31 de desembre 2006

Balanç musical de l'any 2006

Per acabar i tancar el 2006 definitivament per deixar que agafi pols, no vull deixar de repassar el que, al meu gust, ha estat l'any musical que tot just s'esgota. Ens hem trobat, un any més, i ja en van uns pocs -massa, fins i tot-, ensorrats sota piles i piles de discos de post-punk.
La majoria han estat grups novells que, tot seguint l'estela dels Franz Ferdinand, Rakes, Kaiser Chiefs o Maximo Park, s'entesten en buscar el seu punt d'originalitat. Cadascun d'ells hi afegeix el seu ingredient secret: uns hi posen un afectat èmfasi pop, altres distorsionen un pèl més que aquell grup però un pèl menys que aquell altre, alguns busquen la vena discotequera, altres la rugositat del rock més cru.
Però tots, absolutament tots, deuen començar a sentir que ja arriben tard. De la enorme fornada de post-punk que ens hem hagut d'empassar tan sols uns pocs escollits d'entre els grups novells tindràn la oportunitat de repetir atenció mediàtica l'any vinent.

Aquells que, havent estat dels primers, ja han tingut temps en aquests tres o quatre anys de treure el seu segon disc tenen, si més no, assegurada la seva presència en els prestatges de novetats de les botigues; tal és el cas dels triomfadors d'aquest any, els Arctic Monkeys. I aquells que, com els mateixos Ferdinand o els Interpol -pels quals guardo una filiació fanàtica- ja estan preparant el seu tercer poden ja comptar amb un espai reservat en l'olimp del decenni. Aquests son els grups que veritablement hauran marcat la pauta d'una moda a la que, segurament -esperem-ho-, li queden pocs amics i poques estones.

Fora de l'allau post-punk, les veritables perles d'enguany han passat més per la continuïtat d'una altra veta que l'any passat ja va donar els seus fruits i que va copar força dels llocs capdavanters en les llistes dels crítics. Es la veta de dels cantautors "rars"; aquells que, per la imatge però sobretot per la manera de cantar, estranya, angulosa, diferent i, segons com, atrevida, han suscitat esvalotades crítiques i desmesurades lloances. Gent con la Joanna Newsom que enguany ja ha publicat el seu segon àlbum, amb el mateix llibre d'estil però encara més atrevit en el seu format. O com l'Scott Walker, una vella glòria de culte que ha tornat per sorprendre tothom amb un disc de difícil accés, a cavall entre l'avant-garde i la orquestració tenebrosa d'una banda sonora terrorífica. També podem afegir a aquest grup a en Damien Rice, que amb les seves interpretacions afectades ha assolit posicions elevades en els rànquings dels millors de l'any. La veta que encetaren fa tot just un parell de temporades les Cocorosie i en Devendra Banhart sembla estar convertint-se en la gran esperança del pop-rock dels inicis del segle XXI, aquella vessant folkie i atrevida que ens ha de permetre dissipar els excessos del post-punk.

En una mena d'oasi de proporcions reduides es troba un petit geni estadounidenc, en Sufjan Stevens, que des de fa un parell de temporades vé sorprenen amb una asiduitat comparable a la seva prolificitat al món de la música, un món que, definitivament, necessita urgentment ser sacsejat de cap a peus per tal de no caure en la monotonia més inòcua. L'Stevens, a més d'escometre un ambiciós projecte consistent en publicar 51 àlbums dedicats cadascun d'ells a un dels estats de la seva "patria querida", encara té temps per treure discos fora d'aquest objectiu o, fins i tot, un recopilatori de nadales, pròpies i alienes, en clau de... en clau de... bé, en clau de Sufjan Stevens. El que aquesta incontestable promesa del pop-rock té amb comú amb el grup anterior, Joanna Newsom i companyia, és el fet d'entregar una música que sembla campar lliurement sense influències detectables a la primera audició. La seva predisposició per emprar instruments poc habituals en un disc de pop-rock com els banjos o les seccions de vent jugant amb un cert (ab)ús dels cors de veu acaramelada converteixen les audicions dels seus àlbums en un cúmul de sorpreses -agradables- i que encara que sigui per comparació amb la més que evident manca de pudor dels grups de post-punk en copiar i plagiar descaradament fa que calgui tenir-lo en compte de cara al futur més immediat.

I en la vessant més pop hi ha hagut diversos candidats a endur-se els elogis dels mitjans. Entre ells el debut d'una formació prometedora, els Clap Your Hands Say Yeah que, des que a principis d'any van editar el seu primer llarga durada no han deixat de ser anomenats i d'esta en boca de tothom que volgués semblar cool.
Els Magic Numbers no han pogut igualar la sorpresa de l'any anterior, però prometen tornar amb un estil força distintiu que guanya adeptes solc rera solc. Per la seva banda, altres formacions com els Decemberists no es volen quedar enrera.

I dins del contexte de rock més clàssic ens hem trobat amb algunes sorpreses amb grups extremadament joves que han dut a terme una certa revisió dels clàssics per contemporitzar-los i, afegint-los elements clau de la modernor com teclats i elements ballables, convertir-los en productes frescs i de digestió lenta i paladejable. Es el cas dels Kasabian que han endurit el seu so per presentar el contundent Empire, els Muse amb la seva fusió de desenes d'influencies -algú en diria còpies- o els Ratatat, exemplar extremadament rar de rock instrumental que fusiona a la perfecció la electrònica amb el rock més clàssic.
El que no ha perdonat tampoc aquest any, tot i que en una altra formació, ha estat Jack White, el 50% dels White Stripes que ara, acompanyat per tres nerds més a The Raconteurs torna a penjar-se de les llistes dels més admirats durant el 2006 amb un rock alternatiu joganer i engrescador.

I, per últim, tenim la invasió de grups propers a la estètica dels emplenapistes que, tot i presentar-se en diferents formes acaba produint una sinèrgia que els empeny cap a posicions altes en totes les llistes. Es el cas dels brasilers CSS o dels Hot Chip entre molts d'altres. Alegres, desenfadats, un pèl "petardos" però extremadament gaudibles a molts nivells.

Així, en un any on de les grans estrelles del firmament pop-rock tan sols en Bob Dylan, en Bruce Springsteen i en Elton John han tret disc nou, els grups novells han tingut ocasió de sonar més i, per tant, de tener la seva oportunitat en un mercat cada cop més saturat.

Però un dels aspectes més interessants i que més emprenta deixarà en aquest any fugisser és la definitiva irrupció d'Internet com a eina per a descobrir nous talents. La història racontada ja en diverses ocasions del petit grup modest que publica a la comunitat virtual per a musics Myspace la seva maqueta i que el boca-orella dels internautes s'entesta en divulgar, creant una expectativa mai vista per a la publicació del seu primer àlbum comença a ser ja molt habitual. Exmples recents?: Arctic Monkeys, el grup revelació del moment. L'e-màrqueting s'ha convertit, com era d'esperar, en una presència inel·ludible que ens farà ballar el cap a tots/es en el futur recent, havent descobert que allò que els/les experts/es en diuen màrqueting viral (un tipus de promoció l'esforç del qual rau en els propis usuaris/es, no tant en la marca) funciona a la perfecció amb les noves generacions.

En definitiva, un any que sembla més de continuitat que de trencament però que, justament, sembla apuntar cap a un cansament de les fòrmules que han triomfat en els darrers anys i que, probablement, ens porti cap a l'extrem contrari en un parell de temporades. Tot i així, un munt de producció discogràfica romandrà en els nostres caps, recordant, deixant constància, que el 2006 va existir; doncs, què seria un any sense banda sonora?