10 de desembre 2006

Muse - Black Holes and Revelations (2006)

Una de les grans revelacions de l’escena rock del 2006 han estat (i ho seguiran sent durant el 2007) els britànics Muse. I ho han estat perquè son, ara per ara, un dels millors i més ben definits productes del panorama.
Els Muse son una de les equacions més treballades i, alhora, complexes de la gran camada de grups joves (tot i que ells porten ja quasi bé deu anys a la carretera) que busquen el seu forat al mercat audiovisual. Si se’m permet la gosadia, a continuació n’intentaré desglossar la seva fórmula.

Agafa una colla de jovenets ben plantats amb energia suficient per fer-te remenar cap i cames amb facilitat; si el seu cantant té una veu que sovint es pot confondre amb la de Thom Yorke de Radiohead (com en l'arrencada del disc, una d’aquelles falses balades in crescendo que el creador de The Eraser ja ha patentat), millor. Afegeix-li una mica de Coldplay o dels Keane del seu segon disc (com a Starlight). Suma-li una potència pirotècnica i descarada a l’estil del heavy més clàssic (quan no dels Manson més comercials com a Supermassive Black Hole) i arrodoneix-ho amb unes lletres força inconsistents i absolutament oblidables per tal de que el conjunt es torni del tot digerible. Si no et queden escrúpols, aprofita les habilitats tècniques dels músics per confeccionar uns temes farcits de efectistes canvis de ritme i trencaments que facin botar estadis sencers. I quan ja ho tens tot enllestit, remous una mica afegint-hi unes quantes balades radiofòniques de alta volada.

El problema està en que, tot i que se’ls hi veu el llautó, aquest és tan brillant que és molt senzill deixar-s’hi enlluernar amb complaença i gaudint-ne cada segon.