17 de febrer 2007

Lily Allen - Alright Still (2007)

El gènere que practica la Lily Allen quasi bé el podríem batejar com a "lolly-pop". Això vindria a ser un joc de paraules entre un gènere com a tal (el pop) i una piruleta (lollypop en anglès). I perquè la piruleta? Doncs perquè la Lily Allen, com la Natasha Bedingfield, la Fergie dels Black Eyed Peas o quaranta-mil jovenetes mes semblen cantar com si llepessin un dolç de tan exagerades que les seves amanerades vocalitzacions resulten, aprofitant qualsevol "L" per treure la llengua i posar ferm al personal masculí. Si a sobre la noia en qüestió té 22 anyets i un d'aquests aspectes de Lolita sortida d'un reformatori que no només calenta al personal sinó que et fa pensar que, a sobre, et castigarà, l'èxit comercial està assegurat.

Ara bé, deixem-ho clar: sóc un home. Així que us confesso que m'encanta aquest disc de la Lily (ella em permetria tutejar-la), i tot seguit passo a explicar-vos totes les mentides necessàries per intentar convèncer-vos de que val la pena, sigueu home o dona, escoltar i gaudir d'aquest Alright, Still, i aíxí, de pas, no sentir-me culpable cada cop que l'escolto (tot mirant la portada i les fotos interiors).

Carregada d'aquesta insolència pròpia de la pubertat avançada, la Lily Allen es situa molt a prop (potser massa i tot) de pop ballable a l'estil de la Kelis. Contundència percussiva ben treballada i força variada, melodies simplistes pronunciades amb concupiscència juvenil que no deixen quasi espai per paratges instrumentals, aquestes son les seves senyes d'identitat. La Allen és per tot arreu en aquest el seu primer disc: escriu les seves cançons i acapara el metratge dels seus temes de dalt a baix. El conjunt sona bé, molt bé; la londinenca juga a mostrar-se innocent en les tonades però reserva la seva mala bava per les lletres, veritable puntal d'aquest disc ideal per engrescar una festa ensopida.
La temàtica, fonamentalment, s'acosta a la mateixa de gent com, per exemple, la Pink: sóc jove, vaig de marxa, m'espanto jo mateixa els paparres nocturns i no lligo perquè no vull, que si no...
Des de l'Smile que obre el disc, on rebutja el seu ex-company quan aquest vol reprendre la relació, fins a la divertidíssima Knock 'em Out on ens brinda un bon ventall d'excuses per allunyar els enganxosos de barra que intenten lligar-se-la (estic prenyada, tinc la sífilis, me n'haig d'anar que se'm crema la casa, etc.) passant per la simpàtica LDN on ens explica un viatge en bicicleta pels carrers de Londres on comprova la veritable realitat de les coses que s'hi veuen, la seva insolència omple les pistes d'aquest compacte eixerit i divertit com pocs.

En definitiva, si la Kelis no la denuncia per plagi, aquest treball ple a vessar de potencials singles per a les radiofòrmules de tot el món, picarà fort, i de ben segur que els propers treballs d'aquesta inquieta joveneta seguiran gaudint de gran acceptació per part de molt gent; calculo que de la meitat de la població, més o menys.

2 comentaris:

quim ha dit...

Una tarda estava a la botiga de discos Gong, mirant i remenant, i tenien posat aquest CD de la Lily Allen. Em va cridar l'atenció perquè vaig pensar que era ideal per posar-lo el dissabte al matí per fer neteja del pis. Crec que s'ha de reconèixer que existeix el gènere 'músiques per treure la pols' i que aquest gènere se l'ha de valorar. Me'l vaig comprar i, efectivament, el dissabte següent vaig netejar els vidres tot remenant el cul, i fent coreografies estirant els braços al so de 'Smile'. Després em semblar que aquest CD contenia una antologia paròdica de diferents estils. Per exemple, quan escolto 'LDN' m'imagino a la Carmen Miranda amb els seus barrets plens de fruita. 'Knock'Em Out' em fa recordar les Spice Girls, 'Everything's just wonderful' m'evoca música brasilera, amb aires Jobim, i 'Alfie' una cançó Sandie Shaw, l'eurovisiva de "puppets on string". O sigui, que aquest CD em sembla molt interessant, tot i la seva frivolitat aparent, i que té la virtud d'aportar noves coses a mesura que el vas escoltant. Virtud que demostra que no és un treball qualsevol, de pa sucat amb oli, sinó un feina de molta qualitat i que amb el temps es reconeixerà molt més que ara.

Marc Ambit ha dit...

Jajaja! :-D "Músiques per treure la pols" :-D Molt bó! :-D
I, per cert, tens tota la raó amb el tema de la aparent frivolitat. Hi ha frivolitats molt "artístiques", diguéssim.

Gràcies per aquest comentari tan inspirat, Quim!