31 de desembre 2006

Balanç musical de l'any 2006

Per acabar i tancar el 2006 definitivament per deixar que agafi pols, no vull deixar de repassar el que, al meu gust, ha estat l'any musical que tot just s'esgota. Ens hem trobat, un any més, i ja en van uns pocs -massa, fins i tot-, ensorrats sota piles i piles de discos de post-punk.
La majoria han estat grups novells que, tot seguint l'estela dels Franz Ferdinand, Rakes, Kaiser Chiefs o Maximo Park, s'entesten en buscar el seu punt d'originalitat. Cadascun d'ells hi afegeix el seu ingredient secret: uns hi posen un afectat èmfasi pop, altres distorsionen un pèl més que aquell grup però un pèl menys que aquell altre, alguns busquen la vena discotequera, altres la rugositat del rock més cru.
Però tots, absolutament tots, deuen començar a sentir que ja arriben tard. De la enorme fornada de post-punk que ens hem hagut d'empassar tan sols uns pocs escollits d'entre els grups novells tindràn la oportunitat de repetir atenció mediàtica l'any vinent.

Aquells que, havent estat dels primers, ja han tingut temps en aquests tres o quatre anys de treure el seu segon disc tenen, si més no, assegurada la seva presència en els prestatges de novetats de les botigues; tal és el cas dels triomfadors d'aquest any, els Arctic Monkeys. I aquells que, com els mateixos Ferdinand o els Interpol -pels quals guardo una filiació fanàtica- ja estan preparant el seu tercer poden ja comptar amb un espai reservat en l'olimp del decenni. Aquests son els grups que veritablement hauran marcat la pauta d'una moda a la que, segurament -esperem-ho-, li queden pocs amics i poques estones.

Fora de l'allau post-punk, les veritables perles d'enguany han passat més per la continuïtat d'una altra veta que l'any passat ja va donar els seus fruits i que va copar força dels llocs capdavanters en les llistes dels crítics. Es la veta de dels cantautors "rars"; aquells que, per la imatge però sobretot per la manera de cantar, estranya, angulosa, diferent i, segons com, atrevida, han suscitat esvalotades crítiques i desmesurades lloances. Gent con la Joanna Newsom que enguany ja ha publicat el seu segon àlbum, amb el mateix llibre d'estil però encara més atrevit en el seu format. O com l'Scott Walker, una vella glòria de culte que ha tornat per sorprendre tothom amb un disc de difícil accés, a cavall entre l'avant-garde i la orquestració tenebrosa d'una banda sonora terrorífica. També podem afegir a aquest grup a en Damien Rice, que amb les seves interpretacions afectades ha assolit posicions elevades en els rànquings dels millors de l'any. La veta que encetaren fa tot just un parell de temporades les Cocorosie i en Devendra Banhart sembla estar convertint-se en la gran esperança del pop-rock dels inicis del segle XXI, aquella vessant folkie i atrevida que ens ha de permetre dissipar els excessos del post-punk.

En una mena d'oasi de proporcions reduides es troba un petit geni estadounidenc, en Sufjan Stevens, que des de fa un parell de temporades vé sorprenen amb una asiduitat comparable a la seva prolificitat al món de la música, un món que, definitivament, necessita urgentment ser sacsejat de cap a peus per tal de no caure en la monotonia més inòcua. L'Stevens, a més d'escometre un ambiciós projecte consistent en publicar 51 àlbums dedicats cadascun d'ells a un dels estats de la seva "patria querida", encara té temps per treure discos fora d'aquest objectiu o, fins i tot, un recopilatori de nadales, pròpies i alienes, en clau de... en clau de... bé, en clau de Sufjan Stevens. El que aquesta incontestable promesa del pop-rock té amb comú amb el grup anterior, Joanna Newsom i companyia, és el fet d'entregar una música que sembla campar lliurement sense influències detectables a la primera audició. La seva predisposició per emprar instruments poc habituals en un disc de pop-rock com els banjos o les seccions de vent jugant amb un cert (ab)ús dels cors de veu acaramelada converteixen les audicions dels seus àlbums en un cúmul de sorpreses -agradables- i que encara que sigui per comparació amb la més que evident manca de pudor dels grups de post-punk en copiar i plagiar descaradament fa que calgui tenir-lo en compte de cara al futur més immediat.

I en la vessant més pop hi ha hagut diversos candidats a endur-se els elogis dels mitjans. Entre ells el debut d'una formació prometedora, els Clap Your Hands Say Yeah que, des que a principis d'any van editar el seu primer llarga durada no han deixat de ser anomenats i d'esta en boca de tothom que volgués semblar cool.
Els Magic Numbers no han pogut igualar la sorpresa de l'any anterior, però prometen tornar amb un estil força distintiu que guanya adeptes solc rera solc. Per la seva banda, altres formacions com els Decemberists no es volen quedar enrera.

I dins del contexte de rock més clàssic ens hem trobat amb algunes sorpreses amb grups extremadament joves que han dut a terme una certa revisió dels clàssics per contemporitzar-los i, afegint-los elements clau de la modernor com teclats i elements ballables, convertir-los en productes frescs i de digestió lenta i paladejable. Es el cas dels Kasabian que han endurit el seu so per presentar el contundent Empire, els Muse amb la seva fusió de desenes d'influencies -algú en diria còpies- o els Ratatat, exemplar extremadament rar de rock instrumental que fusiona a la perfecció la electrònica amb el rock més clàssic.
El que no ha perdonat tampoc aquest any, tot i que en una altra formació, ha estat Jack White, el 50% dels White Stripes que ara, acompanyat per tres nerds més a The Raconteurs torna a penjar-se de les llistes dels més admirats durant el 2006 amb un rock alternatiu joganer i engrescador.

I, per últim, tenim la invasió de grups propers a la estètica dels emplenapistes que, tot i presentar-se en diferents formes acaba produint una sinèrgia que els empeny cap a posicions altes en totes les llistes. Es el cas dels brasilers CSS o dels Hot Chip entre molts d'altres. Alegres, desenfadats, un pèl "petardos" però extremadament gaudibles a molts nivells.

Així, en un any on de les grans estrelles del firmament pop-rock tan sols en Bob Dylan, en Bruce Springsteen i en Elton John han tret disc nou, els grups novells han tingut ocasió de sonar més i, per tant, de tener la seva oportunitat en un mercat cada cop més saturat.

Però un dels aspectes més interessants i que més emprenta deixarà en aquest any fugisser és la definitiva irrupció d'Internet com a eina per a descobrir nous talents. La història racontada ja en diverses ocasions del petit grup modest que publica a la comunitat virtual per a musics Myspace la seva maqueta i que el boca-orella dels internautes s'entesta en divulgar, creant una expectativa mai vista per a la publicació del seu primer àlbum comença a ser ja molt habitual. Exmples recents?: Arctic Monkeys, el grup revelació del moment. L'e-màrqueting s'ha convertit, com era d'esperar, en una presència inel·ludible que ens farà ballar el cap a tots/es en el futur recent, havent descobert que allò que els/les experts/es en diuen màrqueting viral (un tipus de promoció l'esforç del qual rau en els propis usuaris/es, no tant en la marca) funciona a la perfecció amb les noves generacions.

En definitiva, un any que sembla més de continuitat que de trencament però que, justament, sembla apuntar cap a un cansament de les fòrmules que han triomfat en els darrers anys i que, probablement, ens porti cap a l'extrem contrari en un parell de temporades. Tot i així, un munt de producció discogràfica romandrà en els nostres caps, recordant, deixant constància, que el 2006 va existir; doncs, què seria un any sense banda sonora?

Damien Rice - 9 (2006)

Damien Rice, en contra del que diu la seva biografia, no viu a Irlanda; viu a l'infern. O si més no, això és el que se'n podria desprendre del seu segon llarga durada, una dolorosa col·lecció de penes i mals de l'ànima que Rice resol amb una terrible contenció que, a mesura que avancen les notes, sembla condensar-se en una massa inert a punt d'esclatar. El cataleg de pesars i penúries sensorials persisteix esgarrifosament a través dels onze temes d'aquest disc superb que talla només d'escoltar-lo.

Encadenant majoritàriament sonoritats pròpies del folk intimista -puntejades per alguns crescendos eixordidors-, la veu trencadissa de Rice t'acarona, et xiuxiueja a cau d'orella, radiografies del dolor més intens que rau de les relacions humanes. Amb una xocant -i vibrant- sinceritat narrativa, l'irlandés aborda lletres punyents parsimoniosament, sense presses, amb la convicció del qui s'obre l'ànima de bat a bat i se sap escoltat amb atenció. En la terrible i corprenedora Accidental Babies canta I és prou fosc ell? / Prou com per veure la teva llum a una ex-amant anyorada. O fins i tot a Rootless Tree, la que, probabablement sigui el número més fluix de l'àlbum -el menys original si més no-, s'atreveix amb una tornada del tipus: fote't, fote't, fote't tu i tot el que fas. Directe a la jugular, d'aix`se'n diu concreció.

I el millor de tot és que en Rice és capaç de compil·lar i encapsular els esquinços de la seva ànima amb una transparència i una sinceritat inmenses i atronadores, la contundència de les quals reverbera dins d'un/a quan el disc ja ha deixat de girar i trasbalsa fins a límits insospitats.


26 de desembre 2006

Steeleye Span - Commoners Crown (1975)

En un atrotinat vinil que un bon amic meu em va "vendre" per 100 pessetes en desprendre's de tota la seva vasta col·lecció amb l'arribada del compacte, hi descobreixo un àlbum desconcertant, d'una bellesa hipnòtica que representa a la perfecció la maldat i el sadisme inherent en tots els contes infantils . Embolcallat en un rock de fortes arrels irlandeses, bevent temàticament del folklore britànic, els Steeleye Span ens transporten a un món de crueltat esfereïdora.

Des del seu primer tall, Little Sir Hugh, la intenció ja és clara. Basada en una cançó tradicional anglesa sobre un nen jueu assassinat mentre jugava amb altres nens a pilota que la Maddie Prior, vocalista del grup, transforma per eradicar-ne els aspectes antisemites, el conte macabre d'aparença dolça però contingut salvatge i violent et masega el cor per tal de preparar-te pel que encara ha de venir.
A partir d'aquí, es succeeixen les històries sobre homes malvats que intenten segrestar nens i només en treuen una mort anguniosa, pagesos que tasten la seva pròpia medecina inflacionista, enamoraments perniciosos i un llarg etcètera de maldats i lletjors tan sols contrapuntejats per algunes gotes d'humor -negre, és clar- i per un preciós tema instrumental deutor de Bach.

Darrera d'aquest veritable museu dels horrors, els irlandesos ataquen els seus instruments poderosament, amb virtuosisme, acostant més el conjunt al rock que no pas al folk. Musicalment, la potència és fa palesa i conforma un conjunt francament fantàstic amb les obscures lletres de temàtica reproblable.

Amb un finale humorístic i de disbauxa contagiosa, els Steeleye Span tanquen aquest extravagant i preciós àlbum cantant alegrement el robatori -i possiblement l'abús sexual- d'un home excessivament social que acaba desfilant pels carrers de Nova York amb un barril de farina com a única vestimenta. Un tancament més lleuger que, amb la participació de l'actor Peter Sellers com a encarregat de fer sonar l'ukelele, ens acomiada amb un agradabilíssim regust de saviesa musical i de temeritat temàtica.


Els "millors" del 2006

Visc, en els darrers dies, una mena d'immersió musical absoluta que omple els meus dies quasi bé de cap a peus. El motiu no és altra que el de repassar tots aquells àlbums publicats durant aquest any que tot just esgota les seves darreres hores de sol.
I quina millor manera d'acabar l'any que, aprofitant el repàs, intentar confeccionar una d'aquelles llistes nadalenques de resum per tal de fer-me sentir com si fos un/a important crític d'alguna prestigiosa revista musical.
Deixa'm dir, però, que el veritable i únic interès d'aquestes llistes per a mi no és altre que el de descobrir discs que, d'altra manera, no hagués tingut a bé escoltar.

No jutjaré la extranya similitud que en totes les llistes s'intueix, trobant-hi alguns discos elevats a la categoria d'obres mestres que jo, de cap de les maneres, ni donant-els-hi la volta, els hi trobo la gràcia. En qualsevol cas, espero que en aquesta llista que ara segueix puguis descobrir algun disc interessant i que, com em passa a mi, no haguessis escoltat de no haver llegit una determinada ressenya.

Regina Spektor - Begin To Hope
Una de les més belles partitures d'aquest any. Diferent, elegant, enginyós i que destil·la cura i elegància per tots els seus racons.

The Beauty Room - The Beauty Room

Una preciositat de textures vocals exquisides entrefilades i perfectament engalzades. Melodies pop sobre d'harmonies xopes de tendresa.

Girl Talk - Night Ripper

Milers de samples de temes arxifamosos i reconeixibles a l'instant s'encadenen, baula a baula, en un conjunt salvatgement ballable, festiu i que funciona tant bé com a trencapistes com a trivial musical.

The Rapture - Pieces Of The People We Love

Fenomenal disc ballable i d'innegable encant que es converteix, d'un solc a un altre, ara en un omplepistes, ara en un post-punk enganxós que t'encén.

Gnarls Barkley - St. Elsewhere

Vibrant i potentíssima descàrrega adrenalínica del productor Danger Mouse i el rapper Cee-Lo Green. Una col·lecció de soul descarat treballat sobre descomunals bases ballables. Han aconseguit amb aquest innovador àlbum donar continuitat duradora a la tradició més negra atorgant-li la modernor que requeria per desmarcar-se tant dels productes buits (Beyoncé, Kanye West, etc.) com dels continuistes (John Legend, Alicia Keys, etc.).

Damien Rice - 9
Esplèndid compendi de balades descarnades i sagnants al voltant d'una veu tan trencadissa com vibrant i emocionant. Contra les balades pop d'escàs recorregut que es despenjen per les ones radiofòniques, aquesta col·lecció brillant i sincera prospera, nota a nota, sobre riques partitures d'insoportable crueltat a les quals es fa difícil sobreposar-se.

N'hi ha, per descomptat, molts més. I en cap cas caldria pensar que aquests son els que considero "millors" (aquí, com en el títol d'aquest post, les cometes son importants), doncs no he entès mai que en qualsevol disciplina artística es pugui fer servir la famosa dicotomía bo/dolent. Aquests cinc discs que he llistat son aquells que, exclusivament, m'han fet vibrar per algun motiu i que, més enllà dels seus mèrits i de les seves debilitats, m'han agradat.

Si algú té altres preferències i les vols compartir aquí, ja sap com fer-ho.

23 de desembre 2006

Midlake - The Trials of Van Occupanther (2006)

Com si dels 70 haguessin sortit, els Midlake aborden en el seu segon àlbum un estil preciosista basat en les harmonies vocals treballades i un teixit de soft-rock à la America que revitalitza un gènere que ha sucumbit en mans del pop anglès, molt més centrat en la digestió ràpida que en dibuixar bells teixits vocals.

Dins la tendresa d'una àlbum deliciós, sorprenen -i n'emfasitzen el resultat final- unes guitarres distorsionades però emmudides que realcen la complexitat harmònica.

Però indubtablement, el punt més àlgid d'aquesta petita meravella delicada i saborosa son les preciosistes estructures vocals que en Tim Lee com a solista i la resta del grup com a cor aborden al llarg de tots els talls del disc. A diferència d'altres formacions amb interès en les harmonies vocals, els texans Midlake no les reserven per a les tornades com a element de crescendo, sinó que les empren arreu del disc, tornant-se difícil el trobar algun vers cantat per Lee en el que tingui la oportunitat de destacar en solitari.

I el que transporten aquestes preciosistes melodies vocals son unes lletres encantadores, amb una condensació temàtica important i que parlen de paratges gelats, d'hiverns difícils, de solitud i de desesperança que sovint recorden, per la parsimònia amb les que son narrades als recitats pausats de Thom Yorke amb els Radiohead.

El resultat és un àlbum orgànic i relaxat que convida a detallades audicions per tal de copçar matisos de gran bellesa però de proporcions mínimes que s'amaguen darrera una presència ferma i perfectament arrelada en la tradició nord-americana.

22 de desembre 2006

The Automatic - Not Accepted Anywhere (2006)

La proposta dels Automatic en disc de debut no és massa original. Segurament, en seguir la estela de revival post-punk ja arriben tard. Hi ha molts grups que, com ells, s'han apuntat al camí de l'èxit seguint l'estela dels Park o dels Ferdinand, tot i afegint-hi sempre un tret distinctiu que, dins de la homogeneïtat regnant, els diferenciés de la resta.
I el pitjor que se'ls hi podria dir als Automatic és que el seu tret distinctiu costa de trobar-se. Poder estan un pèl més escorats cap a l'electro que els demés. Poder tenen un cert regust vuitanter que en facilita les primeres audicions. Poder, fins i tot, podrien aduïr tenir més densitat guitarrera que la resta. Però, en definitiva, les úniques bases de què disposen siguin una certa habilitat per induir al ball i una curiosa dicció del seu cantant, en Robin Hawkings.

Més enllà d'això, la buïdor. El disc engresca però no fidelitza; enganxa però no s'arrapa; diverteix però aquesta sensació s'acaba amb el darrer segon de l'àlbum (poder fins i tot una mica abans).
A més, al llarg dels talls cada cop es fa més difícil soportar els acompanyaments vocals que la banda li fa a en Hawkings, basats en una mena de cridòria esbojarrada -poder per incitar-nos a enganxar-nos-hi - per comptes del ja clàssic cor en una octava més alta.

El veritable problema però, rau en el fet de que no només no son originals -no crec que ningú es pugui considerar original dins el fenòmen post-punk, que no és més que una reinvenció d'un estil caduc- sinó que sonen sospitosament igual que altres bandes que els han precedit en aquests darrers tres anys, com els The Rakes, per posar només un exemple. D'alguna manera, el que fan els Automatic és revival del revival, i això ja comça a ser llastimós.

Tot i amb aquests llasts, és innegable que el resultat, encara que efímer, enganxa i s'escolta de bon grat, sobretot quan tens una d'aquelles tardes en les que el cos no et demana res massa profund i només cerques una empenta emocional que et transporti a un món més alegre i eixerit.

Girl Talk - Night Ripper (2006)

Ningú amb dos dits de front seria capaç d'agafar entre els seus dits un cd com aquest d'una estanteria si no fos per fotre-se'n de la seva horrible -horrorosa- portada, més digna d'una autoproducció que una altra cosa. Poder caldria dir que, per gaudir d'aquest disc cal no tenir dos dits de front.

El fenomen Girl Talk parteix d'un absolut nerd anomenat Gregg Gillis que, en sortir de la seva feina d'enginyer biomèdic (nine-to-five en dirien els estatunidencs) es planta al bell mig de la pista d'alguns dels clubs més in dels USA i amb el sol ajut d'un ordinador portàtil s'embarca en unes sessions absolutament iniciàtiques seguides amb veritable èxtasi pels assistents reproduint temes hiper-ballables que utilitzen centenars -i això és literal- de samples que el noi ve emmagatzemant compulsivament des de fa anys d'alguns dels temes més famosos de la història recent del pop-rock. Des de Madonna fins a George Benson, d'Aerosmith fins a Fleetwood Mac, tota tonada reconeixible que hagi passat a formar part del subconscient musical de la seva audiència és susceptible de sonar, tan sols durant uns pocs segons, convidant constantment ja sigui al ball compulsiu de les tonades reconegudes, ja sigui a jugar a una mena de trivial compulsiu, això sí, sense deixar mai de bellugar-se.

L'èxit massiu d'aquestes sessions l'han portat a editar aquest àlbum sota el segell Illegal Art. I el nom del segell pel qual ha gravat no és en va doncs en Gillis confessa no pagar royalties pel "robatori" dels samples que empra. De fet, el que aquest noiet amb cara de desencaixat de Pittsburg fa no és pas nou. El col·lectiu Negativland de Jonh Oswald ja va "perpetrar" allà pel 1992 una mena de collage samplejat de diversos temes dels U2. No cal dir que la maquinària legal i burocràtica de les multinacionals es van llençar a la jugular dels heretges que havien gosat actuar al marge dels royalties. El futur de'n Gillis, com ell mateix admet, no és prometedor si continua fent-se famós pels seus àlbums. Només en aquest disc, els fanàtics del seu art ja han comptabilitzat més de 300 samples dels 2000 que l'autor admet haver fet servir.

Això no seria més que una anècdota propicia digna dels blogs d'actualitat musical de no ser perquè el resultat, més enllà de la curiositat té una empenta i una trempera realment aclaparadora. Els encreuaments musicals que Girl Talk ens proposa son, ja des d'un bon començament, atrevits, diferents i, el que és més important, aconseguits. Sentir com la preciosa Bittersweet Symphony dels The Verve entra per encavalcar-se sobre uns gemecs femenins que marquen el ritme de la cançó no deixa de ser una experiència al·lucinant. I les mescles de gèneres semblen ser una de les jugades preferides del de Pittsburg: pop per sobre (o és per sota?) de hip-hop, rock amb dance, etc.

I el que és més interessant és el fet de que aquestes associacions produeixen en alguns casos, a més de sonoritats d'indubtable impacte, noves interpretacions dels texts dels temes que es samplejan plegats, obrint la porta a unes escoltes, diguem-ne, més intel·lectuals.

De totes maneres, no cal oblidar que estem davant d'un producte de la nostra era. Un poti-poti de gèneres, estils, èxits, bases rítmiques, efectes de so, que provenen d'una mena de saqueig intensiu de l'actualitat musical dels darrers 30 anys i que, en definitiva, s'acaba convertint en una mena d'història musical comprimida.

En qualsevol cas, si en Gregg Gillis aconsegueix escapolir-se de la policia i si és capaç de trobar-se algú que tingui a bé dissenyar-li portades més decents, podem estar davant d'un dels grans mites musicals del primer decenni del segle XXI.

19 de desembre 2006

The Black Angels - Passover (2006)

Un debut curiós el d'aquests texans que perpetren un rock ancestral, de distorsió clàssica i secció rítmica que sembla desenterrada d'un relat d'H.P. Lovecraft. Aquesta formació rock que, com a dada curiosa cal destacar que compta entre les seves files amb dues dones- fet gens habitual en els grups rock- dispara tones decibèliques amb la seguretat desencantada dels que se saben portadors d'arrels místiques.

En Alex Maas, vocalista de la formació, ataca els versos en l'estil robòtic i xop de dexencís que emprava el mític Jim Morrison dels Doors. Sens dubte, els creadors del Riders on the storm son molt presents en les influences musicals dels Black Angels, dels quals prènen no només la lírica vocal sinó la tendencia a acostar-se perillosament a la psicodèlia sense arribar més que a vorejar-la, fent que s'intueixin els seus efectes al·lucinògens sense permetre que desconectem del tot del viatge.

Els de Texas onegen la bandera del rock clàssic però emprant com a reclam addicional trucs -alguns en dirien gimmicks- per caçar oients contemporanis, com les entrades amb puntejos de guitarra neta que marquen el tarannà del tema que inicien.

Sense dur-nos les mans al cap davant d'un descobriment com aquest, no cal dubtar de que els Black Angels, amb les seves arrels ben plantades poden tenir llarg recorregut si encerten, per una banda, a matisar més els seus temes per donar-los la frecor que, en certa manera, sembla mancar-los en aquest primer disc, i per l'altra a diferenciar-se de grups que també aposten pel rock clàssic com els White Stripes o la banda de culte The Black Keys, veritables representants del rock més cru i punyent.

16 de desembre 2006

Regina Spektor - Begin to Hope (2006)

Des de l'incomparable tall que dona inici a aquest àlbum (Fidelity) fins al darrer segon de la melangiosa tristor de Summer in the city amb la qual tanca el disc, Regina Spektor, nascuda a Rússia i criada al Bronx de NY assoleix el que, probablement, sigui el disc més rodó d'aquest 2006.

Tot just iniciat el disc amb un curiosíssim stacatto que introduex els dos primers versos —I never loved nobody fully / Always one foot on the ground— l'oient ja té clar que es tracta d'un treball diferent, atrevit i, sobretot, bell, molt bell. Sovint un es troba amb discs originals, amb un cert atreviment que, en definitiva, no deixen de ser lloables per aquesta sola qüestió, quedant relegada la màgia musical a un segon terme. No és el cas.

I no deixa de sorprendre a mesura que avancen els solcs doncs desprès de la delicadesa del primer tall, la russa no té cap inconvenient en introduir guitarres distorsionades per atacar un número (Better) eminentment pop amb un embolcall rock que et predisposa per a l'imprevist de cara a la resta de l'àlbum.

La saviesa musical de la Spektor no s'enquadra únicament però en les sonoritats instrumentals, doncs les seves lletres estan amarades de tendresa (if I kiss you where it's sore / will you feel better) i recorren el disc deixant sempre una certa amargor en forma de dolçors amb cara oculta. I el millor de tot és que aquestes lletres ens les porta una veu portentosa, plena de matisos, capaç de suggerir reminiscències de la Billie Holiday (quin vibrato!) o simplicitat propera (quasi xiuxiuejant) d'un vers a l'altre.

I quan agafa el piano...oh, quan agafa el piano. Tota la saviesa musical de la Regina Spektor s'arrapa a ses tecles per abordar uns blues amb regust clàssic que t'arrosseguen ja sigui cap a un terreny jazzy (Field Below o Lady, un homenatge a la seva admirada Billie Holiday), ja sigui cap a claus més clàssiques (Après moi).

I és que aquest és, per damunt de tot, un disc complet, plè de sucosos fruits que penjen de totes i cadascuna de les seves branques. Tota una magnífica obra d'art musical del segle XXI que vé a demostrar que es pot ser diferent i atrevida sense caure en excessos hedonistes emprant, per evitar caure en el parany, una tàctica poc usual en les músiques contemporànies: obrir el cor de bat a bat.

14 de desembre 2006

Frida Hyvönen - Until Death Comes (2006)

Aquest album de debut de la sueca Hyvönen no deixa de ser un d'aquells àlbums de veus femenines que intenten obrir-se pas en les estanteries de les botigues de discos a cop d'originalitat sonora. Sense anar tant lluny en el seu atreviment com la Joanna Newsom, Hyvönen planteja un disc marcat per la senzillesa sonora i per l'economia de mitjans, deixant que sigui un solitari piano trepitjat amb insitència el que, en molts talls, acompanyi unes lletres properes, amigables però sempre amb un regust trist. S'hi barrejen en aquests versos algunes referències a la natura que semblen evocar paratges vastos de verdor gelada, amb temes com l'amistat que, per la manera en que son sonorament tractats semblen més aviat tristos i melancòlics.
No deixa de ser agradable trobar-se amb un disc com aquest, certament diferent del 90% de les produccions discogràfiques actuals, tot i que, en definitiva, no sembla portar-nos enlloc.

12 de desembre 2006

The Rapture - Pieces Of The People We Love (2006)

El tercer disc dels novaiorquesos destil·la allò que els entesos en diuen groove, aquell nosequé que fa que un tema tingui "rotllo", que t'empenyi a moure el cos, no esbojarradament sinó amb un cert autocontrol que faci que els teus moviments mantinguin una certa elegancia en la contenció.
Mescla subtil de l'indie rock més recent i la electrònica de ball, aquest Pieces... apunta ambicions d'emplenapistes en l'estela dels LCD Soundsystem que, ara fa un parell d'anys van empènyer als més rockers a moure cintura, poder fins i tot en contra de les seves creènces més arrelades. Les bases dance rematades amb guitarrades més o menys distorsionades proporcionen el vehicle adequat per tal de que el seu frontman Luke Jenner hi afegeixi el seu samplejat vocal simulat, repetint consignes pocasubstància per engrescar al personal. I es precisament en el seu vocalista on rau el millor i, alhora, el pitjor d'aquest treball. Per una banda, la seva versatilitat (de vegades punk à la Sting, de vegades simplement esbojarrat) li dona una divertida varietat que fa les audicions força interessants. Però, per una altra banda, és precisament aquest esbojarrament eixelebrat el que, en alguns moments, pot tornar-se excessiu. Es aquella sensació de quan els teus amics es volen divertir i tu no tens el dia. I és que poder no sempre vé de gust tenir groove.

Razorlight - Razorlight (2006)

Ningú negará que l'homònim segon disc dels Razorlight té gràcia. I poder la té per la seva simplicitat. Allunyat de les grans (sobre)produccions que embolcallen les mediocritats més òbvies, aquest quartet londinenc aprofita la senzillesa per confeccionar un disc joganer i fàcil de digerir en una primera audició. Aquí no hi ha excessives estridències, dissonàncies ni distorsions guitarreres fora mida. Uns arpegis nets, com els de la encantadora Kirby's House, unes lletres clares i directes, i uns tocs retro, quasi sixties, acaben d'arrodonir la feina.
Es veritat però que aquesta mateixa simplicitat acaba deixant un cert regust d'inoqüitat que en futures audicions pot tornar-se amargor.

10 de desembre 2006

Muse - Black Holes and Revelations (2006)

Una de les grans revelacions de l’escena rock del 2006 han estat (i ho seguiran sent durant el 2007) els britànics Muse. I ho han estat perquè son, ara per ara, un dels millors i més ben definits productes del panorama.
Els Muse son una de les equacions més treballades i, alhora, complexes de la gran camada de grups joves (tot i que ells porten ja quasi bé deu anys a la carretera) que busquen el seu forat al mercat audiovisual. Si se’m permet la gosadia, a continuació n’intentaré desglossar la seva fórmula.

Agafa una colla de jovenets ben plantats amb energia suficient per fer-te remenar cap i cames amb facilitat; si el seu cantant té una veu que sovint es pot confondre amb la de Thom Yorke de Radiohead (com en l'arrencada del disc, una d’aquelles falses balades in crescendo que el creador de The Eraser ja ha patentat), millor. Afegeix-li una mica de Coldplay o dels Keane del seu segon disc (com a Starlight). Suma-li una potència pirotècnica i descarada a l’estil del heavy més clàssic (quan no dels Manson més comercials com a Supermassive Black Hole) i arrodoneix-ho amb unes lletres força inconsistents i absolutament oblidables per tal de que el conjunt es torni del tot digerible. Si no et queden escrúpols, aprofita les habilitats tècniques dels músics per confeccionar uns temes farcits de efectistes canvis de ritme i trencaments que facin botar estadis sencers. I quan ja ho tens tot enllestit, remous una mica afegint-hi unes quantes balades radiofòniques de alta volada.

El problema està en que, tot i que se’ls hi veu el llautó, aquest és tan brillant que és molt senzill deixar-s’hi enlluernar amb complaença i gaudint-ne cada segon.

The Beauty Room - The Beauty Room (2006)

Ve't aquí la història d'un dj anglès de culte (Kirk Degiorgio) que, després de treballar-se a fons la escena club estira la veta de les seves preferències musicals més antigues (declara haver crescut de la mà de Joni Mitchell, Dusty Springfield, etc.) per afrontar un àlbum totalment diferent sota el nom de The Beauty Room.

I poder el nom escollit no sigui en va, doncs la bellesa harmònica i sonora present en aquest llarga durada és corprenedora, vaporosa i lluminosa a més no poder.

Les variacions que hi trobem van des de les influències del pop vocal dels 70 fins a les arrels de R'nB. Fonamentat en unes treballadíssimes harmonies vocals, les bases sobre les que es sustenten passen per la senzillesa d'uns arpegis de guitarra o per una secció rítmica més negra que acompanya els mig temps. En la seva languidesa etèria sembla com si els Beach boys s'haguessin fet grans i haguessin oblidat les planxes de surf (poder obligats per afeccions reumàtiques) com a The weight of the world. Capes i capes de sonoritats harmòniques concentrades amb petites variacions que adornen un conjunt preciosista al voltant de la vaporosa veu de Jinadu.

De vegades sembla estar sentint als Crosby, Stills and Nash, quan, de sobte, en el següent track apareix l'acaramelat sabor baladista de Gino Vanelli. I és en aquesta riquesa cromàtica, espessa però de tacte suau, on rau la bellesa innata d'una àlbum concebut des de la intimitat i que trespassa l'ànima sense pietat.

08 de desembre 2006

Jorge Drexler - 12 segundos de oscuridad (2006)

No es gens usual trobar-se discos arrelats en lletres poètiques; i encara és menys usual trobar-se'n un que no segueixi la estela clàssica de cantautors armats únicament amb ses guitarres i ses paraules.
Aquests 12 segons d'obscuritat de l'uruguayà Drexler és un petit recull poètic que, lluny de ser transportat per musicalitats simples que donin rellevància a les lletres, navega per arquitectures sonores complexes i melòdicament sorpressives presentant un ram preciosista i nitimista d'una amplitud temàtica generosa i original.
Les paraules son poderoses en aquest àlbum, però venen acotxades per melodies enginyoses y paisatges sonors bells alhora que íntims. Curiosament però, el seu primer senzill, Transoceánica, cavalca sobre una base rítmica francament simplista, mecànica fins i tot, que recorda a Cohen però, sobretot, a Battiato. Es, això si, tot i que simple, una més de les variades formes rítmiques que adopta aquest disc, sempre en escenaris calmats i melangiosos.

La seva riquesa temàtica, un dels veritables grans valedors d'aquest treball, ens dona la oportunitat de guardar-nos un bri d'esperança de cara al futur de les músiques, cada cop més sonorament hedonistes. Algunes referències amoroses (que quan aparèixen com en la preciosa La vida es más compleja de lo que parece, cerca camins menys concorreguts), curiosos experiments narrats com si fossin un Telenotícies sobre la globalització (Disneylandia), odes als moments difícils (12 segundos de oscuridad), moderns anàlisis de les conseqüències de la irrupció de les noves tecnologies en les relacions humanes (La infidelidad en la era informatica) i observacions clarividents sobre el desig latent en les nostres vides quòtidianes (El otro engranaje) conformen una panoràmica agradabilíssima i reconfortant que fan venir de gust les noves audicions per tal de captar matisos probablement perduts entre metàfores sorgides d'aquestes dolces sonoritats.

No deixa de ser curiós que Jorge Drexler s'acosti a la clàssica presentació de cantautor de veu i guitarra única i exclusivament en la adaptació que del High and Dry dels Radiohead escomet en un anglès millorable, marcant amb aquesta senzilla i propera interpretació un adequat contrapunt a allò de que el cantautor mira d'allunyar-se per presentar un àlbum extremadament proper, càlid i d'alt contingut líric, tant en la seva música com en el seu text.

03 de desembre 2006

Ratatat - Ratatat (2004)

El debut dels estadounidencs Evan Mast i Mike Stroud recorda a un regal d'embolcall rugós que amaga una perla simple però alhora delicada. D'aquesta confrontació matèrica, d'allò que és bast i abrassiu contra allò que destil·la tendresa i fragilitat.
La rugositat la posen les bases electròniques i les flamejants guitarres, ambdues distorsionades barroerament. La fragilitat la posen les melodies festives, quasi infantils que evolucionen lentament per entre els frondosos boscos de percussions febrils i repiqueteig sonor constant.

Esborrant fronteres entre la electrònica i el rock, els de New York es semblen presentar-se com a aspirants a omplir pistes per acabar acompanyant-nos a la barra a delectar-nos amb les seves textures. Algunes semblen descaradament disposades a escalar posicions en les llistes dance (Seventeen Years, Crips o Germany to Germany) mentre que d'altres porten aquella dolçor etèria, sovint amarades d'una fina capa de Drum 'n bass (Cherry) o, fins i tot, algunes parteixen d'una base de hip-hop per engegar la maquinària de capes i capes sobreposades de guitarres i teclats.

En definitiva, un àlbum atrevit i del que en resulten unes audicions saboroses a mig camí entre l'engrescament i la melangia.