17 de setembre 2006

The Beach Boys - Pet Sounds (1966)

Repetidament senyalat com un dels millors àlbums de la historia del pop, com una obra mestra indubtable i, en definitiva, com una de les obres més influents del segle XX, el Pet Sounds dels habitualment lleugers i ensucrats nois de la platja es revela com un evident pas endavant en la seva carrera, apuntant a temes més adults -sense abandonar mai aquella joie de vivre californiana- i buscant textures sonores més enrevessades i treballades.
Quan en Brian Wilson va decidir no acompanyar als seus companys en la gira del seu darrer disc, els rumors sobre la separació es van disparar. Però aquell temps apartat era, en realitat, una necessitat per en Wilson, que ja començava a notar una buïdor que, anys després, el portaria al consum massiu de drogues i a l'abandonament personal. Durant aquest primer periode, però, el seu temps era dedicat en gran intensitat a estudiar grans discos que ell admirava, esperonat per les ganes que l'audició del Rubber Soul dels Beatles li havia donat de construir un gran àlbum.

En un macramé quasi impossible de pistes sonores -fet particularment destacable en una gravació de 1966- i en un conjunt instrumental perfectament embolcallat per les harmonies vocals habituals, Pet Sounds s'ofereix catedralici, barroc, d'una polifonia confusa fins i tot, i, el més curiós venint dels Beach Boys, transportant unes lletres amb un punt d'inseguretat i d'estancament espiritual que es desmarca de la seva discografia passada. Ara, de cop i volta, els mateixos que cantaven allò de "dues nois per a cada noi" o "estem encerant les nostres taules de surf, no podem esperar fins al juny", se'ns presenten preguntant-se pel futur (Wouldn't it be nice o God only knows (what I'd be without you)) o cercant les respostes interiors (I just wasn't made for these times), poder les mateixes respostes que mai trobarien al costat de suposats gurus de l'espiritualitat als que seguirien pocs anys després. Segueixen parlant de noies, però ara ja no analitzen situacions nímies sinó que s'enfronten a escenaris moralment més compromesos com la espera per a una noia que no oblida al seu antic company (I'm waiting for the day) o el desencís en descobrir el canvi que ha patit la seva noia (Caroline, no).

Tot i amb això, el més impactant de l'àlbum és, sens dubte, la apretada i complexa polifonia vocal i instrumental a la que dona joc aquest grapat de temes d'una homogènia sorprenedora i que arribaria al seu punt de gracia divina amb el tema Good Vibrations que, si bé va ser composat per al Pet Sounds, el propi Wilson va decidir aparcar per al seu següent llarga durada.

Es una autèntica delicia escoltar un àlbum com aquest, plagat de detalls, de melodies amagades i subtils, de generoses harmonies vocals encavalcades i d'un estat d'ànim que transpira solc rera solc.

1 comentari:

Orbison ha dit...

Cert !!!, he de dir, però, que després de sentir i escoltar repetidament els "Surf's up", "Sundflower", "20/20", "Friends", "Wild Honey" i "Smiley Smile" tots dels Beach Boys, he hagut d'afegir-los juntament amb el gran "Pet Sounds" a la privilegiada estanteria de la Perfecció. Son senzillament brutals i no entendré mai com es va poder prioritzar un per damunt dels , aquests, altres.....coses !!!