perfectes, d'aquells que semblen dissenyats exclusivament per encaixar amb una melodia concreta i amb cap altra al món, així com unes tornades indescriptiblement enganxoses i plenes d'energia.

I cal afegir-hi un dels seus elements més distintius, unes lletres parlades més que cantades, amb una mena de deixadesa memorable (que a més arriba distorsionada com si se'ns parlés per un auricular telefònic) que contrasta amb els cors que arriben sempre puntuals en les tornades per donar unes embranzides extraordinàries a uns temes que semblen tenir vida pròpia. Aquestes lletres aborden temàtiques ben variades -fins i tot excèntriques i capricioses-: des de la incontestable radiografia de la deixadesa i del vagarejar que componen a Lights in the night molt abans que els Green day parlessin del seu "seient de velcro" (Tinc diners a la butxaca / però em sento arruïnat o Si la ràdio no m'enganxa, la televisió ho farà), fins a les aventures quasi sci-fi de Atlantis Calling o de Down among the dead men (una crònica freda i distant de la tragèdia del Titànic) passant per la divertida Hey, St Peter on diversos pinxos s'atansen a Sant Pere després de la seva mort tot argumentant He estat a New York / i de debò que semblava l'infern o, fins i tot, la pre-apocaliptica California ( Va apretar el botò erroni / i aviat no hi haurà cap lloc anomenat Califòrnia).

El disc en qüestió es troba, hores d'ara, absolutament descatalogat. En el seu lloc es poden trobar diferents recopilatoris que venen a incloure pràcticament els mateixos temes, sempre pertanyent a la primera etapa del grup. Però personalment recomanaria la recerca, tal vegada infructuosa, de tots i cadascun dels àlbums de la banda, molt en particular els tres primers, l'homònim de rigor ple de senzills instantanis, el fantàstic Lights in the night i el potser menys encertat però altament degustable Headlines. Tots ells faran delir a tot/a aquell/a que s'hi atansi, en trobar un grup fresquíssim, de melodies enganxoses i amb allò que en podríem dir mestratge compositiu pop.

11 de juny 2007

Harry Connick, Jr. - Blue Light, Red Light (1991)

Que en Harry Connick, Jr. és el successor d'en Sinatra ens ho venen dient/venent des que va començar la seva carrera. Que mai l'ha igualat i que mai no ha quallat en el panorama musical com va fer la veu, no cal que ens ho expliquin, ja es veu. Però el que no se li pot pas retreure al bo de'n Connick és aquell savoir faire d'algú que porta 30 anys de carrera i que ha tocat força pals diferents, sempre amb el jazz vocal com a punt de referència (i de retorn quan els seus experiments han fet fallida).
Amb el seu estil sempre descarat, prepotent però elegant i sedós, en Connick sempre ha sabut aportar una lleugera sensibilitat pop al seu jazz vocal per, sense arribar mai a ser més pop que jazz, brindar-nos uns números brillants, curats i amb aquella enganxosa qualitat que les melodies pop comporten i impregnen arreu.

Entregat just després del seu exitós We are in love que el va portar a conèixer l'èxit massiu (tot lo massiu que pot ser l'èxit d'un artista de jazz, per molt que el seu instrument sigui la veu) i a encetar una gira mundial que va elevar el seu caché fins a límits insospitats de popularitat i de reverència, el de Nova Orleans ens presenta aquí un àlbum més orientat a orquestra -amb una banda de més de 20 músics, alguns de la talla de Russell Malone- on signa tots i cadascun dels talls per confeccionar un bellíssim disc de sensitivitat standard però amb un carismàtic toc New Orleans. Es veritat que, com alguns han fet notar, potser no calia tenir una banda multitudinària per gravar un disc on els solos es redueixen a la seva mínima expressió i on, de cada dues notes que se senten una la toca el Connick. Potser sí que és un disc que neix de la manca absoluta de modèstia però, no ens enganyem, per cantar a la Sinatra cal ser una mica descarat, no?

La veu de Connick, com sempre, ratlla a un molt adequat nivell -lo seu no son els lluïments, la seva veu no dona per tant, sinó el to, la entonació i el posat de perdonavides- i va desgranant històries variades, humorístiques i sardòniques, dramàtiques i esbojarrades o, simplement, curioses. Però el ventall és prou ampli com per fer l'escolta d'aquest àlbum un autèntic delit. I és que les habilitats compositives del crooner es desfermen aquí donant cabuda no només a una temàtica amplia i variadíssima sinó també a una habilitat per les melodies que encaixen perfectament amb el context jazzy. Perles com el mig-temps A blessing and a curse, la jocosa You didn't know me when en la que desvetlla a la seva amant un passat més convuls del que les aparences donen a entendre, la preciosa balada Jill (una de les més boniques de tota la discografia de Connick) o l'esbojarrada uptempo Just kiss me, bé mereixerien per si soles l'escolta atenta de l'àlbum, però és que la resta del plàstic no les desmereix en absolut.

Compacte en el seu format i el seu so, aquest àlbum s'enquadra en seva primera etapa crooner, tot just a punt de publicar un disc de nadales (ja se sap que quan un publica un disc de nadales, encara que sigui amb molt de swing, la seva carrera comença a davallar) i explorar territoris més funk amb She, un disc fora de to que no va rebre més que crítiques negatives i que junt amb el seu successor en la mateixa línia, l'Star Turtle, va posar fora de circulació a Connick durant una temporada, mentre aprenia a baixar els esglaons de la fama i l'egocentrisme que l'havien portat a pensar que no hi havia ningú més interessant que ell al món musical. Al final va haver de descobrir que, per molt que li ho haguessin dit, ell no s'assembla a en Frank Sinatra -tota elegància i tècnica- sinó que té molts més punts en comú amb un petit pelacanyes com el Dean Martin, tot posat i intenció.

Però el que mai ningú no li traurà a en Connick és el saber-se hereu i digne successor d'una tradició musical encisadora, i que mitjançant unes dosis d'habilitat compositiva va saber mantenir i revifar fins al punt d'haver aconseguit que molts ens interesséssim per en Sinatra després de sentir-lo a ell.
Per molts Michael Bublés i molts Jamie Cullums que ens intentin colar, la darrera pàgina del jazz vocal d'standards la està escrivint encara avui en dia en Harry Connick, Jr. . I ja s'hi poden posar fulles.

09 de juny 2007

Queens Of The Stone Age - Songs For The Deaf (2002)

Titular un disc "Cançons per als sords" no deixa de ser tota una declaració de principis. Aquestes reines de la era de pedra, després d'un impactant segon llarga durada de títol "R" (en referència a la qualificació per a audiències), lliuren ara aquest impecable compendi de rock dur, explícit, contundent i espatarrant.

Cimentat sobre les cendres d'un mític grup de rock nord-americà dels 90, els Kyuss, els QOTSA acumulaven en aquesta nova entrega multitud de col·laboracions il·lustres que, a diferència del que sol passar, en aquest cas no s'acontenten en aparèixer en algun que altre tema per donar caché al disc sinó que passen a ser membres de dret en la banda i, per tant, no només col·laborar-hi esporàdicament sinó deixar-hi la seva empremta al llarg de tots els talls. Ja sigui Mark Lanegan dels Screaming Trees, ja sigui el mític ex-Nirvana i líder dels Foo Fighters Dave Grohl, ambdós deixen empremta, el primer aportant una solvència natural com a vocalista i el segon empenyent amb la seva potent bateria els decibels escandalosos de la banda.

El so dels QOTSA és, fonamentalment, musculós, despullat de finors i d'embelliments de cap tipus. Pretén una cruesa sonora que aconsegueix a base de bateria insistent, baixos emfasitzats i, sobretot, unes guitarres desproveïdes de la gama alta del seu equalitzador -el que en diríem treble-, bastint els seus fonaments d'una densitat sonora low-fi que acomoda perfectament -i destaca- les veus de Lanegan i Josh Homme.

Riffs de batalla, cavalcades conjuntes dels instruments i una clara actitud de mascle Alfa forgen una textura de hard rock digerible en la seva vessant melòdica però pesant en la sonora.
Hi ha, en aquests quinze talls, espai per els hits immediats -No one knows en seria un bon exemple-, per les cridòries esbojarrades -difícil anar més enllà de Six Shooter en una tarda de diumenge-, i fins i tot per les cabrioles de gravació, enllaçant molts dels talls del disc mitjançant la intervenció de suposats programadors radiofònics que els donen pas.
De fet, aquest darrer detall no és casual ni banal, n'és l'essència, potser. Després de sentir el habitual soroll de dessintonització que es produeix en donar-li voltes a la rodeta de freqüència de la radio, el primer DJ que introdueix el disc ja ens indica que es tracta de que l'escolta de l'àlbum ens reporti a la conducció d'algun cotxe per polsoses carreteres secundàries de la Amèrica profunda, tal vegada fugint d'algun crim o d'alguna mala nit a un bar infestat d'alcohol i barres on es gronxen els paparres. I per si hi havia algun dubte, el disseny del llibret del cd ens ho aclareix definitivament amb una foto-poster del tablier d'un automòbil en la que hi destaca, a més d'un canvi de marxes tunejat amb el logotip de la banda, un aparell de radio on el volum només té dues posicions: sorollós i molt sorollós.
I per si la teoria del mascle Alfa no fos prou evident, rematen el disseny del llibret amb un enorme logotip en forma de Q en la que la seva cua la forma un espermatozoide de caça. I després es pregunten perquè no hi ha més dones a les que els hi agradi el rock dur.

Això sí, no cal ni cotxe ni passat recent del que fugir ni tenir desbocades les neurones virils per delectar-se amb un disc que sembla forjat en ferro colat, sense fissures, dens i pesant com un cop de puny mal donat a la boca de l'estomac. O potser només és rock 'n roll. I m'agrada.